El dilluns passat, després de fer el Sobrepuny el dia anterior, torno a Vilada. Aquest cop amb els meus nanos i amb l'intenció de fer el Serrat del Migdia. Si Vilada és darrerament el nostre petit Chamonix, el Serrat és sens dubte l' Aiguille du Midi de Vilada (salvant distàncies, i per sort sense telefèric, je, je). El Serrat del Migdia s'aixeca altiu i esvelt per sobre el poble, apuntant amb decisió al cel.

Deixem el cotxe al Pont del Climent i comencem a tirar amunt. Fa una tarda calorosa però el camí és força obac i és deixa fer bé. Poc després del Portell de l'Ovellar deixem el camí al Coll del Tell i tirem a la dreta tot travessant el torrent del Tell per una zona amb tolls magnífics. El camí puja força fort i he d'anar animant al Oriol que poc a poc va resolent el 'tema'. El lloc és molt feréstec, ple de canals i agulles de conglomerat. A mig camí fem un entrepà que es posa molt bé i amunt !

El tram final fins al Coll dels Pins és molt 'monserratí' amb una canal molt tiesa per terreny inestable. Des de el coll es pot continuar cap a Sant Miquel, lloc que presumeixo molt interessant i que espero visitar ben aviat. Seguim la carena cap al nord amb poc desnivell ara i fent un parell de 'bonys' de conglomerat abans de donar una volta fins un tram amb cordes fixes. El tram és fàcil però hi ha una mica de timba i ajudo al Oriol, el Marc ja ho fa tot sol.

Poc a poc s'ha anat tapant força i ara sonen ja alguns trons i fa un vent fort, o sigui que apretem el darrer tram i fem cim per una aresta rocosa de bon fer. El Serrat del Migdia és una talaia privilegiada sobre la Baells, Vilada i tot elCatllaràs. Estem poca estona a dalt i tirem ràpid avall. En el torrent del Toll aprofitem el 'jacuzzi ' natural, animats pel Marc, i fem un bany en una aigua immaculada. Prop del cotxe ens comença a ploure i ens salvem pels pèls. Feia temps que no feia unasortideta llarga amb els nanos i ens ho hem passat d'allò més bé.

Aquest és un altre indret molt recomanable de la serra de Picancel que malgrat la seva modesta alçada (1.007 m) destaca clarament en aquestes muntanyes força oblidades i solitàries.

Arrel d'un amable comentari del Luigi al meu blog, hem decideixo a buscar una estona y publicar la darrera sortideta que té ja la friolera de tres setmanes d'antiguitat.

Tres setmanes és just el temps que fa no faig res de res per motius personals, familiars i profesionals, un estres que m'ha portat a ressentir-me un cop més de la ditxosa fascia-lata. Bé, ja vindran temps millors. Avui marxo a Tenerife una setmaneta amb la família. Sí Tenerife, és correcte. Jo a la platja, estrany no ? Donçs em venia molt de gust després de quatre anys seguits de vacances als Alps, fer el vago 7 dies seguits al solet i vora l'aigua ! Descansar.

Continuant amb la descoberta del Catllaràs, el 27 de Juliol anem a la zona de Malanyeu. A Malanyeu hi havia anat molts i molts cops a principis dels 90, sempre de cara a la paret, sols escalar i escalar i no havia parat mai massa atenció a altres possibilitats. Al '92 vàrem obrir amb el Joan Arimany la via Stoc de Coc (120 m, 6b) que a traves del darrer Vertex m'assabento que és la més repetida de la pared amb diferencia i que qualifiquen com 'imprescindible', guau !. Un modest èxit que fins al cap de 16 anys no he conegut.

Aquest cop anem armats amb la interessant Guia de l'Alt Berguedà (76 de la collecció Azimut). Aquesta guia recull entre altres, tres o quatre itineraris pel Catllaràs força inèdits. Entre ells el d'avui.

Avui anem el Carles, el Tolo i jo amb el nostre horari habitual (© Happy Family) o sigui que quedem a les 6 i a les 7 ja estem a Malanyeu tirant amunt cap al Graell. Resulta que en aquest indret del Alt Berguedà el passat vespre ha plogut, i fort, o sigui que tant sols en els primers minuts de corriol per vora el Rec del Graell ja anem ben xops. En les tres darreres sortides sembla més aviat que ens estem preparant per alguna expedició a la selva Birmana, vegetació exagerada, carregada d'aigua i tot plegat regat per torrents a on cal mullarpeuets sempre. Almenys ens estalviem els 'bitxos' xupa-sang.

El Graell és un singular pas a la roca que supera l'alta cinglera d'una manera sorprenent: cordes fixes, escales, forat a la roca, salt d'aigua potent, i grimpada per la tosca. Evidentment no està indicat enlloc i ens costa una mica de trobar. Sols conec la referència en aquesta guia i en el planell de l'Alpina, a internet res de res, 'cero patatero'. Un cop superat el pas, que és fàcil i divertit comencem a tirar amunt per unes fites que ens emboliquen, o sigui que tornem erera i amb intuïció agafem el camí bo que voreja en direcció sud tot el cingle. Ni una marca, perfecte ! El camí a estones està fresat d'altres més aviat poc però es força evident i molt estètic a aquesta hora, ja que el bosc humit a l'ombra contrasta amb el fons del la Vall de Malanyeu a on comença a lluir el sol. La pujada és molt mantinguda però està amenitzada per innombrables balconets de roca amb bona vista. El camí guanya la carena i aquí improvisem una mica fins la roca coneguda com La Foradada, que és un gran forat a la penya de conglomerat i que es pot traspassar fins un bonic balcó sobre la vall.Paradeta i a menjar una mica.

Seguim en direcció sud amb pendent forta i mantinguda per un bosc molt ben conservat, aviat veiem la imponent cinglera de la To. Passem al vesant nord per un magnífic bosc de faigs i al trote arribem al ampli Coll de Batllia. Un coll magnific en un lloc oblidat. Bé, potser no tant oblidat actualment degut a les apertures de vies en els darrer mesos a la cinglera de la To per part del Joan.

Com que anem justets de temps decidim començar a baixar, i malgrat que el mapa indica un corriol, no trobem res malgrat una bona estona buscant. Al final avall com podem per una carena amb bosc obert que es deixa fer. Finalment connectem una pista i seguim en plan porc senglar cap a la casa de Cal Pigot. Aquest és un indret realment bonic, la nostra foto en fa força justícia, però no suficient, ja que la pau que es respira en aquest raconet de món amb la masia en runes i sols el bestiar és de les de recordar.

Continuem corrents avall i per tal d'evitar un tram de pista decidim desfer el camí pel grau del Graell. Ara la obsessió ja és el llom de Ca l'Anglada. Resulta que des de l'inici de la sortida  he parlat als companys del llom de Ca l'Anglada, el  millor que he provat mai i per tant tota l'estona hem anat pensant amb la farra de tornada al rústic restaurant de Malanyeu. O sigui, que som complidors i donem compte d'un esmorzar extra complert de llom i amb postres de mel i mató. Fantàstic !