Arrel d'un amable comentari del Luigi al meu blog, hem decideixo a buscar una estona y publicar la darrera sortideta que té ja la friolera de tres setmanes d'antiguitat.

Tres setmanes és just el temps que fa no faig res de res per motius personals, familiars i profesionals, un estres que m'ha portat a ressentir-me un cop més de la ditxosa fascia-lata. Bé, ja vindran temps millors. Avui marxo a Tenerife una setmaneta amb la família. Sí Tenerife, és correcte. Jo a la platja, estrany no ? Donçs em venia molt de gust després de quatre anys seguits de vacances als Alps, fer el vago 7 dies seguits al solet i vora l'aigua ! Descansar.

Continuant amb la descoberta del Catllaràs, el 27 de Juliol anem a la zona de Malanyeu. A Malanyeu hi havia anat molts i molts cops a principis dels 90, sempre de cara a la paret, sols escalar i escalar i no havia parat mai massa atenció a altres possibilitats. Al '92 vàrem obrir amb el Joan Arimany la via Stoc de Coc (120 m, 6b) que a traves del darrer Vertex m'assabento que és la més repetida de la pared amb diferencia i que qualifiquen com 'imprescindible', guau !. Un modest èxit que fins al cap de 16 anys no he conegut.

Aquest cop anem armats amb la interessant Guia de l'Alt Berguedà (76 de la collecció Azimut). Aquesta guia recull entre altres, tres o quatre itineraris pel Catllaràs força inèdits. Entre ells el d'avui.

Avui anem el Carles, el Tolo i jo amb el nostre horari habitual (© Happy Family) o sigui que quedem a les 6 i a les 7 ja estem a Malanyeu tirant amunt cap al Graell. Resulta que en aquest indret del Alt Berguedà el passat vespre ha plogut, i fort, o sigui que tant sols en els primers minuts de corriol per vora el Rec del Graell ja anem ben xops. En les tres darreres sortides sembla més aviat que ens estem preparant per alguna expedició a la selva Birmana, vegetació exagerada, carregada d'aigua i tot plegat regat per torrents a on cal mullarpeuets sempre. Almenys ens estalviem els 'bitxos' xupa-sang.

El Graell és un singular pas a la roca que supera l'alta cinglera d'una manera sorprenent: cordes fixes, escales, forat a la roca, salt d'aigua potent, i grimpada per la tosca. Evidentment no està indicat enlloc i ens costa una mica de trobar. Sols conec la referència en aquesta guia i en el planell de l'Alpina, a internet res de res, 'cero patatero'. Un cop superat el pas, que és fàcil i divertit comencem a tirar amunt per unes fites que ens emboliquen, o sigui que tornem erera i amb intuïció agafem el camí bo que voreja en direcció sud tot el cingle. Ni una marca, perfecte ! El camí a estones està fresat d'altres més aviat poc però es força evident i molt estètic a aquesta hora, ja que el bosc humit a l'ombra contrasta amb el fons del la Vall de Malanyeu a on comença a lluir el sol. La pujada és molt mantinguda però està amenitzada per innombrables balconets de roca amb bona vista. El camí guanya la carena i aquí improvisem una mica fins la roca coneguda com La Foradada, que és un gran forat a la penya de conglomerat i que es pot traspassar fins un bonic balcó sobre la vall.Paradeta i a menjar una mica.

Seguim en direcció sud amb pendent forta i mantinguda per un bosc molt ben conservat, aviat veiem la imponent cinglera de la To. Passem al vesant nord per un magnífic bosc de faigs i al trote arribem al ampli Coll de Batllia. Un coll magnific en un lloc oblidat. Bé, potser no tant oblidat actualment degut a les apertures de vies en els darrer mesos a la cinglera de la To per part del Joan.

Com que anem justets de temps decidim començar a baixar, i malgrat que el mapa indica un corriol, no trobem res malgrat una bona estona buscant. Al final avall com podem per una carena amb bosc obert que es deixa fer. Finalment connectem una pista i seguim en plan porc senglar cap a la casa de Cal Pigot. Aquest és un indret realment bonic, la nostra foto en fa força justícia, però no suficient, ja que la pau que es respira en aquest raconet de món amb la masia en runes i sols el bestiar és de les de recordar.

Continuem corrents avall i per tal d'evitar un tram de pista decidim desfer el camí pel grau del Graell. Ara la obsessió ja és el llom de Ca l'Anglada. Resulta que des de l'inici de la sortida  he parlat als companys del llom de Ca l'Anglada, el  millor que he provat mai i per tant tota l'estona hem anat pensant amb la farra de tornada al rústic restaurant de Malanyeu. O sigui, que som complidors i donem compte d'un esmorzar extra complert de llom i amb postres de mel i mató. Fantàstic !

Després de no fer la Nuria-Berga, vaig decidir descansar tres dies més per fer net del genoll i sembla que va ser encertat. El dijous passat vaig sortir a fer 10 km i perfecte ! El divendres tard em truca el Tolo amb ganes de guerra i en un moment el lio a fer una sortida a la Serra de Picancel. La zona de Catllaràs-Picancel és un lloc que no conec molt encara però que ja em té el cor robat. Algunes excel.lents cròniques del Joan a muntanyenc.blogspot.com hi han ajudat.

El passat febrer vaig anar de descoberta amb la família fins a la Quar i La Portella i el lloc em va encisar. El cim de Saldaguda (1.168), el més alt del Picancel, domina imponent la vall de la Ribera de la Portella, i el seu aspecte puntiagut i esquerp de seguida em varen atraure. El fet de ser un lloc poc conegut és també un dels grans al.licients de la zona.

Sortim super dora com a bons papis i marits per ser de tornada a casa a una hora decent. Quedem a les 6 del matí i a les 7 ja estem apunt de tirar amunt després de deixar al cotxe al costat del Pont del Climent, poc després de Vilada. Just passat el impressionant pont sobre la gorga del Merdançol, el camí ja s'enfila fort amunt per una zona ben feréstega, tot resseguint un bonic torrent. Ahir el vespre va ploure i baixa aigua per tot arreu. Anem pujant a bon ritme cap al Coll del Tell, el camí es preciós, amb gran varietat de vegetació típica de obaga i travessa en diferents indrets el torrent. Aviat guanyem alçada i malgrat la boira, es comencen a entreveure les agulles i parets de conglomerat que ens envolten, incloent l'estètic Serrat del Migdia.

En forces indrets cal parar cura amb la roca molla i plena de verdet que es presenta molt patinosa. Poc abans del coll ens desviem a l'esquerra cap a la carena oest del Saldaguda. Un cop guanyada la carena s'obre la vista quelcom, però malauradament està molt tapat i no es veu gaire més enllà del Monestir de La Portella. El santuari de La Quar, tant proper, resta amagat dins la boira. La carena comença per corriol molt maco y a la part final es converteix gairebé en una aresta de roca, en algun punt una mica àrea però molt fàcil. Arribem al cim envoltats del tot per la boira, no dona per fer ni una foto, llàstima.

Aviat comencem a baixar per la carena sud, el mapa indica un corriol, però la veritat es que gairebé ens l'hem d'inventar tot, anem resseguint una llarga baixada que combina alguna desgrimpada amb cura, un bosc fantàstic, i un passet de II grau. Després d'emprar tots els nostres recursos de navegació i encertar-la tota a la primera, guau ! connectem amb una pista de desbrossar amb una forta pendent que fem al trote alegre. Finalment arribem al fons de la vall i seguim corrents fins la bonica font de l'Abat, situada en una amplia obaga, sota una mica de balma. Paradeta a repostar i seguim amb forta pujada al trote fins a La Portella. L'arribada des de l'est és la més bonica ja que a l'altre cantó estant fent les obres de restauració, que sembla que ara s'han pres seriosament.

Breu visita i tirem avall corrents, resseguint ara el PR, fins prop del antic pont de Campdou. La intenció era tornar des d'aquí per Sant Miquel i el Serrat del Migdia que fan cara de ser força interessants, però com que hem perdut força temps a la baixada decidim seguir al PR i tornar al Coll del Tell, repetint malauradament una part de l'itinerari. La pujada s'inica amb pista que fem al trote tot resseguint una valleta al costa d'una cinglera de roca anomenada Cinglera de la Veu. Poc després s'agafa corriol a l'esquerra, molt maco i que ressegueix forces trams de una carena rocosa. Fa força xafogor i suem a raig. El matí s'ha anat ennegrint i prop del coll ens agafa un xàfec molt potent, en dos minuts estem xops de cap a peus, però com que no fa fred quasi s'agraeix ja que així anem més fresquets. Arribem al coll i a sac avall, però vigilant els traïdors trams de roca amb verdet. La forta pluja no ens abandona i en el tram final el camí es converteix en un animat torrent amb aigua per sobre del tormell, iaa ! anem a sac, trotant avall sense contemplacions, ens ho passem pipa !

Sort que som uns nois previsors i portem roba per canviar-nos de dalt a baix. Tornada express cap a casa i poc abans de les 12 h ja hi som arribats, ben complidors per poder fer algun altre malifeta el dia següent.

El recorregut fa uns 13 km (vaig perdre cobertura a la canal) i vàrem esmerçar-hi 3:45 en plan tranquil. Té uns 750 m de desnivell positiu i està molt ben indicat excepte la baixada per la carena sud, que deu fer poquíssima gent. Del tot recomanable. Hi tornarem en un dia clar, queda dit.

He fet tres dies de repòs, però més aviat de repòs de desgana, ja que aquesta caloreta m'ha deixat una mica xafat i sense gaires ganes de marxa. Avui però m'he posat 'tontorrón' i aprofitant que tornava de Barna a una hora acceptable, m'he desviat cap a Collbató com qui no vol la cosa.

Portava tota la 'metralla' al cotxe per si les mosques i a les 19:30 ja estava disfressat i tirava amunt cap a Sant Miquel. No tenia gaires ganes de córrer, però si de muntanya, o sigui que he anat pujant tot caminant a bon ritme. Com a regal he sorprès un bonic cabirol en una de les corbes del camí. Ha sortit pitant muntanya amunt. Fins a Sant Miquel hi ha uns 500 metres de desnivell i he comprovat que la diferència entre fer-ho caminant ràpid i corrents tot (com vaig fer el mes passat) és mínima: uns 8 minutets. O sigui que no val la pena el desgast i és bona lliço per a les tirades més llargues.


Des de dalt de tot, la vall ja està bona part en ombra i crea un contrast maco malgrat la calitja. Baixo per el llanguíssim camí de les Bateries al trote tranquil i em ressento una mica del genoll dret, just a on em vaig pinçar el menisc fa un any i pico. Hauré de posar-hi gel. Travesso els bonics carrers de Collbató i aviat soc al pàrquing de la Cova. 1:45 de bona activitat per una zona que cada cop m'agrada més, especialement a aquesta hora, tot plegat són uns 10 km.

Per qui li pugui interessar, la poli de Collbató m'ha avisat que a l'estiu tancava la valla d'accés allà a les 21:30 i que si veu un cotxe no tenca fins que marxa, encara que si el deixeu amagadot potser se us quedi allà i aleshores cagada pasturet !

El dissabte, malgrat la desfeta del dia anterior tenia ganes de sortir i aprofitant que estava a Manlleu vaig anar a un lloc que feia temps que en tenia ganes, la Riera de les Gorgues. Aquest és un indret fantàstic i força desconegut per a la majoria. Es tracta de un profund congost que desaigua al pantà de Sau des de més amunt de Cantonigròs.

Exactament en 5 minuts de cotxe des de Manlleu estic a l'inici del corriol que recorre el canyó, començant al Salt del Cabrit. Tot plegat un veritable luxe. La intenció es pujar fins la font de l'Escudella (uns 5/6 kilòmetres) i tornar a baixar pel mateix lloc, ja que no tinc temps de fer el circuit circular per Sentfores i que no conec del tot. He fet el recorregut caminant forces cops i des de que era ben petit, les primeres acampades d'un servidor varen ser a la Font de l'Escudella, però ara feia uns anys que no venia per aquí.

Sens dubte és la sortida més gratificant de la setmana, tot el recorregut és a l'obaga, és al capvespre i el sol juga tota l'estona amb les formes de les parets de roca del congost. Fins a la font és gairebé tot el recorregut en lleugera pujada, travessant a gual un parell de rieres que alimenten la riera de les Gorgues. A l'alçada de la segona riera hi ha el salt de la Barra de Ferro, el més espectacular del congost.

Al arribar-hi omplo d'aigua el bidonet a la font i torno pel mateix recorregut, tot plegat uns 12 km genials, sobretot les darreres corbes del corriol per la vora del congost i amb la llum ja ben rogenca. Mentre corria m'he enrecordat de les guies del Ramon Vinyeta que guardo amb bona cura, ja que son petites joies avançades al seu temps i que donen a conèixer magníficament tots aquests indrets de Osona Nord, Vidranès i Cabrerés. Recentment em vaig assabentar que havia mort després d'una vida dedicada a divulgar amb entusiasme aquest bonic racó del nostre país.

Diumenge surto amb l'Alba en plan tranquil des de Manlleu fins al Santuari de Sant Jaume i tornar, uns 4 km que tanquen una setmana prou profitosa de 55 km, que després de Cap de Rec, per mi està prou bé.

La Marxa del Cap de Rec és per a la majoria de participants una de les millors Marxes de la Copa Catalana, sinó la millor. Tenint en compte que la de dissabte passat va ser tot just la segona edició, no està gens malament la valoració. L'itinerari es fantàstic i transcorre durant 53,4 kilòmetres (+2.625 m, 5.250 acumulats) íntegrament per alta muntanya, amb l'al.licient addicional aquest any de comptar encara amb força neu. Enguany la part final del recorregut l'havien modificat a petició popular, evitant la pista a la solana i passant per dintre bosc, augmentant així quasi 3 kilòmetres i 250 m de desnivell amb la pujada final fins l'arribada a Cap de Rec.

Per la meva part li tenia moltes ganes, hi anava sol, i la volia plantejar com a pic de temporada, agafant-la amb mentalitat de cursa d'ultrafons. Per tant anava ben lleuger, sols amb un bidonet, gels i pastilles de sals. Per evitar el pajarón de l'any passat em vaig imposar veure i menjar amb molta regularitat. Apart del líquid dels controls vaig marcar-me l'objectiu de veure almenys tres litres del bidonet (que al final serien dos i mig, prou bé).

A les 6 del matí el dia es presenta molt clar desprès de les tempestes de ahir la tarda, sols algunes boires tapen els cims, molts d'ells encara força blancs. Saludo al Jordi Casanovas i poc després es dona la sortida i 350 persones enceten aquesta segona edició. Surto a ritme ultra o sigui 'sin prisa pero sin pausa', trotant tota l'estona cap a Vilella, a la baixada abans del poble peto un dels pals, merda ! Dubtava molt si agafar-los o no, ara ja està clar, els deixo al control de Vilella perquè me'ls donin més tard. Des de Vilella (km 4) encetem la pujada a la Vall de la Llosa, segueixo corrent, saludo al Jordi Ballesta de www.corredors.cat i fem un bon tros plegats tot xerrant però sense parar de córrer, el Jordi està molt fort però avui va regulant ja que demà farà la Cursa del Pedraforca !! O sigui que aquí està escalfant...

A mitja vall deixo el Jordi enrere i segueixo a la meva, aquest any faig més trams de pujada corrents. La Vall de la Llosa està preciosa, m'agrada especialment la zona del prat Xuïxirà a on es situa el següent control, al voltant dels 13 km. Hi arribo amb 1:30, vaig bé de temps i forces, prenc el primer gel i cap amunt ! Connecto amb la vall de Vallcivera, per on havíem passat la setmana passada amb el Tolo i el Carles, i per tant tinc molt apamat a on puc córrer i a on no, o sigui que ho aprofito i aviat estic al peu del port, sota la imposant presència de la Muga, encara ben blanca. Son les 8 del matí i aquesta hora espero trobar la neu dura fins al refugi de l'Illa, si ens enfonsem serà un pal. Dalt el port la neu està 'al dente', perfecte ! o sigui que a córrer fins el refugi tot vorejant l'Estany de l'Illa encara ben glaçat.

En el marcatge del refugi demano en quina posició vaig i em diuen que al voltant del 15, Uaau !!, quin cangelis. Em foto un segon gel i vec amb generositat abans de encarar la llargíssima baixada per la Vall del Madriu. Les grans congestes després del refugi ja estan tovetes i m'enfonso fins el genoll, sort que dura poc i aviat estic corrents avall, agafo un ritme molt guapo i sols paro a veure cada 20 minutets. La pujada i travessa cap Engolasters es carregosa i es fa llarga com sempre, però no paro de córrer i aviat estic prop ja del següent control (30 km), vaig molt còmode, no m'ho crec !. Amb 4:10 em planto al control sobre Les Escaldes.

En el control saludo al José Ballano (té un blog interessant) i m'adono que estic respostant al costat del Jaume Terés (que juntament amb el seu germà Xesc manté un blog molt xulo també sobre ultrafons). Ui, ui, ui, estic en zona friki, aquí hi ha algú mal posicionat i crec que se qui és.... Jo, però em noto molt sencer, l'any passat vaig arribar aquí fet misèria. Reposto a conciència, però sense perdre gaire temps, m'oferèixen botifarra, però sàviament la rebutjo tal com fan tots els del grupet. Agafo un plàtan per la següent pujada i cap avall ! Segueixo corrent de pla-baixada i comprovo que vaig còmode encara, collonut ! Aviat em situo a l'inici del 'monstre', la pujada de 1.200 metres seguida i sense pietat fins al port de Sant Vicenç. Començo amb por, però de seguida veig que les cames em responen i que puc mantenir un ritme força interessant, molt lluny de l'agonia de l'any passat.

Guanyo alçada ràpidament i aviat estic travessant el Madriu per la palanca de fusta. El riu i els prats que l'envolten estan esplèndids. Allà paro, em menjo el plàtan tranquillament, faig un gel i bec força, se exactament el que ve ara i bé s'ho val. Aquí m'atrapen dos nois que es veu que anaven dels primers, s'han equivocat fent una volta extra bestial i ara estan recuperant terreny... Fem una bona xerradeta mentres anem superant el fortíssim desnivell per dintre del bosc, ens anem animant mutuament i dient algun pecat gordo als trams més forts. Finalment la pendent afluixa i podem córrer (sí, encara corro...) en el bonic flanqueig fins al refugi de Perafita, tota la immensa vall s'obre davant nostre amb un contrast de verd i blanc molt guapo.

Cremo el darrer gel complementat amb les menudalles del control i segueixo amunt, els dos nois (Rafa & Raúl) amb els que anava ja no els veure més fins l'arribada, quines màquines !. En el darrer tram fins al port baixo quelcom el ritme senzillament perquè les cames ja no donen més, prop del coll torna a haver-hi grans congestes que estan fetes un xip-xap, sense pals vaig una mica tauper, però finalment arribo a la carena i... avall !

Provo de trotar i sembla que la màquina funciona encara, o sigui que a bon ritme baixo fins al refugi dels Estanys de la Pera. Aquí m'atrapen dos nois del Penedes amb qui faré tot el tram final fins a Cap de Rec. Ens anem tornant al davant descobrint senyals que no estan gaire ben posades, sort que som tres !, sols parem de córrer en dos o tres punts a on el marcatge es força deficient. Aquest tram nou és molt maco i tècnic, va per dintre bosc i en ocasions per trams força salvatges, plens de fang, branques, arrels... i perdedors, sense cap traça de camí, guapo, guapo.

En el darrer control del Fornell ens diuen que queden 5 kilometrets, però és clar, incloent la pujada final que no sabem que ens hi espera. Aviat travessem el bonic Riu del Moll per la palanca de fusta i aquí comença la darrera pujada, amunt que falta poc !. Atrapem un parell de nois i fem un grupet de cinc a on per enèsima vegada no sabem per on tirar per manca clara de senyals, perdent força estona amunt i avall. Apostem per tirar al nord i bingo ! La pujada final és una propina potent, te algun tram molt tieso i és un tancament perfecte al recorregut, fent-lo encara més dur, sembla que no s'acabi mai... però finalment veiem a dalt de tot les teulades de Cap de Rec, uff salvats. Fem els darrers 100 metres de pla al trote perquè no sigui dit.

A l'arribada em diuen que he quedat el 13 (8:42). No m'ho crec !!, estic molt content, encara que penso que la posició sempre és un tema relatiu. En canvi estic eufòric per haver fruït tota l'estona del recorregut sense tenir cap moment agònic i haver controlat en tot moment, malgrat el ritme alt. Apart també he conegut força gent que és un dels punts més engrescadors d'aquestes curses.

En plan ràpid: aquest cap de setmana he estat a la Cerdanya combinant muntanya i familia, i just al arribar ahir al vespre m'assabento del que ja em vaig pensar veient el pati..., la Ultra Tramuntana s'ha sospés per culpa de la neu ! (sort que ja em vaig desapuntar fa dies i em vaig apuntar a Cap de Rec). Paral.lelament veig que es parla de 'potser' suspendre la Cap de Rec, però fa una estona han confirmat extraoficialment que es farà al final, uff, genial ! Us deixo l'enllaç a la galeria de fotos de la sortida guapa, guapa que vàrem fer dissabte amb el Tolo i el Carles, quan tingui una estona penjaré crònica. Hi ha neu per un tubo companys !

Després de la Marató de Berga vaig fer bondat del tot cinc dies degut al tema del tibial que em va quedar fregit, el dissabte següent les ganes van poder més i vaig sortir d'hora amb el Tolo a la Suanya i els 8 kilòmetres que vàrem fer em varen anar malament ja que el tibial es va ressentir força. Això em va passar per no aplicar la màxima: primer caminar, després córrer. Sembla que no n'aprenc.

O sigui que la setmana passada vaig sortir un parell de dies a caminar a Collbaix, activitat que em va anar molt bé i que confirma la màxima esmentada. El dijous ja estava corrent quelcom i el divendres vam fer sortida potent a Montserrat amb el Isma. Si m'ho diuen no m'ho crec, em vaig trobar gairebé recuperat del tot, vàrem fer 18 km tope muntanyeros resseguint bona part de la cursa Montserrat Nord, sumant 1.300 positius i 2.600 en total. Al cap de tres hores i quart tornàvem a estar a Monistrol després d'una de les sortides més guapes d'aquesta temporada.  La boira i la pluja ens varen acompanyar en alguns trams. Cal fer esment especial de la canal de Sant Jeroni que feia segles que no hi havia passat i ara després de les esllavissades està infernal, apart d'augmentar molt la duresa 'original'.

Dissabte descans i diumenge en el únic lapsus de pluja del dia pugem amb el Tolo i el Carles  fins més amunt de Sant Mateu de Bages, des de Callús i per carretera. És un bon desnivell, molt continuat i a on és ideal apretar per fer cames en pujada, total varen sortir 15 kilòmetres. O sigui que sorprenentment vaig tancar la setmana amb quasi 50 km i 2.700 m de desnivell positiu, essent el desnivell el que valoro més, ja venen temps d'alta muntanya i tirades llargues.

Avui m'assabento d'una nova cursa al actualitzar la web d'un client (Alberg La Bruna) que tinc a la Cerdanya, i que li portem el tema d'internet.

Sí, sí, nova cursa, un altre !, aquest cop a la Cerdanya i muntat per l'empresa d'activitats de la família del Kilian Jornet.

No te mala pinta, jo buscava quelcom pel cap de setmana del 1 de Juny i aquesta podria estar bé, hi ha la modalitat de 46,3 km, i un altre més curta de 24,5. No m'he estudiat gaire a fons el tema però..., sempre hi ha un però, sembla que s'hagi de rascar bastanta pista i bastanta pasta... Això sí, pels màquines sapigueu que us podeu treure fins a 1.000 eurillos de premi.