Les divertides cròniques del Raül (Koala) al blog del nostre equip (www.koalasteam.com) fan molt de mal a aquest bloc, i ho dic amb carinyo i com excusa barata de perquè no l'actualitzo tant sovint. Podeu llegir la seva extensa crònica aquí

Bé, de la Ultra (Marxa) Circular al Pantà d'Oliana (81 Km, 3100 m+) cal dir d'entrada que va ser un gran encert anar-hi. Per ser una primera edició va estar a una grandíssima alçada i no va decebre a ningú, impressionant.


L'any que ve repetim segur. Si no us agraden les massificacions tipus MM, si us agrada tenir teca de la bona en TOTS els controls, si us agrada conèixer uns llocs del tot desconeguts, remots i a centenars de kilòmetres de qualsevol urbanització, si us agrada que us tractin com un rei, com si fóssiu el únic corredor de la cursa, aleshores cap Oliana hi falta gent !!


Per fer una bona posició en un ultra (i en qualsevol altre cursa) sols hi ha dos opcions: o entrenar molt, molt i ser molt bo o bé buscar una cursa a on hi hagi poca gent (200 i escaig a Oliana) i a on els corredors bons estiguin o bé cansats de un ultra recent (UTMB) o bé descansant per un ultra proper (Matagalls-Montserrat), amb el Raül això d'entrenar no ens va massa (gens !) i per tant vàrem escollir la segona opció, o sigui que Oliana encaixava perfectament en l'estratègia per fer un top ten.


Com que anàvem amb el 'ganivet jamonero' a la boca com diu el Raül, vàrem portar equipament mínim, mínim: frontal a la mà, un ibuprofé i una ampolleta d'aigua de 33 cl, estratègia que ens va funcionar pels pèls, ja que a mitja nit vàrem patir una certa rasca (ufff !), l'optimització era tant extrema que el Raül omplia l'ampolleta sempre a la meitat, 'per optimitzar pes' deia (!?)


El top ten va resultar car al final, es veu que hi havia algun fierecilla apuntat i no previst. En resum vàrem fer una cursa de menys a més a on hi vàrem aprendre molt, i des de la pitjor posició (la 12ª i 13ª) vàrem remuntar fins la posició final (6ª i 7ª) després de 13:05 hores de canya de la bona, tot això no sense dificultat i corrent de valent per treuren's de sobre un seguit de frontals 'paparres' (amb carinyo) que dúiem sovint al darrera.


L'horari de sortida de les 5 de la tarda ens va permetre estalviar-nos calor i a la vegada disfrutar amb llum dels magnífics paratges de Serraseca que espero visitar tranquilament ben aviat amb la family.

Bé, la segona edició ja la tenim aquí mateix, serà el proper diumenge 18 d'Octubre i ja fa uns dies que estan obertes les inscripcions. Podeu veure més detalls a la web de Viladordis http://www.viladordis.cat

Estem treballant fort perquè aquest any encara sigui millor malgrat la ditxosa crisis que afecta seriosament el tema del patrocini.

Us comento algunes novetats de la cursa.

• Aquest any SÍ, hi haurà pitralls.
  
  
• El recorregut llarg serà sols per la cursa, els caminaires tindran un recorregut més curt d'uns 16 km.
  
  
• La cursa s'allargarà segurament fins als 25 km i així evitarà el darrer tram de pista, guanyant uns corriols guapos. El desnivell queda igual. (Sí, en soc culpable !)
  
  
• El marcatge millorarà en els trams més salvatges, sí, en aquells rostolls malparits d'allà dalt que tant us varen agradar :)
  
  
• L'horari d'inici s'ha marcat en plan 'senyor', les deu del matí !! Així pot vindre gent poc matinera de fora del Bages i fins i tot de fora de Catalunya !!
  
  
• Hem ajustat els preus, aquest any son 13 € independentment de si esteu federats o no.
  
  
• Recordeu que paralellament hi ha una caminada de 16 km, ideal per convèncer a la família perquè us acompanyi a la cursa.  

O sigui que espero que us engresqueu i vingueu a fruir de un trosset del Bages més muntanyenc !

Aquest interessant circuit (65 km, 11.000 m acumulats) el vaig fer el passat 1 d'Agost magníficament acompanyat pel Raül i el Joan del Koala's Team.

Vàrem sortir a les 0:45 del dissabte nit des de Graus, animats pels nostres 'seguidor@s' manresans, barcelonins i txecs. Moment màgic, al cap d'uns segons ja estàvem trotant cap les Bordes de Noarte embolcallats per la foscor.

Nit llarga per terreny d'autèntica alta muntanya i a on cal afinar molt amb el tema orientació. Per una estranya raó coincidim amb varis grups intentant el Sub24 la mateixa nit, quelcom del tot inèdit ja que l'any passat per exemple sols dues persones varen aconseguir el Sub24.

Se'ns va fer de dia (per fí !) entrant a França i després d'un bon esmorzar al Refugi de Pinet vàrem assolir el sostre del circuit, la Pica d'Estats. Baixada llarga, llarga fins Vall Ferrera a on hi arribem ja una mica tocats després de més de 13 hores de fer el cabreta per terreny molt tècnic.


El penúltim tram és el més llarg, 20 km de alta muntanya per uns paratges magnífics, especialment el circ de Broate. Aquesta part es va fer dura per la calor a l'inici i també per la llarguíssima baixada final a on ens va enganxar una tempesta força violenta, amb calamarsa inclosa, però que va durar poc per sort.

L'arribada a Tavascan sota la pluja i animats pels nostres 'seguidor@s'  va ser un altre gran moment. Vàrem fer unes cerveses al bar tranquilament abans d'atacar el tram Tavascan-Graus, de pur tràmit (5 Km) però que aquelles alçades feia ja molta pupa. Al final vàrem completar la volta en 21:53 hores, supersatisfets e impregnats de uns paisatges impresionants.

Podeu llegir aquí una crònica més extensa i original feta pel Raül, i a on cal destacar la gran paella cuinada per ell mateix al dia següent.

Per cert, després del tute, l'home aquest raul-ultrarunner-cuiner es va estar fins gairebé les 6 del matí de marxa i bevent a tope (no eren fantes...) amb els collegues que ens acompanyaven. Quan va entrar a la tenda a aquella hora (molt perjudicat, això també s'ha de dir) va néixer un super-míte per mi, el Joan i jo feia hores que roncavem !

Bé, ja fa mooolts dies que no escric en el blog i de segur que el Andorra UT no és el que toca ara, però bé, vull conservar la cronologia dels fets.

He estat amb el temps justet i el que he tingut lliure he preferit gastar-lo en altres coses, entre elles córrer. Sens dubte també ha influït en aquest silenci les excel.lents cròniques del Raül al blog dels Koala's Team i el Lluís al seu blog, tot plegat suposo ha mantingut al dia als lectors.


L'Andorra Ultra Trail va estar una gran experiència, sobretot en l'aspecte humà, i ens ho vàrem passar pipa amb el Raül, el LLuís, l'Albert i tots els acompanyants.

Jo personalment em vaig trobar molt bé i estava super motivat per intentar la bestiesa que suposava fer el bucle complert, però em vaig ratllar molt en el llarguissim tram de pista i asfalt que van haver d'improvisar degut a les previsions de mal temps.

Al arribar al control de la Margineda no tenia ja cap motivació per continuar, el recorregut alternatiu que quedava per mi tenia poc interès (el que no vol dir que no reconegui la seva duresa) i ho vaig deixar estar.

Em sabia molt de greu pel Raül, que va continuar sol i va ser l'únic que va completar el dur recorregut sota varies tempestes, calamarsa i un altre nit. Va estar molt emotiu rebre'l tots plegats a Ordino al tall de la mitja nit.


Tal com ja vaig escriure en l'anterior post, als organitzadors se'ls hi va anar la pinça, quelcom que ja vaig entreveure en el reconeixament previ sobre al terreny i que durant la cursa es va confirmar entre tots els corredors.

Fer la volta complerta dintre dels temps marcats creiem que sols hagués estat a l'abast potser de uns 50 corredors dels 500 que vàrem sortir, un repte per tant de primeríssima categoria i que requereix un entrenament molt específic molt temps abans.

Crec que aquest pot ser un gran ultra, un grandiós repte recolzat per una bona organització però que potser sols es podrà fer íntegrament de tant en tant ja que la seva gran exposició en cas de mal temps el fa molt vulnerable a ser modificat o inclús cancellat.

Aquest passat dissabte vaig participar per tercer cop a la Marxa Cap de Rec (51 km, 5.000m acumulats), sens dubte una de les joies de la Copa Catalana. Aquest any però, hi anava acompanyat, més ben dit, molt ben acompanyat pel Raül, un dels Koala's principals i que aquest any està fent una temporada de vertigen.

Divendres vespre pugem cap a LLes per tal de dormir a l'hotelet 'oficial' dels marxaires-corredors. Com cada any hi ha molt bon ambient, encara que nosaltres es muntem un sopar a l'habitació, al nostre rotllo i amb toque molt especial: seguint les tècniques poc convencionals dels Koalas, i en vistes a l'esforç de demà, el Raül prepara amb gran maestria uns mojitos per llogar-hi cadires, el tio es porta tots els ingredients ben mesurats i més enllà de mitjanit encara estem desvetllats degustant el deliciós preparat. La conseqüència es que a les 4 del matí quan sona el despertador fa pupa, molta pupa.


Ens vestim de gala i ens fotem un plat de pasta, sí, resulta que el Raül es tant rarito com jo i a les 5 del matí ens baixa fàcilment la pasta, no problem. Pujem fins a Cap de Rec seguint una nodrida procesó de vehicles. Ens acreditem i aprofitem per saludar al Jordi i al Jaume, que reconeixem fàcilment malgrat que és encara mig fosc.

Degut a un pique adolescent amb el Raül a la canal de Sant Jeroni, durant la setmana he tingut forces molèsties a la meva maleïda fascia-lata, el dimecres el fisio em fa un 'toque especial' que em deixa baldat però em dona certes esperances i aleshores desconnecto el coco i decideixo pujar a Cap de Rec igualment i allà que surti el que surti, no he fet ni un test de cama i ni idea de com pot anar.

Puntualment a les 6 del matí es dona la sortida i la majoria surt a sac, per variar. Nosaltres anem en el grup del davant, sense forçar i anar escalfant. El dia es presenta magnífic i la cara nord del Cadí fa de marc a un entorn fantàstic. La baixada fins a Vilella en plan reservon i amb algunes punxades al maluc, però res de greu. A Vilella es fa un tap monumental degut al control informàtic de pas que sembla que falla, la gent es posa nerviosa perquè els que han aconseguit passar agafen força temps, vaja lo típic d'una marxa no competitiva...

Pugem per la pista de la Vall de la LLosa a ritme caco milimètric, mano a mano amb el Raül, ara córrer, ara caminar. La cama te bona pinta i estic eufòric, el Raül em mira de reüll pensant que m'estic passant, cabroncete !! Ell té la Travesera de Picos la setmana que ve i no vol exprimir-se, però es va animant...i, és que no tenim remei !

Passem el control de Prat Xiuxerà i encarem el Port de Vallcivera (2.517m) tot resseguint aquesta curta però magnífica vall. Segueix el ritme caco alegre, em poso al davant i m'ho passo pipa, passem a varis corredors i en la part més dura del port encara ens permetem deixar-ne alguns més al darrera, anem un pèl emocionats, però jo calculo que a la baixada pel Madriu em passaran un pilot ja que en baixada, apart de no ser lo meu, he d'anar amb cura amb la cameta, que n'he de guardar un trosset pel UT Andorra dintre de tres setmanes.

El Raül disfruta com un xaval a les congestes del port i aviat som al Refugi de l'Illa a on parem just per marcar i poc més, el company em segueix mirant de reüll... però a partir d'aquí ja es comença a corregir el tema, baixem corrents sense parar la llarguissima vall del Madrid, a bon ritme però sense estripar, el Raül porta la batuta i pim, pam, avall, avall. Ens passen uns quants corredors, però jo no tiro més. El ritme és bo i arribem al control d'Andorra (Km 30) en 3:50, vint minuts menys que l'any passat jo sol, glups !

Parada i fonda, avituallament de qualitat sens dubte, aquí no escatimem temps, ni liquids, ni sòlids. Sortim caminant mentre liquidem l'entrepà i a la primera baixada ja anem al trote. Encarem la pujada continua de 1.400 m amb seny però a bon ritme, molt constants sempre, un pas darrera l'altre anem guanyant desnivell per la Vall del Madriu, deixem el bonic camí empedrat i travessem el riu per tastar la temuda pujada a Perafita.

Agafem aigua al riu, faig un plàtan i un gel i amunt ! Quina pujada... sort que anem mentalitzats, es fa llarga però la fem del tiron sols amb una parada per veure. A mitja pujada ens passa el José que va força lleuger, més amunt el paisatge s'obre a ponent amb magnífiques vistes de l'alta vall de Perafita. Al refugi no mengem gaire, i seguim amunt per no refredar-nos.

El port de Sant Miquel (2.573 m) es veu perfectament, quan el Raül identifica els puntets de corredors, pilla la dimensió del lloc, i collons ! Seguim amunt non stop per un dels trams que més m'agraden, ambient de molt alta muntanya sota un cel blau immaculat. El ritme es foça bo encara i passem algú que ja va grogui, avui sembla que les pàjares queden lluny pels dos, bien !

Un cop al port, no parem ni un segon i baixem corrents fins al refugi dels Estanys de la Pera, sols pensem en la coca-cola ! Repostem i veiem que portem 7 hores justes, cal intentar el sub8 ! Vinga ! Seguim avall pel GR i connectem amb la pista, el tram següent és igual com el de la primera edició i ratlla bastant, pista sota la solana amb 'falso llano' que aquestes alçades fa molt mal. Amb el terreny dur se'm ressent la cama i de tant en tant parem de córrer per recuperar, em sap greu pel Raül que segueix fidel al meu costat, gran company.

Deixem la pista i encarem el darrer corriol, un tram dels bons, bons per córrer dintre el bosc, el rètol excursionista marca 50' Cap de Rec i queden menys de 20 minuts ! O sigui que ens exprimim, el Raül em deixa anar al davant marcant el màxim ritme que puc, aquí m'emociono i apreto i deixem enrere un parell de tios que teníem a sobre com a lapes, un altre rètol canta 25' i ens queden 7' a nosaltres pel sub8, apretem les dents i a sac encarem els darrers prats per tancar la volta amb 7:59, sub8 pels pèls, je, je. Una tonteria com un altre.

Estem molt satisfets, un dia magnífic de muntanya, amb un horari interessant (jo he millorat 1:07 l'edició del 2007 amb el mateix recorregut) i amb un trosset de cama que sembla que queda per la UT Andorra. No ens hem exprimit a fons enlloc i per tant tos dos som capaços de parlar no sols amb monosilabs la resta de la tarda. La UT Andorra és un altre rotllo però si més no la cursa ens ha donat confiança, a tooope !

Entrada endarrerida del dia 26 d'Abril

El diumenge ens varem llevar força d'hora i força frescos després del tute del dia anterior o sigui que amb ganes de marxa, però el dia està força tapat i s'anunciaven pluges.

Fem un bon esmorzar amenitzat per una agradable xerrada amb el Ramon i la Montse, els guardes del refugi.

El Ramon em comenta entre altres coses un corriol que puja des de La Clusa al Ras de Clarent i que és perfecte per evitar una pista en aquest tram, o sigui que info interessant i pràctica.

A mig esmorzar ja plou una mica, per tant canvi de plans: decidim baixar en cotxe al Castell de l'Areny i començar el bucle sud des d'allà i evitar així tenir que 'repescar' el cotxe a la tarda i en alçada, enmig del mal temps.

Comencem a caminar per el GR4 en direcció nord per un dels trams que prometien més, i la veritat és que no va defraudar gens, camí molt aeri que s'enfila ràpidament per davant del poble.

Prop de la carena trobem una gran esllavissada, molt recent, que ens impedeix el pas normal i hem de fer filigranes per saltar arbres caiguts i roques. Finalment assolim Les Pilones, antic descarregador de fusta, a on els troncs baixaven fa anys via cable en una espectacular 'aeri' fins gairebé el Castell de l'Areny.

Tot seguit ve una baixada molt agradable per un bosc de faigs intacte amb algun exemplar dels que destaquen, a mitja baixada ja es posa a ploure amb ganes i arribem ja força xops a La Clusa.

Tornem a estar al punt de partida original, una mica estrany tot plegat. Passem dels cants de sirena del refugi i seguim sense parar sota la forta pluja cap al Clot, primer per corriol tierra de nadie i després per amplis prats.

Al Clot plou de valent i aquí és a on el maten: o abandonem cap al Castell en cinc kilòmetres de pista i perdem el dia (aggg !) o tirem amunt cap al Sobrepuny (obviant algun tro i algun llampec llunyà).

Ens mirem i queda tot dit, cap amunt !: si de cas podem treure sols el cap aquest tram que bona pinta... Anem pujant per un bosc de fades, una fageda força esclarissada però que crea un ambient tot misteriós amb la boira i la pluja.

La pendent es molt sostinguda. Ja no se sent cap més tro, o sigui que anem tirant... Finalment arribem prop del Coll de Picamill de Baix a on la pluja deixa pas a una lleugera nevada, quin fred, anem ben calats !

Està clar que no podrem fet tot el bucle o sigui que passat el coll decidim intentar treure una mica més de partit al dia fent quelcom més de volta fins a Vilada. Es tracta d'estudiar un altre possible baixada del Sobrepuny de la que tenia marcada.

Connectem amb el nou PR C-199 i comencem amb pista de desbrossar horrible i amb un pam de fang. Per sort poc després ja entrem en corriol i així seguim per dintre el bosc sota una pluja ara molt intensa, els Gorotex estan implorant pietat.

Tram molt maco aquest, passa per l'enderrocada casa de Picamill i finalment desemboca a l'amplia Collada de Pasquals, just en el moment que afluixa la pluja, ufff. Al coll bufa un vent fort i gèlid que ens deixa del tot tiesos abans d'entrar a un nou corriol 'only for fikis'.

El corriol és minúscul i voreja en plan muntanya russa totes les parets de L'Esquena de l'Ase, aquí ja anem un pel ratllats pel fred, sobretot l'Alba.

Finalment assolim el Coll de la Plana del Castell a on ve lo més difícil, connectar amb la traça que baixa per sota les parets de Tastanós fins al Castell de Roset, lògicament sense marques i a la brava. Aquest tram ja es per super-frikis, ho intento per varis punts i no hi ha manera, amunt, avall, res.

Aggg, estic apunt de desistir i resignar-me a baixar cap al vessant de La Nou i fer una volta de cal déu, però.. sembla que aquí es veu quelcom, sembla que... baixo una mica, hi ha una mica de traça i poc a poc es va marcant més fins que finalment sí ! ho tenim.

Baixem a poc a poc perquè el tram és pendent i força tècnic però ja amb la certesa que tenim més aprop el caliu de Vilada.

Finalment el camí desemboca a la Casa del Castell, que vaig visitar fa poc amb els nanos, un indret cinc estrelles. Passem de pujar al Castell, anem ja encegats de cara al bar de Vilada.

Resseguim el Cami de l'Aigua pel PR C-147, un dels trams que més ganes tenia de conèixer i que em va semblar molt maco, el camínet ressegueix força de pla l'antic traçat d'abastament d'aigua de Viladrau, passant en un moment donat per dintre la roca, molt guapo.

Mirem de córrer tot el que podem per entrar en calor tot resseguint els corriols del PR C-147 fins quasi a l'entrada del poble, a on entrem al bar de pet i ens tirem a la maquina asseca-mans del lavabo discutint pels torns, ara tu, ara jo.

Ens posem roba seca a la part de dalt i mentre fem un bon dinar, decidim abandonar tornant al Castell de l'Areny, anem massa xops i sembla que vol seguir plovent.

Amb la panxa plena encarem cap al Castell amb l'opció més directe, asfalt ! som uns herejes !! Passem el petit nucli de Sant Ramon i després GR4 amb kilos de fang fins al centre del Castell de l'Areny a on tanquem un bucle de 23 km i 1.420m+.

Tot plegat satisfets malgrat el retall. D'entrada ha servit per descartar aquesta baixada del Sobrepùny, interessant, però força complicada , malgrat que estaria bé conservar el tram del Camí de l'Aigua.

Tal com vaig dir l'any passat, aquesta cursa, sense desmerèixer cap altre, crec que té poques comparacions en el circuit anual de la FEEC. Per distància, desnivell i recorregut és de lo milloret i la prova està en com s'ha 'venut' aquest any.

A la línia d'arribada (sí, vaig arribar !) varem tenir ocasió de parlar amb una de les 'alma mater' de la prova, el Xevi Aranda, i em comentava que aquest any no havien fet ni tríptics, es van obrir inscripcions un dilluns i el dijous tot 'venut' i a més amb una llista d'espera de 250 persones !

També potser que la meva valoració es vegi influïda en que té lloc en unes muntanyes que m'estimo i a on hi he trescat sempre des de ben petit, però en tot cas de segur que és una prova d'ultrafons que no ha de faltar al calendari de qui li agrada passar moltes hores corrent per paratges increïbles.

Fixeu-se que parlo de cursa i d'ultrafons, ja se que és una marxa no competitiva, però a falta de gaires proves d'ultrafons en muntanya, el calendari de la FEEC és terreny abonat pels corredors, malgrat la possible polèmica.

En aquesta cursa menys de la meitat dels participants (160) fan el recorregut de 63 kilòmetres i 3.075m+. D'aquests més del 70% baixen de les 12 hores, el que vol dir que la majoria corre i alguns a quin nivell !

Aquest any vàrem fer un cotxe amb una bona representació de Manresa, el Carles, company de mil sortides, el Raül amb qui tenia acordat fer equip un cop més després de la bona experiència de la Marató de la Vall del Congost i el Joan, que després de la gran actuació al Congost podia fotre un bon susto als homes-màquina del davant, com així va ser.

Arribem d'hora, el punt de sortida és ben fosc encara, i mentre ens acreditem aprofito per saludar al Jordi Casanovas, al Ramon Rierola (guanyador habitual de la prova i també d'enguany) i també parlem amb l'Albertus que avui ve a fer el tastet i veure com està de forma.

Hi ha molt bon ambient i molta gent amb cara de córrer de valent. A les 6:30 tret de sortida i sortim corrents amb el Raül amb el grup capdavanter, el Joan s'enganxa com una lapa al grup del Ramon Rierola i el Carles surt més tranquil per fer el recorregut de 48 km degut als problemes que arrossega al genoll.

La nostra intenció és fer menys de 10 hores (Sub10), un objectiu força ambiciós però possible, portem els parcials del Luigi que l'any passat va fer 10:03 i son uns parcials molt interessants, fàcils de recordar i que us adjunto aquí amb un Excel a on he afegit info addicional.

La nostra equipació avui és mínima, pantalons curts, màniga curta, paravent, un ibuprofeno i alguns gels o sigui un pèl en boles tenint en compte el que hi ha per davant i que s'anuncien tempestes per el final de la tarda.

Total, que l'eufòria d'haver corregut molt poc en el darrer mes ens porta a tots dos a emocionar-nos una miqueta i fem el primer tram rascant quasi 15 minuts al parcial, i això que hem parat un parell de cops a fruir de la magnífica sortida de sol sobre la plana d'Osona, amb el Santuari de Cabrera ben retallat a l'horitzó i que és el punt més llunyà del llarg recorregut. Per cert es veu a... la quinta forca !

Passem el control de les Valls (km 6) i iniciem la forta pujada a Bellmunt, anem una mica massa eufòrics i jo me'n sento responsable ja que tiro al davant malgrat conèixer les trampes del llarg recorregut.

La pujada és un festival de corriols i muntanya, cap a la meitat atrapem l'Albertus, que avui no te el dia i que ens acompanya fins Bellmunt (km 10,6) per després retirar-se. Dalt a Bellmunt el bo de l'Albertus ens renya una miqueta ja que anem avançats mitja hora i diu que potser ho pagarem, i quina raó tenia !

Amb el temps just de no refredar-nos, mengem i comencem a baixar a bon ritme fins el riu Ges, sense estripar però, ja que he de tenir cura del meu tendre turmell. El Salt del Moli està com mai l'havia vist, magnífic. Poc després s'inicia un dels trams més atractius per mi, corriols immaculats dintre d'un paisatge més aviat centre-europeu.

Ho fem gairebé tot corrents i passem un parell o tres de corredors. Al següent control de Salgueda (km 16), aviso al Raul del tomate que ve just després, sens dubte la pujada més exigent del circuit, curta però potent. Busquem un pas bo i anem guanyant desnivell sense treure la vista de terra, com en penitència.

En aquest tram el Raül comença a patir, sembla que les dues hores de son i el darrer gintònic del vespre se li travessen, puja callat, però sense perdre ritme, està lluitant contra el hombre del mazo, arribem al coll finalment i sense pausa comencem a córrer, amb les cames ben pesades, per la llarga travessia cap al Coll de Sant Bartomeu (Km 21), un gran tram, per mi de lo milloret i que disfruto molt.

El Raül pateix, però com un 'maxote' no es queixa ni afluixa ni un segon i així arribem al km 21,6 (1.650m+) en 3.30, o sigui mantenint un quart d'hora de crèdit i lògicament encara passadets, i això que ens queda encara una marató per davant !

En el proper control abans de la Font Tornadissa ens passen almenys uns 10 corredors, aquí no ha parat ni déu ! Poc a poc ens col·loquen a on ens toca estar. Entre aquests corredors hi ha les dues primeres noies, la Montse Sisteré i la Reyes Valero, les mateixes amb qui vàrem compartir bona part de la Marató del Congost, el seu sistema es demolidor, son super constants, tic-tac-tic-tac i no paren gairebé mai !!

Ataquem les fortes pendents del Puigsacalm per un gespa de camp de futbol, immaculada. El paisatge s'obra i un Pirineu a vessar de neu ens rep prop del cim. El dia es manté molt clar i amb una temperatura ideal. Última empenta i ja som al sostre de la prova (km 24,5). Com sempre, el Puigsacalm no defrauda i ens regala amb els més amplis horitzons.

Comencem a baixar, amb cura el primer tram amb forta pendent i després ja ens deixem anar per ell llarg flanqueig per prats, el Raül sembla ja més recuperat i es veu guanyador de la seva lluita interna. Fem el tram de cordes fixes que sempre considero una mica rotllo i després corriol mol tècnic fins al Coll de Bracons.

Aconsello parar el mínim al Raül perquè el parcial següent és relativament ràpid i còmode i podem menjar bé al Prat de la Vola. Després d'abandonar el primer tram de pista següent, entrem a la Grevolosa, terra de faigs gegantins i lloc únic i espectacular, córrer per aquests paranys és tot un luxe.

Aquest tram està quelcom modificat de l'any passat i em ratllo bastant en una pujada no prevista per una pista sense interès, començo a acusar l'esforç.

Al Prat de la Vola (km 31,5) està ple de gent, ambient del bo i parada i fonda. Ens trobem amb el Joan que ja ha baixat de Cabrera i va tercer !!! Quin tio, hurra ! i és la seva primera ultra, aquest noi promet. Els primers li porten divuit minuts, se'l veu fresc i molt animat i surt corrents cap a Torelló, veure al Joan ens dona moral, no se, ens anima als dos.

El Raul s'atreveix amb la botifarra i jo passo, no em baixaria pas, agafo menudalles, pa amb tomaquet i formatge i tirem amunt cap a Cabrera caminant mentre apurem el que hem agafat. Aquí el Raul porta la batuta, jo vaig més justet i va marcant pas cap al Coll del Vidrier, a on hi ha un altre canvi d'itinerari, molt per pista i em torno a ratllar bastant. Aconseguim trotar a trams més o menys plans i baixades però aviat encarem la marcada pujada al santuari.

Els amplis prats de Sant Julià de Cabrera ofereixen el seu vestit de gala, donant fe del sobrenom de la Suïssa Catalana. Passet, a passet anem fent però comencem a perdre trempera i el crèdit de temps se'ns esmuny.

La secció final de les escales és una autèntica apisonadora, et deixa del tot finillo de cara al control següent. Al santuari ens fotem els dos un ibuprofeno, ja estava previst i així esperem que ens refresqui una mica el dolor muscular que ja comença a apretar.

Travessem al trote l'estreta i aèria carena del pla de Cabrera i iniciem la baixada per un corriol hiper-infernal, de lo més kamikaze que poguis negociar i com tot el recorregut amb fang per donar i per vendre, a mitja baixada ens comencem a notar millor, bien !, ja entra el ibuprofeno !

Al arribar a la pista i connectar amb el següent corriol anem ja quelcom més frescos i agafo passa al davant, anem molt a l'idea i el Raul m'ha de frenar, eeep ! Tanquem el bucle de Cabrera i els primers 42 km amb 7:15 (2.700m+).

Hem perdut el crèdit de temps i anem un quart per darrera o sigui que es fa difícil fer menys de tres hores fins Torelló ja que anem una mica perjudicats (falten 21 km amb una forta pujada encara).

De nou al control del Part de la Vola i segona botifarra pel Raul i jo un altre cop a mínims, no em passa gaire cosa. El tram de 3,5 km de pista següent és el tram menys interessant i se'm fa molt pesat com sempre. No el correm tot, som conscients que ens penalitza l'horari però ja passem una mica, la mitja hora que hem apurat el principi ens resta la mica de frescor que ens faria falta ara, a més es posa a ploure molt fort però per sort dura poquet, just fins arribar a la Vola.

Encarem la darrera pujada, el Raul marca ritme, anem força acompasats però no ens sobra res. Control de la Creu de Salgueda (km 47) i inici de la travessa per la carena, tram que encaro jo de primer i que se'm fa sempre molt dur, és un llarg puja baixa per un corriol 'inventat' que porta després a la darrera i llarga baixada del circuit.

Encarem la baixada amb ganes i fem aquest llarguíssim tram fins al riu Ges a un ritme molt alegre, alternant la primera posició, tornem a fruir corrents per una altre dels trams de cinc estrelles del recorregut. Travessem el riu Ges a gual en un parell de punts, baixa molta aigua i ens refresquem de valent el peus. Darrer tram vora el riu, amb poc desnivell però ja costosos.

Passem pel darrer control, portem 9:30 hores i ens falten quelcom més de 8 kilòmetres, el Raül està eufòric i surt pitant i jo com puc el segueixo, tinc l'estomac regirat, correm un llarg tram vora el riu per corriols genials i arriba un punt a on ja no puc més, tinc fàstics i ganes de vomitar, li dic al Raül que tiri i em diu que no, junts fins al final !.

Em sap greu i em fa ràbia, però no puc fer-hi res, no paro de caminar en cap moment. però sobre la marxa intento provocar-me el vòmit i treure'm el neguit, el Raül al·lucina amb els meus sorolls i ni es gira...

A estones trotem a estones caminem però no faig net, a uns dos quilòmetres del final sembla que m'estabilitzo una mica i acabem corrents com posesos fins la meta, entrant amb 10:45 hores, millorant jo amb més d'una hora el temps de l'any passat.

Tot plegat un altre gran cursa a on m'he buidat de valent i que malgrat els marejos extres posteriors a l'arribada, el dilluns ja estava a tope pensant en baixar de les 10 hores l'any que ve, un repte potser sense sentit per algú però molt motivador per mi. Allà estarem !!

El Joan finalment va fer una al·lucinant 6a posició en 7:55, o sigui dintre de la èlit dels Sub8, llàstima que un petit pajaron prop de la Vola li va fer posar el fre de ma una estona. El Carles va completar la volta al seu estil, tranquil i parlant amb déu i sa mare, com és ell, molt salat. Amb el Raül vàrem fer un altre cop un bon equip i ja estem pensant sobretot amb el UT Andorra, el proper Juliol.