Aquest passat dissabte vaig participar per tercer cop a la Marxa Cap de Rec (51 km, 5.000m acumulats), sens dubte una de les joies de la Copa Catalana. Aquest any però, hi anava acompanyat, més ben dit, molt ben acompanyat pel Raül, un dels Koala's principals i que aquest any està fent una temporada de vertigen.

Divendres vespre pugem cap a LLes per tal de dormir a l'hotelet 'oficial' dels marxaires-corredors. Com cada any hi ha molt bon ambient, encara que nosaltres es muntem un sopar a l'habitació, al nostre rotllo i amb toque molt especial: seguint les tècniques poc convencionals dels Koalas, i en vistes a l'esforç de demà, el Raül prepara amb gran maestria uns mojitos per llogar-hi cadires, el tio es porta tots els ingredients ben mesurats i més enllà de mitjanit encara estem desvetllats degustant el deliciós preparat. La conseqüència es que a les 4 del matí quan sona el despertador fa pupa, molta pupa.


Ens vestim de gala i ens fotem un plat de pasta, sí, resulta que el Raül es tant rarito com jo i a les 5 del matí ens baixa fàcilment la pasta, no problem. Pujem fins a Cap de Rec seguint una nodrida procesó de vehicles. Ens acreditem i aprofitem per saludar al Jordi i al Jaume, que reconeixem fàcilment malgrat que és encara mig fosc.

Degut a un pique adolescent amb el Raül a la canal de Sant Jeroni, durant la setmana he tingut forces molèsties a la meva maleïda fascia-lata, el dimecres el fisio em fa un 'toque especial' que em deixa baldat però em dona certes esperances i aleshores desconnecto el coco i decideixo pujar a Cap de Rec igualment i allà que surti el que surti, no he fet ni un test de cama i ni idea de com pot anar.

Puntualment a les 6 del matí es dona la sortida i la majoria surt a sac, per variar. Nosaltres anem en el grup del davant, sense forçar i anar escalfant. El dia es presenta magnífic i la cara nord del Cadí fa de marc a un entorn fantàstic. La baixada fins a Vilella en plan reservon i amb algunes punxades al maluc, però res de greu. A Vilella es fa un tap monumental degut al control informàtic de pas que sembla que falla, la gent es posa nerviosa perquè els que han aconseguit passar agafen força temps, vaja lo típic d'una marxa no competitiva...

Pugem per la pista de la Vall de la LLosa a ritme caco milimètric, mano a mano amb el Raül, ara córrer, ara caminar. La cama te bona pinta i estic eufòric, el Raül em mira de reüll pensant que m'estic passant, cabroncete !! Ell té la Travesera de Picos la setmana que ve i no vol exprimir-se, però es va animant...i, és que no tenim remei !

Passem el control de Prat Xiuxerà i encarem el Port de Vallcivera (2.517m) tot resseguint aquesta curta però magnífica vall. Segueix el ritme caco alegre, em poso al davant i m'ho passo pipa, passem a varis corredors i en la part més dura del port encara ens permetem deixar-ne alguns més al darrera, anem un pèl emocionats, però jo calculo que a la baixada pel Madriu em passaran un pilot ja que en baixada, apart de no ser lo meu, he d'anar amb cura amb la cameta, que n'he de guardar un trosset pel UT Andorra dintre de tres setmanes.

El Raül disfruta com un xaval a les congestes del port i aviat som al Refugi de l'Illa a on parem just per marcar i poc més, el company em segueix mirant de reüll... però a partir d'aquí ja es comença a corregir el tema, baixem corrents sense parar la llarguissima vall del Madrid, a bon ritme però sense estripar, el Raül porta la batuta i pim, pam, avall, avall. Ens passen uns quants corredors, però jo no tiro més. El ritme és bo i arribem al control d'Andorra (Km 30) en 3:50, vint minuts menys que l'any passat jo sol, glups !

Parada i fonda, avituallament de qualitat sens dubte, aquí no escatimem temps, ni liquids, ni sòlids. Sortim caminant mentre liquidem l'entrepà i a la primera baixada ja anem al trote. Encarem la pujada continua de 1.400 m amb seny però a bon ritme, molt constants sempre, un pas darrera l'altre anem guanyant desnivell per la Vall del Madriu, deixem el bonic camí empedrat i travessem el riu per tastar la temuda pujada a Perafita.

Agafem aigua al riu, faig un plàtan i un gel i amunt ! Quina pujada... sort que anem mentalitzats, es fa llarga però la fem del tiron sols amb una parada per veure. A mitja pujada ens passa el José que va força lleuger, més amunt el paisatge s'obre a ponent amb magnífiques vistes de l'alta vall de Perafita. Al refugi no mengem gaire, i seguim amunt per no refredar-nos.

El port de Sant Miquel (2.573 m) es veu perfectament, quan el Raül identifica els puntets de corredors, pilla la dimensió del lloc, i collons ! Seguim amunt non stop per un dels trams que més m'agraden, ambient de molt alta muntanya sota un cel blau immaculat. El ritme es foça bo encara i passem algú que ja va grogui, avui sembla que les pàjares queden lluny pels dos, bien !

Un cop al port, no parem ni un segon i baixem corrents fins al refugi dels Estanys de la Pera, sols pensem en la coca-cola ! Repostem i veiem que portem 7 hores justes, cal intentar el sub8 ! Vinga ! Seguim avall pel GR i connectem amb la pista, el tram següent és igual com el de la primera edició i ratlla bastant, pista sota la solana amb 'falso llano' que aquestes alçades fa molt mal. Amb el terreny dur se'm ressent la cama i de tant en tant parem de córrer per recuperar, em sap greu pel Raül que segueix fidel al meu costat, gran company.

Deixem la pista i encarem el darrer corriol, un tram dels bons, bons per córrer dintre el bosc, el rètol excursionista marca 50' Cap de Rec i queden menys de 20 minuts ! O sigui que ens exprimim, el Raül em deixa anar al davant marcant el màxim ritme que puc, aquí m'emociono i apreto i deixem enrere un parell de tios que teníem a sobre com a lapes, un altre rètol canta 25' i ens queden 7' a nosaltres pel sub8, apretem les dents i a sac encarem els darrers prats per tancar la volta amb 7:59, sub8 pels pèls, je, je. Una tonteria com un altre.

Estem molt satisfets, un dia magnífic de muntanya, amb un horari interessant (jo he millorat 1:07 l'edició del 2007 amb el mateix recorregut) i amb un trosset de cama que sembla que queda per la UT Andorra. No ens hem exprimit a fons enlloc i per tant tos dos som capaços de parlar no sols amb monosilabs la resta de la tarda. La UT Andorra és un altre rotllo però si més no la cursa ens ha donat confiança, a tooope !