Tal com vaig dir l'any passat, aquesta cursa, sense desmerèixer cap altre, crec que té poques comparacions en el circuit anual de la FEEC. Per distància, desnivell i recorregut és de lo milloret i la prova està en com s'ha 'venut' aquest any.

A la línia d'arribada (sí, vaig arribar !) varem tenir ocasió de parlar amb una de les 'alma mater' de la prova, el Xevi Aranda, i em comentava que aquest any no havien fet ni tríptics, es van obrir inscripcions un dilluns i el dijous tot 'venut' i a més amb una llista d'espera de 250 persones !

També potser que la meva valoració es vegi influïda en que té lloc en unes muntanyes que m'estimo i a on hi he trescat sempre des de ben petit, però en tot cas de segur que és una prova d'ultrafons que no ha de faltar al calendari de qui li agrada passar moltes hores corrent per paratges increïbles.

Fixeu-se que parlo de cursa i d'ultrafons, ja se que és una marxa no competitiva, però a falta de gaires proves d'ultrafons en muntanya, el calendari de la FEEC és terreny abonat pels corredors, malgrat la possible polèmica.

En aquesta cursa menys de la meitat dels participants (160) fan el recorregut de 63 kilòmetres i 3.075m+. D'aquests més del 70% baixen de les 12 hores, el que vol dir que la majoria corre i alguns a quin nivell !

Aquest any vàrem fer un cotxe amb una bona representació de Manresa, el Carles, company de mil sortides, el Raül amb qui tenia acordat fer equip un cop més després de la bona experiència de la Marató de la Vall del Congost i el Joan, que després de la gran actuació al Congost podia fotre un bon susto als homes-màquina del davant, com així va ser.

Arribem d'hora, el punt de sortida és ben fosc encara, i mentre ens acreditem aprofito per saludar al Jordi Casanovas, al Ramon Rierola (guanyador habitual de la prova i també d'enguany) i també parlem amb l'Albertus que avui ve a fer el tastet i veure com està de forma.

Hi ha molt bon ambient i molta gent amb cara de córrer de valent. A les 6:30 tret de sortida i sortim corrents amb el Raül amb el grup capdavanter, el Joan s'enganxa com una lapa al grup del Ramon Rierola i el Carles surt més tranquil per fer el recorregut de 48 km degut als problemes que arrossega al genoll.

La nostra intenció és fer menys de 10 hores (Sub10), un objectiu força ambiciós però possible, portem els parcials del Luigi que l'any passat va fer 10:03 i son uns parcials molt interessants, fàcils de recordar i que us adjunto aquí amb un Excel a on he afegit info addicional.

La nostra equipació avui és mínima, pantalons curts, màniga curta, paravent, un ibuprofeno i alguns gels o sigui un pèl en boles tenint en compte el que hi ha per davant i que s'anuncien tempestes per el final de la tarda.

Total, que l'eufòria d'haver corregut molt poc en el darrer mes ens porta a tots dos a emocionar-nos una miqueta i fem el primer tram rascant quasi 15 minuts al parcial, i això que hem parat un parell de cops a fruir de la magnífica sortida de sol sobre la plana d'Osona, amb el Santuari de Cabrera ben retallat a l'horitzó i que és el punt més llunyà del llarg recorregut. Per cert es veu a... la quinta forca !

Passem el control de les Valls (km 6) i iniciem la forta pujada a Bellmunt, anem una mica massa eufòrics i jo me'n sento responsable ja que tiro al davant malgrat conèixer les trampes del llarg recorregut.

La pujada és un festival de corriols i muntanya, cap a la meitat atrapem l'Albertus, que avui no te el dia i que ens acompanya fins Bellmunt (km 10,6) per després retirar-se. Dalt a Bellmunt el bo de l'Albertus ens renya una miqueta ja que anem avançats mitja hora i diu que potser ho pagarem, i quina raó tenia !

Amb el temps just de no refredar-nos, mengem i comencem a baixar a bon ritme fins el riu Ges, sense estripar però, ja que he de tenir cura del meu tendre turmell. El Salt del Moli està com mai l'havia vist, magnífic. Poc després s'inicia un dels trams més atractius per mi, corriols immaculats dintre d'un paisatge més aviat centre-europeu.

Ho fem gairebé tot corrents i passem un parell o tres de corredors. Al següent control de Salgueda (km 16), aviso al Raul del tomate que ve just després, sens dubte la pujada més exigent del circuit, curta però potent. Busquem un pas bo i anem guanyant desnivell sense treure la vista de terra, com en penitència.

En aquest tram el Raül comença a patir, sembla que les dues hores de son i el darrer gintònic del vespre se li travessen, puja callat, però sense perdre ritme, està lluitant contra el hombre del mazo, arribem al coll finalment i sense pausa comencem a córrer, amb les cames ben pesades, per la llarga travessia cap al Coll de Sant Bartomeu (Km 21), un gran tram, per mi de lo milloret i que disfruto molt.

El Raül pateix, però com un 'maxote' no es queixa ni afluixa ni un segon i així arribem al km 21,6 (1.650m+) en 3.30, o sigui mantenint un quart d'hora de crèdit i lògicament encara passadets, i això que ens queda encara una marató per davant !

En el proper control abans de la Font Tornadissa ens passen almenys uns 10 corredors, aquí no ha parat ni déu ! Poc a poc ens col·loquen a on ens toca estar. Entre aquests corredors hi ha les dues primeres noies, la Montse Sisteré i la Reyes Valero, les mateixes amb qui vàrem compartir bona part de la Marató del Congost, el seu sistema es demolidor, son super constants, tic-tac-tic-tac i no paren gairebé mai !!

Ataquem les fortes pendents del Puigsacalm per un gespa de camp de futbol, immaculada. El paisatge s'obra i un Pirineu a vessar de neu ens rep prop del cim. El dia es manté molt clar i amb una temperatura ideal. Última empenta i ja som al sostre de la prova (km 24,5). Com sempre, el Puigsacalm no defrauda i ens regala amb els més amplis horitzons.

Comencem a baixar, amb cura el primer tram amb forta pendent i després ja ens deixem anar per ell llarg flanqueig per prats, el Raül sembla ja més recuperat i es veu guanyador de la seva lluita interna. Fem el tram de cordes fixes que sempre considero una mica rotllo i després corriol mol tècnic fins al Coll de Bracons.

Aconsello parar el mínim al Raül perquè el parcial següent és relativament ràpid i còmode i podem menjar bé al Prat de la Vola. Després d'abandonar el primer tram de pista següent, entrem a la Grevolosa, terra de faigs gegantins i lloc únic i espectacular, córrer per aquests paranys és tot un luxe.

Aquest tram està quelcom modificat de l'any passat i em ratllo bastant en una pujada no prevista per una pista sense interès, començo a acusar l'esforç.

Al Prat de la Vola (km 31,5) està ple de gent, ambient del bo i parada i fonda. Ens trobem amb el Joan que ja ha baixat de Cabrera i va tercer !!! Quin tio, hurra ! i és la seva primera ultra, aquest noi promet. Els primers li porten divuit minuts, se'l veu fresc i molt animat i surt corrents cap a Torelló, veure al Joan ens dona moral, no se, ens anima als dos.

El Raul s'atreveix amb la botifarra i jo passo, no em baixaria pas, agafo menudalles, pa amb tomaquet i formatge i tirem amunt cap a Cabrera caminant mentre apurem el que hem agafat. Aquí el Raul porta la batuta, jo vaig més justet i va marcant pas cap al Coll del Vidrier, a on hi ha un altre canvi d'itinerari, molt per pista i em torno a ratllar bastant. Aconseguim trotar a trams més o menys plans i baixades però aviat encarem la marcada pujada al santuari.

Els amplis prats de Sant Julià de Cabrera ofereixen el seu vestit de gala, donant fe del sobrenom de la Suïssa Catalana. Passet, a passet anem fent però comencem a perdre trempera i el crèdit de temps se'ns esmuny.

La secció final de les escales és una autèntica apisonadora, et deixa del tot finillo de cara al control següent. Al santuari ens fotem els dos un ibuprofeno, ja estava previst i així esperem que ens refresqui una mica el dolor muscular que ja comença a apretar.

Travessem al trote l'estreta i aèria carena del pla de Cabrera i iniciem la baixada per un corriol hiper-infernal, de lo més kamikaze que poguis negociar i com tot el recorregut amb fang per donar i per vendre, a mitja baixada ens comencem a notar millor, bien !, ja entra el ibuprofeno !

Al arribar a la pista i connectar amb el següent corriol anem ja quelcom més frescos i agafo passa al davant, anem molt a l'idea i el Raul m'ha de frenar, eeep ! Tanquem el bucle de Cabrera i els primers 42 km amb 7:15 (2.700m+).

Hem perdut el crèdit de temps i anem un quart per darrera o sigui que es fa difícil fer menys de tres hores fins Torelló ja que anem una mica perjudicats (falten 21 km amb una forta pujada encara).

De nou al control del Part de la Vola i segona botifarra pel Raul i jo un altre cop a mínims, no em passa gaire cosa. El tram de 3,5 km de pista següent és el tram menys interessant i se'm fa molt pesat com sempre. No el correm tot, som conscients que ens penalitza l'horari però ja passem una mica, la mitja hora que hem apurat el principi ens resta la mica de frescor que ens faria falta ara, a més es posa a ploure molt fort però per sort dura poquet, just fins arribar a la Vola.

Encarem la darrera pujada, el Raul marca ritme, anem força acompasats però no ens sobra res. Control de la Creu de Salgueda (km 47) i inici de la travessa per la carena, tram que encaro jo de primer i que se'm fa sempre molt dur, és un llarg puja baixa per un corriol 'inventat' que porta després a la darrera i llarga baixada del circuit.

Encarem la baixada amb ganes i fem aquest llarguíssim tram fins al riu Ges a un ritme molt alegre, alternant la primera posició, tornem a fruir corrents per una altre dels trams de cinc estrelles del recorregut. Travessem el riu Ges a gual en un parell de punts, baixa molta aigua i ens refresquem de valent el peus. Darrer tram vora el riu, amb poc desnivell però ja costosos.

Passem pel darrer control, portem 9:30 hores i ens falten quelcom més de 8 kilòmetres, el Raül està eufòric i surt pitant i jo com puc el segueixo, tinc l'estomac regirat, correm un llarg tram vora el riu per corriols genials i arriba un punt a on ja no puc més, tinc fàstics i ganes de vomitar, li dic al Raül que tiri i em diu que no, junts fins al final !.

Em sap greu i em fa ràbia, però no puc fer-hi res, no paro de caminar en cap moment. però sobre la marxa intento provocar-me el vòmit i treure'm el neguit, el Raül al·lucina amb els meus sorolls i ni es gira...

A estones trotem a estones caminem però no faig net, a uns dos quilòmetres del final sembla que m'estabilitzo una mica i acabem corrents com posesos fins la meta, entrant amb 10:45 hores, millorant jo amb més d'una hora el temps de l'any passat.

Tot plegat un altre gran cursa a on m'he buidat de valent i que malgrat els marejos extres posteriors a l'arribada, el dilluns ja estava a tope pensant en baixar de les 10 hores l'any que ve, un repte potser sense sentit per algú però molt motivador per mi. Allà estarem !!

El Joan finalment va fer una al·lucinant 6a posició en 7:55, o sigui dintre de la èlit dels Sub8, llàstima que un petit pajaron prop de la Vola li va fer posar el fre de ma una estona. El Carles va completar la volta al seu estil, tranquil i parlant amb déu i sa mare, com és ell, molt salat. Amb el Raül vàrem fer un altre cop un bon equip i ja estem pensant sobretot amb el UT Andorra, el proper Juliol.

Degut a l'accident domèstic al dit del peu, a la setmana següent sols vaig poder anar al gimnàs i fer bicicleta, apart del dimecres que vaig fer una prova de 8 kilòmetres corrents a veure com anava el tema. I com és lògic no anava...

Dissabte és el dia que tenia per mi i per no desaprofitar-ho em dissenyo una pencada a mida per preservar el ditet, i ho aconsegueixo amb escreix ja que quedo ben petat.

A primera hora vaig al gimnàs a fer una horeta, deixant-me les cames ben tovetes. Després agafo la bici i faig uns 22 km castigant-me a tope amb els pinyons, plats i totes aquelles coses que hi ha per allà abaix.

Com que no podia faltar muntanya, pujo a la tarda a Berga amb l'intenció de fer un Berga-Rasos i després baixar per la carretera en benefici del dit, que xuta força bé en pujada però no tant en baixada.

Malgrat estar ben tapat surto des del Castell amunt amb la moral alta, i certament em cal, ja que comença a ploure. Pujo a l'idea malgrat notar les cames gastadetes. La baixada de la Figuerassa la faig caminant i a la Font del Tagast ja hi ha neu, tot i que es deixa fer bé. Em planto en dos hores justes fins als Rassets, un bon temps, estic content, però aquí el panorama canvia radicalment, hi ha moltíssima neu i te mala pinta.


M'ho rumio, no tinc ganes de baixar pel mateix lloc degut al dit i finalment tiro endavant aprofitant una traça, però m'enfonso fins a l'entrecuix, ara sí, ara també, deu haver-hi un metre i pico en alguns punts. El ritme baixa molt, està plovent força i poc després m'envolta la boira, o sigui que ambiente, ambiente !

Sort que m'ho conec bé. Abandono la possibilitat de fer cim i em desvio per el Pla de l'Orri cap l'esquerra a intentar buscar la pista de la solana que porta a la carretera i que espero estigui neta de neu, almenys la part final....

Finalment deixo la traça que sembla que vagi pel lloc amb més neu per putejar, i obro ja traça nova 'sols' fins als genolls. Quan finalment connecto amb la pista em noto força petat ja, estic congelat, però vaig fent per la pista que te neu a tope, uff no hi contava amb això.

Finalment arribo a la carretera, em poso quelcom sec a sota i apa, carretera, manta i pluja ! Una palliseta de 14 km d'asfalt caminant que en algun tram en ratlla bastant, però en consideració al meu ditet no em salto ni un trosset malgrat les temptadores dreceres de la Rasos-Manresa.

Com era d'esperar se'm fa fosc i arribo al cotxe després de 26 km i 1.200m+ en cinc hores justes de bon pencar.

Amb endarreriment penjo crònica de fa dos caps de setmana.

El dissabte, degut a les previsions de mal temps (encertades, cal dir-ho) pujo al migdia fins Vilada per aprofitar i reconèixer varis enllaços del recorregut que estic preparant.

Després de la marató de la setmana anterior, tinc ganes de caminar per muntanya, tranquillament, tot sol, i aquesta és una bona opció. Sota una pluja persistent, em calo el Goretex i vaig fent...

A Vilada resolc l'enllaç amb Picancel, que em costa més del que em pensava. Les marques dels camins de la Portella es difuminen en un punt determinat (és part de l'encant del lloc) i apart quan ho trobo no m'agrada (pista). O sigui que em munto la vida per trobar un corriol que puja fins al Collet de la Serra i després, per evitar 500 mts de carretera (una heretgia), resolc un camí baixant per uns prats molt macos fins al Pont del Climent. Tram tancat.


Seguidament vaig fins a Borredà en cotxe i allà faig una part de l'enllaç que porta pel GR4 cap al nord, un tram molt ferm que ja surt en bonic corriol des del mateix poble. Quan torno aprofito i faig un excel.lent entrepà a Can Portell, el lloc ja habitual, a on sembla ser que ja em coneixen.

Agafo el cotxe i pujo en direcció a Sant Jaume de Frontanyà, per desviar-me cap a l'ermita de Sant Sadurní de Rotgers. Abans d'arribar-hi, paro en uns prats preciosos i faig un tram del GR4 en direcció sud. Segueix plovent fort però el lloc bé s'ho val, estic més sol que un mussol.

L'ermita està en un paratge ben solitari i bonic. Cal destacar el campanar, molt treballat amb petites voltes i que dona caràcter a una edifici tant petit. Intento seguir des d'aquí cap a Sant Ramon però la pista te un pam de fang i em fa por quedar enganxat.


Torno a Vilada i pujo fins Sant Ramon i després per pista fins el mas dels Torrents, pluja i pluja, deu n'hi do. Aquí trobo l'entrada del corriol que ha de permetre evitar un llarg tram de pista i carretera del GR4. La vall te molt bona pinta i és molt feréstega en la seva banda oriental.

Com que ja vaig fanàtic torno a Sant Ramon i segueixo una nova pista fins al Soldevila, falta poc per fer-se fosc i el temps està de gossos, però quan hi ha ganes...

Em trobo en un lloc ben solitari a un home donant de menjar a les vaques sota la pluja, li demano m'orienti per tal de pujar fins al Castell de l'Areny per corriol (of course). Em dona algunes indicacions i provo un tram per un torrent que acaba en uns prats verdíssims. Ho deixo aquí perquè no porto frontal, però te bona pinta.


Torno enrere i ja de fosc m'acosto al Castell de l'Areny, a on paro al bar a fer una cola i menjar un parell de talls de coca boníssima que em serveix el mateix home que donava de menjar a les vaques (!). La família esta vora el foc i soc l'unic client. Al pagar em regalen els dos talls de coca (!?). Bona gent de muntanya.