Aprofitant l'oferta que feien de dos nits per una a l'Abril anem a passar a Núria el cap de setmana amb les famílies del Tolo, el Carles i el Manel. Tot plegat en plan de fer quelcom de muntanya als matins. El problema és que diumenge passat va caure una nevada potent (la pluja dels Matxos) i m'he passat la setmana refrescant la webcam de Núria per veure a quin nivell s'anava fonent ja que el tema bota gorda i paraneus no el teníem contemplat.

El divendres em fallen els dos muntanyeros, el Carles i el Tolo, que pujaran dissabte, o sigui que l'endemà surto tot sol a fer lo únic que està una mica potable amb bambes: Pic d'Àguila, Pic de Fontnegra i Pic de la Coma del Clot. Surto a les 7 hores en plan lleuger. No tinc gaires ganes de canya, però a mesura que vaig pujant em vaig animant i aviat ja vaig al trote en les amplies llaçades del camí al Pic de l'Àliga (2.428 m). Em salto una llaçada degut a un bon tou de neu i acabo pujant pel fons de la coma. Vaig bastant a l'idea, tot i que he d'esquivar grans plaques de neu glaçada. Aviat faig el cim de Fontnegra (2.722 m), i tot seguit baixo al coll i pujo cap a la Coma al trote per neu glaçada però de bon fer. Una estètica congesta final em porta al bonic cim de la Coma del Clot (2.726 m). Cap dels cims d'avui els havia fet mai, em quederà pendent però l'interessant Torreneules per un altre dia.

Decideixo baixar pel sud que està més net de neu, fins tallar el camí dels Enginyers. Després de força tartera i amplis prats connecto amb el camí i al trote arribo a les 9:10 a Núria just quan tota la colla comença a esmorçar. Perfecte ! Un parell d'horetes d'exercici, quasi 800 m desnivell positiu i uns 10 kilòmetres marca el GPS.

Se m'ha posat molt bé tornar a alta muntanya. Dalt del cim de la Coma m'ha agradat recordar les sortides que fèiem per aquí a finals dels anys 80, quan el tren era la nostra salvació. També ha estat trist recordar els estimats companys que hi perderen la vida aquí en un parell de desafortunats accidents. La serenor extrema que hi havia al cim avui, contrastava amb el brujir de l'allau i la remor del temible torb del passat.

El diumenge com que la resta de cims segueixen molt nevats i fer el Puigmal per Fontalba ens suposa un temps que no tenim per compaginar amb les families, decideixo repetir la sortida d'ahir amb el Tolo (el Carles està mig grogi encara d'una grip). Sortim a la mateixa hora i aquest cop anem per tota la cresteta del cim de l'Àliga que no vaig fer ahir i que està prou bé. La neu s'ha fos moltíssim respecte ahir. Seguim la carena amb unes molt bones vistes, gairebé hivernals, sobretot cap a l'oest. Sembla estrany la quantitat de neu que va caure en dates tan avançades.

Avui però al arribar al Fontnegra ens rep un vent molt fort i fred que li dona un aire alpí molt guapo. Dalt del cim de la Coma del Clot encara bufa més fort i no hi estem ni cinc minuts malgrat la magnifica vista cap al est, que arriba fins al Canigó. De fet es pot veure quasi tot el recorregut de la propera cursa de La Tramuntana, a meitats de Juny. Baixem pel sud igual que ahir, i ben aviat torna a fer calor i tot, aquest cop fem encara més directe la baixada fins al fons de la coma per tal d'intentar trobar-nos amb el Carles, el Manel i el meu fill gran que han fet un tram del camí dels Enginyers, però no els veiem, i per tant tornem avall al trote i aviat estem un altre cop a Núria.

Per cert, els dos dies hem fet partidets de futbol molt guapos que m'han fet recordar la importància de les sèries que no faig mai, uff.

A la pelicula Rain Man, Dustin Hoffman fa un petó a una noia i el seu germà li demana, - ¿que te ha parecido? - i ell respon - mojado -. Genial. Bé doncs ahir, a mi també em va semblar mojao el tema, i és més, suuuper enfangao, però ens ho vàrem passar molt bé un cop assumit que quedaríem molls com polls.

Amb el Marcel arribem justets de temps a la sortida, ens acreditem, comença a caure gotes (ui, ui), el Xevi Aranda fa el briefing i pum ! Tots a córrer, uff quin nivell, nosaltres anem al trote per no quedar malament i aviat tenim igual més de dos-cents tios al davant, a sac van per fer 62,8 km i 6.150 m de desnivell.


A la pujada a Bellmunt va plovent i poc a poc ens anem calant d'aigua i de suor. En un parell d'hores som al santuari. Fem un parell de llesques de pa amb tomàquet boníssimes i avall pel camí força tècnic al principi i després ja més per corriol. Tram de bosc fantàstic aquest, fins al Salt del Molí que avui està espectacular ple d'aigua. Ja fa estona que no plou i sembla que potser aguantarà...

Tot el flanqueig fins a Salgueda al trote menys en els repetxons, en aquest tram anem ben sols ja. No se que té la curta pujada després de Salgueda però es de lo potentillo de la cursa, des de dalt seguim al trote tot el tram fins al Coll de Sant Bartomeu per uns boscos genials. En el tram de pujada al Puigsacalm em refredo massa per mandra de treure del Goretex i em ve una mica de baixon, curiosament em recupero poc després en la curta pujada al Tossell, curta però supertiesa, mare meva ! Baixada per les cordes fixes sense complicacions i directes cap a la Vola, avall, avall al trote bisonte.



Com l'any passat no parem casi al control abans de pujar a Cabrera i tirem amunt, primer a bon ritme i després ens estovem tots dos una mica a la part final de les escales, just quan comença a ploure un altre cop. Baixem Cabrera per la opció 'fàcil' que passa pel pàrquing i aviat estem corrents en el corriol llarg i disfruton que torna la Vola. Aquí ja plou a sac, fem una mica de Cola, agafem un entrepà de botifarra i sortim caminant ràpid mentres ens fotem el pa, la botifarra i l'aigua de pluja, tot barrejat.

Fem tota la pista caminant i aprofito per pendrem un ibuprofeno com acostumo a fer en aquesta mena d'excursions al acumular cert dolor a les cames. Portem ja vuit horetes de marxeta i encara falta una mitja marató amb desnivell de propina.

No se si és la droga o què però la pujada a Salgueda la trobo quasi fàcil, de fet vaig al trote en algun tram de la pista final, glups !, potser m'he passat de dosi ! Ens reagrupem amb el Marcel i ataquem la carena de Salgueda sota un boira i pluja impressionants, el corriolet està que fa plorar, el Marcel em vacilla de que porta pals i jo no i poc després es fot tres nates impressionants, ens fem un tip de riure, jo conservo el cul net, encara que costa, això si de córrer aquí res de res.



La masia de Espaulella és sens dubte un lloc especial, esta en un collet ben verd, penjada sobre la vall del Ges, m'encanta aquest lloc, a més és l'inici del tram final de baixada i això es bó. Aquí correm a tope pel llarg camí empedrat fins al primer creuament del riu. Mentres baixàvem anem dient: ens traurem les sabates o no aquest any ? Quina tonteria ! Estem ja xops fins la mèdula, o sigui que travessem el riu Ges quatre o cinc cops sempre pel mig i calçats, i mira que baixa aigua !

En aquest punt li dic al Marcel que em trobo fort i que vull intentar baixar de les 12 hores (una tonteria com un altre), o sigui que ens separem i surto pitant corrents, encara faig l'última creuada del Ges, aquest cop amb aigua fins just sota els genolls. Segueixo per el bonic PR vora riu, vaig a tot lo que dona la màquina i passo força gent, encara però, hi ha dues mini pujades assassines que em dobleguen i que he de fer caminant, tot plegat sota una cortina d'aigua que fa goig de veure, tinc el mòbil mort de fa estona, ofegat, i l'aigua amb la bateria va fent uns espetecs que em fa por que s'incendii la motxilla !.

Finalment entro en esprint a Torelló a on em rep l'Alba sota un paraigües, gràcies maca !. He marcant un temps de 11:52 i el darrer tram sols pensava em menjar-me un pollastre sencer, ha sigut la meva obsessió la darrera hora, quina atac de gana, mare meva. El Marcel entra tant sols deu minuts després, és un picat com sempre i ha acabat corrents bona part del tram final també. Hem millorat en 2:30 hores el temps de l'any passat, es veu que som homes de fred i no de calor.

No he fet gaires Marxes de la CCCR, però segurament no m'equivoco gens si dic que aquesta és de les millors, sino la millor amb diferència, per paisatge, per recorregut, dura dura de desnivell, i organització impecable, l'any que ve repetim de segur. Si els Matxos es fes a França seria dels trails més reputats, sens dubte.

Bé, doncs que puc dir, un 'entrenament' amb format més aviat d'objectiu final de temporada ! Uff. 

De bon matí ens trobem l'Albert, el Llluís i el Pep-Lluís a Berga, no coneixia cap d'ells personalment, sols via internet. Les cosetes que fa el Lluís les podeu veure al seu complert blog i el Pep-Lluís és l'alma mater de www.ropits.com. Poc després arriba el Isma amb un company, el Quim. Ells dos tenen pensat fer la mitja marató i nosaltres la marató, de totes maneres amb la nevada que va caure ahir tenim els nostres dubtes de com anirà.

Sortim exactament del lloc d'inici de la cursa i anem caminant a l'idea pels carrers amb forta pendent que ens porten cap al Castell de Berga, tram que no coneixia. A partir del Castell fem la clàssica pujada a la Figuerassa, sempre caminant en mode 'allegro'. Prop de les antenes ja comença a estar emblanquinat, s'està obrint un dia molt clar, malgrat que a la vall i a la plana hi ha mar de núvols que ho tapa tot. Fins a Corbera anem ja al trote llarg. De moment la neu no molesta, però més amunt... ja veurem. Anem a un ritme altet i aviat som a la Font del Tagast a on fem un primer most, el paisatge és digne de veure, fa un dia de nassos i sense vent ! Tram final de la primera pujada, passant pel Pla de l'Orri a on la quantitat de neu ja està prop d'un pam en alguns trams i ja empipa una mica més.

Des de la carena dels Rasos, comencem anar un altre cop al trote, primer pla i després baixada forta patinant com a besties. A mitja baixada el Isma i el Quim ja tiren pel recorregut de la mitja i nosaltres seguim avall. Connectem amb la pista a Peguera i travessem els grans prats, ara ja sense neu quasi. Aviat estem ja encarant la pujada a la Gallina Pelada. El primer tram de corriol és molt maco i el fem tot corrent de pla, després ja toca pujada potent. Tenim seriosos dubtes sobre l'estat del tram de roca final, dubtes que es confirmen al arrivar-hi, ja que està impracticable amb un mínim de seguretat: una fina capa de glaç i neu ho recobreix tot. Decidim tirar enrere malgrat ser ja tant a prop del cim. Baixada tècnica i a sac, per on hem pujat i en poca estona estem un altre cop a la pista, anem direcció Peguera per tal de connectar amb la resta del recorregut 'original', passem Peguera per repostar a la Font de Cal Coix, lloc que coincideix amb un dels controls de la marató. 

El dia s'ha tapat quelcom i fa més fred, tornem a Peguera i ataquem la exigent pujada per la Baga de Peguera, son 400 metres de desnivell que en semblen mil ! Les cames ja demanen pietat, però el camí no dona treva, sense fer cap llaçada s'enfila ràpid amunt. A la part alta torna ha haver-hi força neu i al pas pel cim ni parem. Baixada hiper-patinosqui i després el regalet final de la pujada per l'antiga pista d'esquí, de pendent moderat, però que ara ja sembla molt tieso. Des de la carena ja connectem amb la baixada que fem primer per una part tècnica i força nevada i després la llarga pista i algun corriol que baixem corrents a un ritme alt, pel mig marca el quilòmetre 30, uff, amb la tralla que portem i encara en queden 12 !

Però trobo que aquests es fan força bé, tot l'estona avall fins al càmping i després tot seguit encarem la darrera pujada a Queralt, aquesta pujada no la coneixia i puja força dreta per un tram força xulo, després segueix un flanqueix pla per un corriol magnific però que ja se'm fa llarg. Sembla que hi som, però... De Queralt a Berga t'ho has de guanyar encara, escales, pedrots, escales, més pedrots, més escales i al final el Passeig de l'industria a on tanquem una magnífica volta de 42 km i 5420 metres de desnivell acumulat.

Malgrat no fer Ensija, la distància ha sortit igualment de marató i sols hem estalviat uns 250 metres de desnivell. El Lluís, que per cert està mooolt fort, em va demanar just a la Baga de Peguera si al final faria la marató, no vaig dir res, però per dintre vaig pensar... em sembla que no, al cap d'una hora corrents a la baixada vaig pensar potser sí... i ara a casa penso... probablement. Perquè la memòria es tant efímera i selectiva ?

Va estar un plaer fer aquest llarg recorregut al costat del Lluís, l'Albert i el Pep-Lluís, bona gent i grans atletes-muntanyers, molt forts tots.

Podeu veure una amplia ressenya de la sortida, incloent dos excel·lents videos al blog del LLuís

Ara veig que sembla que al final es salvarà segons el que llegeixo avui a la web de la FEEC, bona notícia ja que hagués estat un error molt gros portar a cap el tancament que ja fa un temps es portava anunciant.

Fa temps que hi vaig al darrera per repetir la, si puc la faig cada any, m'agrada molt, trobo que és molt estètica i un bon banc de proves per les cames. Es tracta d'anar de Can Massana a Collbató per el recorregut més recte o curt travessant tot el massís. El darrer cop que la vàrem fer va ser a finals del 2006, tal com explico en aquest post.

Amb el Carles fa unes mesos que en parlàvem, ell no l'ha fet mai i li fa molta illusió ara que està ja recuperat de la seva llarga malaltia, sembla que és el moment, o sigui que com que té un bateig el diumenge a les 13 hores a Manresa i no és qüestió de fallar (no és el seu nano, tranquils !) hem pensat sortir mooolt dora, o sigui allà a les 7 hores a Can Massana amb un cotxe ja deixat a Collbató.


Hi ha un temps previst d'unes quatre hores al trote (el darrer cop vàrem fer 4:40 corrents sols des de Sant Jeroni a Collbató). És un circuit fantàstic segons el meu parer, especialment la zona del Montgrós. Son 'sols' uns 16 km que te'ls has de guanyar de valent, super trencacames i tècnic (una mica tarzan i tot en alguna canal) i acumulant uns 1200m positius i uns 1400m negatius.

La millor info del tema estava a la web del 2x2Santpedor, feta pel Jaume Pinyot, però malauradament s'els hi va fotre el servidor i ara està una mica penjat, sols es troba per Google directament i falta el vídeo del recoregut a Goole Earth que es va treballar en Pinyot. De fet ells la fan més curta, baixant a saco des de Sant Joan a Collbató per la drecera de Fra Garí, cosa que amb el Marcel ens hem negat sempre a fer en benefici dels nostres genolls. En Pinyot em va dir en una ocasió que ell s'ho feia en unes dues hores i pico, tot solet, per matar alguna tarda....ufff.

O sigui que si algú si vol apuntar ja ho sap.