Arrel d'un amable comentari del Luigi al meu blog, hem decideixo a buscar una estona y publicar la darrera sortideta que té ja la friolera de tres setmanes d'antiguitat.

Tres setmanes és just el temps que fa no faig res de res per motius personals, familiars i profesionals, un estres que m'ha portat a ressentir-me un cop més de la ditxosa fascia-lata. Bé, ja vindran temps millors. Avui marxo a Tenerife una setmaneta amb la família. Sí Tenerife, és correcte. Jo a la platja, estrany no ? Donçs em venia molt de gust després de quatre anys seguits de vacances als Alps, fer el vago 7 dies seguits al solet i vora l'aigua ! Descansar.

Continuant amb la descoberta del Catllaràs, el 27 de Juliol anem a la zona de Malanyeu. A Malanyeu hi havia anat molts i molts cops a principis dels 90, sempre de cara a la paret, sols escalar i escalar i no havia parat mai massa atenció a altres possibilitats. Al '92 vàrem obrir amb el Joan Arimany la via Stoc de Coc (120 m, 6b) que a traves del darrer Vertex m'assabento que és la més repetida de la pared amb diferencia i que qualifiquen com 'imprescindible', guau !. Un modest èxit que fins al cap de 16 anys no he conegut.

Aquest cop anem armats amb la interessant Guia de l'Alt Berguedà (76 de la collecció Azimut). Aquesta guia recull entre altres, tres o quatre itineraris pel Catllaràs força inèdits. Entre ells el d'avui.

Avui anem el Carles, el Tolo i jo amb el nostre horari habitual (© Happy Family) o sigui que quedem a les 6 i a les 7 ja estem a Malanyeu tirant amunt cap al Graell. Resulta que en aquest indret del Alt Berguedà el passat vespre ha plogut, i fort, o sigui que tant sols en els primers minuts de corriol per vora el Rec del Graell ja anem ben xops. En les tres darreres sortides sembla més aviat que ens estem preparant per alguna expedició a la selva Birmana, vegetació exagerada, carregada d'aigua i tot plegat regat per torrents a on cal mullarpeuets sempre. Almenys ens estalviem els 'bitxos' xupa-sang.

El Graell és un singular pas a la roca que supera l'alta cinglera d'una manera sorprenent: cordes fixes, escales, forat a la roca, salt d'aigua potent, i grimpada per la tosca. Evidentment no està indicat enlloc i ens costa una mica de trobar. Sols conec la referència en aquesta guia i en el planell de l'Alpina, a internet res de res, 'cero patatero'. Un cop superat el pas, que és fàcil i divertit comencem a tirar amunt per unes fites que ens emboliquen, o sigui que tornem erera i amb intuïció agafem el camí bo que voreja en direcció sud tot el cingle. Ni una marca, perfecte ! El camí a estones està fresat d'altres més aviat poc però es força evident i molt estètic a aquesta hora, ja que el bosc humit a l'ombra contrasta amb el fons del la Vall de Malanyeu a on comença a lluir el sol. La pujada és molt mantinguda però està amenitzada per innombrables balconets de roca amb bona vista. El camí guanya la carena i aquí improvisem una mica fins la roca coneguda com La Foradada, que és un gran forat a la penya de conglomerat i que es pot traspassar fins un bonic balcó sobre la vall.Paradeta i a menjar una mica.

Seguim en direcció sud amb pendent forta i mantinguda per un bosc molt ben conservat, aviat veiem la imponent cinglera de la To. Passem al vesant nord per un magnífic bosc de faigs i al trote arribem al ampli Coll de Batllia. Un coll magnific en un lloc oblidat. Bé, potser no tant oblidat actualment degut a les apertures de vies en els darrer mesos a la cinglera de la To per part del Joan.

Com que anem justets de temps decidim començar a baixar, i malgrat que el mapa indica un corriol, no trobem res malgrat una bona estona buscant. Al final avall com podem per una carena amb bosc obert que es deixa fer. Finalment connectem una pista i seguim en plan porc senglar cap a la casa de Cal Pigot. Aquest és un indret realment bonic, la nostra foto en fa força justícia, però no suficient, ja que la pau que es respira en aquest raconet de món amb la masia en runes i sols el bestiar és de les de recordar.

Continuem corrents avall i per tal d'evitar un tram de pista decidim desfer el camí pel grau del Graell. Ara la obsessió ja és el llom de Ca l'Anglada. Resulta que des de l'inici de la sortida  he parlat als companys del llom de Ca l'Anglada, el  millor que he provat mai i per tant tota l'estona hem anat pensant amb la farra de tornada al rústic restaurant de Malanyeu. O sigui, que som complidors i donem compte d'un esmorzar extra complert de llom i amb postres de mel i mató. Fantàstic !