Aquest passat dissabte vaig participar per tercer cop a la Marxa Cap de Rec (51 km, 5.000m acumulats), sens dubte una de les joies de la Copa Catalana. Aquest any però, hi anava acompanyat, més ben dit, molt ben acompanyat pel Raül, un dels Koala's principals i que aquest any està fent una temporada de vertigen.

Divendres vespre pugem cap a LLes per tal de dormir a l'hotelet 'oficial' dels marxaires-corredors. Com cada any hi ha molt bon ambient, encara que nosaltres es muntem un sopar a l'habitació, al nostre rotllo i amb toque molt especial: seguint les tècniques poc convencionals dels Koalas, i en vistes a l'esforç de demà, el Raül prepara amb gran maestria uns mojitos per llogar-hi cadires, el tio es porta tots els ingredients ben mesurats i més enllà de mitjanit encara estem desvetllats degustant el deliciós preparat. La conseqüència es que a les 4 del matí quan sona el despertador fa pupa, molta pupa.


Ens vestim de gala i ens fotem un plat de pasta, sí, resulta que el Raül es tant rarito com jo i a les 5 del matí ens baixa fàcilment la pasta, no problem. Pujem fins a Cap de Rec seguint una nodrida procesó de vehicles. Ens acreditem i aprofitem per saludar al Jordi i al Jaume, que reconeixem fàcilment malgrat que és encara mig fosc.

Degut a un pique adolescent amb el Raül a la canal de Sant Jeroni, durant la setmana he tingut forces molèsties a la meva maleïda fascia-lata, el dimecres el fisio em fa un 'toque especial' que em deixa baldat però em dona certes esperances i aleshores desconnecto el coco i decideixo pujar a Cap de Rec igualment i allà que surti el que surti, no he fet ni un test de cama i ni idea de com pot anar.

Puntualment a les 6 del matí es dona la sortida i la majoria surt a sac, per variar. Nosaltres anem en el grup del davant, sense forçar i anar escalfant. El dia es presenta magnífic i la cara nord del Cadí fa de marc a un entorn fantàstic. La baixada fins a Vilella en plan reservon i amb algunes punxades al maluc, però res de greu. A Vilella es fa un tap monumental degut al control informàtic de pas que sembla que falla, la gent es posa nerviosa perquè els que han aconseguit passar agafen força temps, vaja lo típic d'una marxa no competitiva...

Pugem per la pista de la Vall de la LLosa a ritme caco milimètric, mano a mano amb el Raül, ara córrer, ara caminar. La cama te bona pinta i estic eufòric, el Raül em mira de reüll pensant que m'estic passant, cabroncete !! Ell té la Travesera de Picos la setmana que ve i no vol exprimir-se, però es va animant...i, és que no tenim remei !

Passem el control de Prat Xiuxerà i encarem el Port de Vallcivera (2.517m) tot resseguint aquesta curta però magnífica vall. Segueix el ritme caco alegre, em poso al davant i m'ho passo pipa, passem a varis corredors i en la part més dura del port encara ens permetem deixar-ne alguns més al darrera, anem un pèl emocionats, però jo calculo que a la baixada pel Madriu em passaran un pilot ja que en baixada, apart de no ser lo meu, he d'anar amb cura amb la cameta, que n'he de guardar un trosset pel UT Andorra dintre de tres setmanes.

El Raül disfruta com un xaval a les congestes del port i aviat som al Refugi de l'Illa a on parem just per marcar i poc més, el company em segueix mirant de reüll... però a partir d'aquí ja es comença a corregir el tema, baixem corrents sense parar la llarguissima vall del Madrid, a bon ritme però sense estripar, el Raül porta la batuta i pim, pam, avall, avall. Ens passen uns quants corredors, però jo no tiro més. El ritme és bo i arribem al control d'Andorra (Km 30) en 3:50, vint minuts menys que l'any passat jo sol, glups !

Parada i fonda, avituallament de qualitat sens dubte, aquí no escatimem temps, ni liquids, ni sòlids. Sortim caminant mentre liquidem l'entrepà i a la primera baixada ja anem al trote. Encarem la pujada continua de 1.400 m amb seny però a bon ritme, molt constants sempre, un pas darrera l'altre anem guanyant desnivell per la Vall del Madriu, deixem el bonic camí empedrat i travessem el riu per tastar la temuda pujada a Perafita.

Agafem aigua al riu, faig un plàtan i un gel i amunt ! Quina pujada... sort que anem mentalitzats, es fa llarga però la fem del tiron sols amb una parada per veure. A mitja pujada ens passa el José que va força lleuger, més amunt el paisatge s'obre a ponent amb magnífiques vistes de l'alta vall de Perafita. Al refugi no mengem gaire, i seguim amunt per no refredar-nos.

El port de Sant Miquel (2.573 m) es veu perfectament, quan el Raül identifica els puntets de corredors, pilla la dimensió del lloc, i collons ! Seguim amunt non stop per un dels trams que més m'agraden, ambient de molt alta muntanya sota un cel blau immaculat. El ritme es foça bo encara i passem algú que ja va grogui, avui sembla que les pàjares queden lluny pels dos, bien !

Un cop al port, no parem ni un segon i baixem corrents fins al refugi dels Estanys de la Pera, sols pensem en la coca-cola ! Repostem i veiem que portem 7 hores justes, cal intentar el sub8 ! Vinga ! Seguim avall pel GR i connectem amb la pista, el tram següent és igual com el de la primera edició i ratlla bastant, pista sota la solana amb 'falso llano' que aquestes alçades fa molt mal. Amb el terreny dur se'm ressent la cama i de tant en tant parem de córrer per recuperar, em sap greu pel Raül que segueix fidel al meu costat, gran company.

Deixem la pista i encarem el darrer corriol, un tram dels bons, bons per córrer dintre el bosc, el rètol excursionista marca 50' Cap de Rec i queden menys de 20 minuts ! O sigui que ens exprimim, el Raül em deixa anar al davant marcant el màxim ritme que puc, aquí m'emociono i apreto i deixem enrere un parell de tios que teníem a sobre com a lapes, un altre rètol canta 25' i ens queden 7' a nosaltres pel sub8, apretem les dents i a sac encarem els darrers prats per tancar la volta amb 7:59, sub8 pels pèls, je, je. Una tonteria com un altre.

Estem molt satisfets, un dia magnífic de muntanya, amb un horari interessant (jo he millorat 1:07 l'edició del 2007 amb el mateix recorregut) i amb un trosset de cama que sembla que queda per la UT Andorra. No ens hem exprimit a fons enlloc i per tant tos dos som capaços de parlar no sols amb monosilabs la resta de la tarda. La UT Andorra és un altre rotllo però si més no la cursa ens ha donat confiança, a tooope !

Entrada endarrerida del dia 26 d'Abril

El diumenge ens varem llevar força d'hora i força frescos després del tute del dia anterior o sigui que amb ganes de marxa, però el dia està força tapat i s'anunciaven pluges.

Fem un bon esmorzar amenitzat per una agradable xerrada amb el Ramon i la Montse, els guardes del refugi.

El Ramon em comenta entre altres coses un corriol que puja des de La Clusa al Ras de Clarent i que és perfecte per evitar una pista en aquest tram, o sigui que info interessant i pràctica.

A mig esmorzar ja plou una mica, per tant canvi de plans: decidim baixar en cotxe al Castell de l'Areny i començar el bucle sud des d'allà i evitar així tenir que 'repescar' el cotxe a la tarda i en alçada, enmig del mal temps.

Comencem a caminar per el GR4 en direcció nord per un dels trams que prometien més, i la veritat és que no va defraudar gens, camí molt aeri que s'enfila ràpidament per davant del poble.

Prop de la carena trobem una gran esllavissada, molt recent, que ens impedeix el pas normal i hem de fer filigranes per saltar arbres caiguts i roques. Finalment assolim Les Pilones, antic descarregador de fusta, a on els troncs baixaven fa anys via cable en una espectacular 'aeri' fins gairebé el Castell de l'Areny.

Tot seguit ve una baixada molt agradable per un bosc de faigs intacte amb algun exemplar dels que destaquen, a mitja baixada ja es posa a ploure amb ganes i arribem ja força xops a La Clusa.

Tornem a estar al punt de partida original, una mica estrany tot plegat. Passem dels cants de sirena del refugi i seguim sense parar sota la forta pluja cap al Clot, primer per corriol tierra de nadie i després per amplis prats.

Al Clot plou de valent i aquí és a on el maten: o abandonem cap al Castell en cinc kilòmetres de pista i perdem el dia (aggg !) o tirem amunt cap al Sobrepuny (obviant algun tro i algun llampec llunyà).

Ens mirem i queda tot dit, cap amunt !: si de cas podem treure sols el cap aquest tram que bona pinta... Anem pujant per un bosc de fades, una fageda força esclarissada però que crea un ambient tot misteriós amb la boira i la pluja.

La pendent es molt sostinguda. Ja no se sent cap més tro, o sigui que anem tirant... Finalment arribem prop del Coll de Picamill de Baix a on la pluja deixa pas a una lleugera nevada, quin fred, anem ben calats !

Està clar que no podrem fet tot el bucle o sigui que passat el coll decidim intentar treure una mica més de partit al dia fent quelcom més de volta fins a Vilada. Es tracta d'estudiar un altre possible baixada del Sobrepuny de la que tenia marcada.

Connectem amb el nou PR C-199 i comencem amb pista de desbrossar horrible i amb un pam de fang. Per sort poc després ja entrem en corriol i així seguim per dintre el bosc sota una pluja ara molt intensa, els Gorotex estan implorant pietat.

Tram molt maco aquest, passa per l'enderrocada casa de Picamill i finalment desemboca a l'amplia Collada de Pasquals, just en el moment que afluixa la pluja, ufff. Al coll bufa un vent fort i gèlid que ens deixa del tot tiesos abans d'entrar a un nou corriol 'only for fikis'.

El corriol és minúscul i voreja en plan muntanya russa totes les parets de L'Esquena de l'Ase, aquí ja anem un pel ratllats pel fred, sobretot l'Alba.

Finalment assolim el Coll de la Plana del Castell a on ve lo més difícil, connectar amb la traça que baixa per sota les parets de Tastanós fins al Castell de Roset, lògicament sense marques i a la brava. Aquest tram ja es per super-frikis, ho intento per varis punts i no hi ha manera, amunt, avall, res.

Aggg, estic apunt de desistir i resignar-me a baixar cap al vessant de La Nou i fer una volta de cal déu, però.. sembla que aquí es veu quelcom, sembla que... baixo una mica, hi ha una mica de traça i poc a poc es va marcant més fins que finalment sí ! ho tenim.

Baixem a poc a poc perquè el tram és pendent i força tècnic però ja amb la certesa que tenim més aprop el caliu de Vilada.

Finalment el camí desemboca a la Casa del Castell, que vaig visitar fa poc amb els nanos, un indret cinc estrelles. Passem de pujar al Castell, anem ja encegats de cara al bar de Vilada.

Resseguim el Cami de l'Aigua pel PR C-147, un dels trams que més ganes tenia de conèixer i que em va semblar molt maco, el camínet ressegueix força de pla l'antic traçat d'abastament d'aigua de Viladrau, passant en un moment donat per dintre la roca, molt guapo.

Mirem de córrer tot el que podem per entrar en calor tot resseguint els corriols del PR C-147 fins quasi a l'entrada del poble, a on entrem al bar de pet i ens tirem a la maquina asseca-mans del lavabo discutint pels torns, ara tu, ara jo.

Ens posem roba seca a la part de dalt i mentre fem un bon dinar, decidim abandonar tornant al Castell de l'Areny, anem massa xops i sembla que vol seguir plovent.

Amb la panxa plena encarem cap al Castell amb l'opció més directe, asfalt ! som uns herejes !! Passem el petit nucli de Sant Ramon i després GR4 amb kilos de fang fins al centre del Castell de l'Areny a on tanquem un bucle de 23 km i 1.420m+.

Tot plegat satisfets malgrat el retall. D'entrada ha servit per descartar aquesta baixada del Sobrepùny, interessant, però força complicada , malgrat que estaria bé conservar el tram del Camí de l'Aigua.

Tal com vaig dir l'any passat, aquesta cursa, sense desmerèixer cap altre, crec que té poques comparacions en el circuit anual de la FEEC. Per distància, desnivell i recorregut és de lo milloret i la prova està en com s'ha 'venut' aquest any.

A la línia d'arribada (sí, vaig arribar !) varem tenir ocasió de parlar amb una de les 'alma mater' de la prova, el Xevi Aranda, i em comentava que aquest any no havien fet ni tríptics, es van obrir inscripcions un dilluns i el dijous tot 'venut' i a més amb una llista d'espera de 250 persones !

També potser que la meva valoració es vegi influïda en que té lloc en unes muntanyes que m'estimo i a on hi he trescat sempre des de ben petit, però en tot cas de segur que és una prova d'ultrafons que no ha de faltar al calendari de qui li agrada passar moltes hores corrent per paratges increïbles.

Fixeu-se que parlo de cursa i d'ultrafons, ja se que és una marxa no competitiva, però a falta de gaires proves d'ultrafons en muntanya, el calendari de la FEEC és terreny abonat pels corredors, malgrat la possible polèmica.

En aquesta cursa menys de la meitat dels participants (160) fan el recorregut de 63 kilòmetres i 3.075m+. D'aquests més del 70% baixen de les 12 hores, el que vol dir que la majoria corre i alguns a quin nivell !

Aquest any vàrem fer un cotxe amb una bona representació de Manresa, el Carles, company de mil sortides, el Raül amb qui tenia acordat fer equip un cop més després de la bona experiència de la Marató de la Vall del Congost i el Joan, que després de la gran actuació al Congost podia fotre un bon susto als homes-màquina del davant, com així va ser.

Arribem d'hora, el punt de sortida és ben fosc encara, i mentre ens acreditem aprofito per saludar al Jordi Casanovas, al Ramon Rierola (guanyador habitual de la prova i també d'enguany) i també parlem amb l'Albertus que avui ve a fer el tastet i veure com està de forma.

Hi ha molt bon ambient i molta gent amb cara de córrer de valent. A les 6:30 tret de sortida i sortim corrents amb el Raül amb el grup capdavanter, el Joan s'enganxa com una lapa al grup del Ramon Rierola i el Carles surt més tranquil per fer el recorregut de 48 km degut als problemes que arrossega al genoll.

La nostra intenció és fer menys de 10 hores (Sub10), un objectiu força ambiciós però possible, portem els parcials del Luigi que l'any passat va fer 10:03 i son uns parcials molt interessants, fàcils de recordar i que us adjunto aquí amb un Excel a on he afegit info addicional.

La nostra equipació avui és mínima, pantalons curts, màniga curta, paravent, un ibuprofeno i alguns gels o sigui un pèl en boles tenint en compte el que hi ha per davant i que s'anuncien tempestes per el final de la tarda.

Total, que l'eufòria d'haver corregut molt poc en el darrer mes ens porta a tots dos a emocionar-nos una miqueta i fem el primer tram rascant quasi 15 minuts al parcial, i això que hem parat un parell de cops a fruir de la magnífica sortida de sol sobre la plana d'Osona, amb el Santuari de Cabrera ben retallat a l'horitzó i que és el punt més llunyà del llarg recorregut. Per cert es veu a... la quinta forca !

Passem el control de les Valls (km 6) i iniciem la forta pujada a Bellmunt, anem una mica massa eufòrics i jo me'n sento responsable ja que tiro al davant malgrat conèixer les trampes del llarg recorregut.

La pujada és un festival de corriols i muntanya, cap a la meitat atrapem l'Albertus, que avui no te el dia i que ens acompanya fins Bellmunt (km 10,6) per després retirar-se. Dalt a Bellmunt el bo de l'Albertus ens renya una miqueta ja que anem avançats mitja hora i diu que potser ho pagarem, i quina raó tenia !

Amb el temps just de no refredar-nos, mengem i comencem a baixar a bon ritme fins el riu Ges, sense estripar però, ja que he de tenir cura del meu tendre turmell. El Salt del Moli està com mai l'havia vist, magnífic. Poc després s'inicia un dels trams més atractius per mi, corriols immaculats dintre d'un paisatge més aviat centre-europeu.

Ho fem gairebé tot corrents i passem un parell o tres de corredors. Al següent control de Salgueda (km 16), aviso al Raul del tomate que ve just després, sens dubte la pujada més exigent del circuit, curta però potent. Busquem un pas bo i anem guanyant desnivell sense treure la vista de terra, com en penitència.

En aquest tram el Raül comença a patir, sembla que les dues hores de son i el darrer gintònic del vespre se li travessen, puja callat, però sense perdre ritme, està lluitant contra el hombre del mazo, arribem al coll finalment i sense pausa comencem a córrer, amb les cames ben pesades, per la llarga travessia cap al Coll de Sant Bartomeu (Km 21), un gran tram, per mi de lo milloret i que disfruto molt.

El Raül pateix, però com un 'maxote' no es queixa ni afluixa ni un segon i així arribem al km 21,6 (1.650m+) en 3.30, o sigui mantenint un quart d'hora de crèdit i lògicament encara passadets, i això que ens queda encara una marató per davant !

En el proper control abans de la Font Tornadissa ens passen almenys uns 10 corredors, aquí no ha parat ni déu ! Poc a poc ens col·loquen a on ens toca estar. Entre aquests corredors hi ha les dues primeres noies, la Montse Sisteré i la Reyes Valero, les mateixes amb qui vàrem compartir bona part de la Marató del Congost, el seu sistema es demolidor, son super constants, tic-tac-tic-tac i no paren gairebé mai !!

Ataquem les fortes pendents del Puigsacalm per un gespa de camp de futbol, immaculada. El paisatge s'obra i un Pirineu a vessar de neu ens rep prop del cim. El dia es manté molt clar i amb una temperatura ideal. Última empenta i ja som al sostre de la prova (km 24,5). Com sempre, el Puigsacalm no defrauda i ens regala amb els més amplis horitzons.

Comencem a baixar, amb cura el primer tram amb forta pendent i després ja ens deixem anar per ell llarg flanqueig per prats, el Raül sembla ja més recuperat i es veu guanyador de la seva lluita interna. Fem el tram de cordes fixes que sempre considero una mica rotllo i després corriol mol tècnic fins al Coll de Bracons.

Aconsello parar el mínim al Raül perquè el parcial següent és relativament ràpid i còmode i podem menjar bé al Prat de la Vola. Després d'abandonar el primer tram de pista següent, entrem a la Grevolosa, terra de faigs gegantins i lloc únic i espectacular, córrer per aquests paranys és tot un luxe.

Aquest tram està quelcom modificat de l'any passat i em ratllo bastant en una pujada no prevista per una pista sense interès, començo a acusar l'esforç.

Al Prat de la Vola (km 31,5) està ple de gent, ambient del bo i parada i fonda. Ens trobem amb el Joan que ja ha baixat de Cabrera i va tercer !!! Quin tio, hurra ! i és la seva primera ultra, aquest noi promet. Els primers li porten divuit minuts, se'l veu fresc i molt animat i surt corrents cap a Torelló, veure al Joan ens dona moral, no se, ens anima als dos.

El Raul s'atreveix amb la botifarra i jo passo, no em baixaria pas, agafo menudalles, pa amb tomaquet i formatge i tirem amunt cap a Cabrera caminant mentre apurem el que hem agafat. Aquí el Raul porta la batuta, jo vaig més justet i va marcant pas cap al Coll del Vidrier, a on hi ha un altre canvi d'itinerari, molt per pista i em torno a ratllar bastant. Aconseguim trotar a trams més o menys plans i baixades però aviat encarem la marcada pujada al santuari.

Els amplis prats de Sant Julià de Cabrera ofereixen el seu vestit de gala, donant fe del sobrenom de la Suïssa Catalana. Passet, a passet anem fent però comencem a perdre trempera i el crèdit de temps se'ns esmuny.

La secció final de les escales és una autèntica apisonadora, et deixa del tot finillo de cara al control següent. Al santuari ens fotem els dos un ibuprofeno, ja estava previst i així esperem que ens refresqui una mica el dolor muscular que ja comença a apretar.

Travessem al trote l'estreta i aèria carena del pla de Cabrera i iniciem la baixada per un corriol hiper-infernal, de lo més kamikaze que poguis negociar i com tot el recorregut amb fang per donar i per vendre, a mitja baixada ens comencem a notar millor, bien !, ja entra el ibuprofeno !

Al arribar a la pista i connectar amb el següent corriol anem ja quelcom més frescos i agafo passa al davant, anem molt a l'idea i el Raul m'ha de frenar, eeep ! Tanquem el bucle de Cabrera i els primers 42 km amb 7:15 (2.700m+).

Hem perdut el crèdit de temps i anem un quart per darrera o sigui que es fa difícil fer menys de tres hores fins Torelló ja que anem una mica perjudicats (falten 21 km amb una forta pujada encara).

De nou al control del Part de la Vola i segona botifarra pel Raul i jo un altre cop a mínims, no em passa gaire cosa. El tram de 3,5 km de pista següent és el tram menys interessant i se'm fa molt pesat com sempre. No el correm tot, som conscients que ens penalitza l'horari però ja passem una mica, la mitja hora que hem apurat el principi ens resta la mica de frescor que ens faria falta ara, a més es posa a ploure molt fort però per sort dura poquet, just fins arribar a la Vola.

Encarem la darrera pujada, el Raul marca ritme, anem força acompasats però no ens sobra res. Control de la Creu de Salgueda (km 47) i inici de la travessa per la carena, tram que encaro jo de primer i que se'm fa sempre molt dur, és un llarg puja baixa per un corriol 'inventat' que porta després a la darrera i llarga baixada del circuit.

Encarem la baixada amb ganes i fem aquest llarguíssim tram fins al riu Ges a un ritme molt alegre, alternant la primera posició, tornem a fruir corrents per una altre dels trams de cinc estrelles del recorregut. Travessem el riu Ges a gual en un parell de punts, baixa molta aigua i ens refresquem de valent el peus. Darrer tram vora el riu, amb poc desnivell però ja costosos.

Passem pel darrer control, portem 9:30 hores i ens falten quelcom més de 8 kilòmetres, el Raül està eufòric i surt pitant i jo com puc el segueixo, tinc l'estomac regirat, correm un llarg tram vora el riu per corriols genials i arriba un punt a on ja no puc més, tinc fàstics i ganes de vomitar, li dic al Raül que tiri i em diu que no, junts fins al final !.

Em sap greu i em fa ràbia, però no puc fer-hi res, no paro de caminar en cap moment. però sobre la marxa intento provocar-me el vòmit i treure'm el neguit, el Raül al·lucina amb els meus sorolls i ni es gira...

A estones trotem a estones caminem però no faig net, a uns dos quilòmetres del final sembla que m'estabilitzo una mica i acabem corrents com posesos fins la meta, entrant amb 10:45 hores, millorant jo amb més d'una hora el temps de l'any passat.

Tot plegat un altre gran cursa a on m'he buidat de valent i que malgrat els marejos extres posteriors a l'arribada, el dilluns ja estava a tope pensant en baixar de les 10 hores l'any que ve, un repte potser sense sentit per algú però molt motivador per mi. Allà estarem !!

El Joan finalment va fer una al·lucinant 6a posició en 7:55, o sigui dintre de la èlit dels Sub8, llàstima que un petit pajaron prop de la Vola li va fer posar el fre de ma una estona. El Carles va completar la volta al seu estil, tranquil i parlant amb déu i sa mare, com és ell, molt salat. Amb el Raül vàrem fer un altre cop un bon equip i ja estem pensant sobretot amb el UT Andorra, el proper Juliol.

Degut a l'accident domèstic al dit del peu, a la setmana següent sols vaig poder anar al gimnàs i fer bicicleta, apart del dimecres que vaig fer una prova de 8 kilòmetres corrents a veure com anava el tema. I com és lògic no anava...

Dissabte és el dia que tenia per mi i per no desaprofitar-ho em dissenyo una pencada a mida per preservar el ditet, i ho aconsegueixo amb escreix ja que quedo ben petat.

A primera hora vaig al gimnàs a fer una horeta, deixant-me les cames ben tovetes. Després agafo la bici i faig uns 22 km castigant-me a tope amb els pinyons, plats i totes aquelles coses que hi ha per allà abaix.

Com que no podia faltar muntanya, pujo a la tarda a Berga amb l'intenció de fer un Berga-Rasos i després baixar per la carretera en benefici del dit, que xuta força bé en pujada però no tant en baixada.

Malgrat estar ben tapat surto des del Castell amunt amb la moral alta, i certament em cal, ja que comença a ploure. Pujo a l'idea malgrat notar les cames gastadetes. La baixada de la Figuerassa la faig caminant i a la Font del Tagast ja hi ha neu, tot i que es deixa fer bé. Em planto en dos hores justes fins als Rassets, un bon temps, estic content, però aquí el panorama canvia radicalment, hi ha moltíssima neu i te mala pinta.


M'ho rumio, no tinc ganes de baixar pel mateix lloc degut al dit i finalment tiro endavant aprofitant una traça, però m'enfonso fins a l'entrecuix, ara sí, ara també, deu haver-hi un metre i pico en alguns punts. El ritme baixa molt, està plovent força i poc després m'envolta la boira, o sigui que ambiente, ambiente !

Sort que m'ho conec bé. Abandono la possibilitat de fer cim i em desvio per el Pla de l'Orri cap l'esquerra a intentar buscar la pista de la solana que porta a la carretera i que espero estigui neta de neu, almenys la part final....

Finalment deixo la traça que sembla que vagi pel lloc amb més neu per putejar, i obro ja traça nova 'sols' fins als genolls. Quan finalment connecto amb la pista em noto força petat ja, estic congelat, però vaig fent per la pista que te neu a tope, uff no hi contava amb això.

Finalment arribo a la carretera, em poso quelcom sec a sota i apa, carretera, manta i pluja ! Una palliseta de 14 km d'asfalt caminant que en algun tram en ratlla bastant, però en consideració al meu ditet no em salto ni un trosset malgrat les temptadores dreceres de la Rasos-Manresa.

Com era d'esperar se'm fa fosc i arribo al cotxe després de 26 km i 1.200m+ en cinc hores justes de bon pencar.

Amb endarreriment penjo crònica de fa dos caps de setmana.

El dissabte, degut a les previsions de mal temps (encertades, cal dir-ho) pujo al migdia fins Vilada per aprofitar i reconèixer varis enllaços del recorregut que estic preparant.

Després de la marató de la setmana anterior, tinc ganes de caminar per muntanya, tranquillament, tot sol, i aquesta és una bona opció. Sota una pluja persistent, em calo el Goretex i vaig fent...

A Vilada resolc l'enllaç amb Picancel, que em costa més del que em pensava. Les marques dels camins de la Portella es difuminen en un punt determinat (és part de l'encant del lloc) i apart quan ho trobo no m'agrada (pista). O sigui que em munto la vida per trobar un corriol que puja fins al Collet de la Serra i després, per evitar 500 mts de carretera (una heretgia), resolc un camí baixant per uns prats molt macos fins al Pont del Climent. Tram tancat.


Seguidament vaig fins a Borredà en cotxe i allà faig una part de l'enllaç que porta pel GR4 cap al nord, un tram molt ferm que ja surt en bonic corriol des del mateix poble. Quan torno aprofito i faig un excel.lent entrepà a Can Portell, el lloc ja habitual, a on sembla ser que ja em coneixen.

Agafo el cotxe i pujo en direcció a Sant Jaume de Frontanyà, per desviar-me cap a l'ermita de Sant Sadurní de Rotgers. Abans d'arribar-hi, paro en uns prats preciosos i faig un tram del GR4 en direcció sud. Segueix plovent fort però el lloc bé s'ho val, estic més sol que un mussol.

L'ermita està en un paratge ben solitari i bonic. Cal destacar el campanar, molt treballat amb petites voltes i que dona caràcter a una edifici tant petit. Intento seguir des d'aquí cap a Sant Ramon però la pista te un pam de fang i em fa por quedar enganxat.


Torno a Vilada i pujo fins Sant Ramon i després per pista fins el mas dels Torrents, pluja i pluja, deu n'hi do. Aquí trobo l'entrada del corriol que ha de permetre evitar un llarg tram de pista i carretera del GR4. La vall te molt bona pinta i és molt feréstega en la seva banda oriental.

Com que ja vaig fanàtic torno a Sant Ramon i segueixo una nova pista fins al Soldevila, falta poc per fer-se fosc i el temps està de gossos, però quan hi ha ganes...

Em trobo en un lloc ben solitari a un home donant de menjar a les vaques sota la pluja, li demano m'orienti per tal de pujar fins al Castell de l'Areny per corriol (of course). Em dona algunes indicacions i provo un tram per un torrent que acaba en uns prats verdíssims. Ho deixo aquí perquè no porto frontal, però te bona pinta.


Torno enrere i ja de fosc m'acosto al Castell de l'Areny, a on paro al bar a fer una cola i menjar un parell de talls de coca boníssima que em serveix el mateix home que donava de menjar a les vaques (!). La família esta vora el foc i soc l'unic client. Al pagar em regalen els dos talls de coca (!?). Bona gent de muntanya.

Hi ha muntanyes que les veiem però mai les mirem. Sens dubte aquest és el cas del massís del que envolta Sant Salvador de les Espases, un tros de muntanya oprimit per l'autopista, les vies de tren, carreteres i altres 'camins' de l'home modern.

L'ombra de Montserrat es massa gran per unes muntanyes tant petites i això fa que la majoria no hi parem mai atenció. En la sortida de diumenge passat hem d'agrair al Carles que ens ajudes a 'mirar' i ens muntés un itinerari de descoberta que malgrat els meus dubtes inicials va ser del tot gratificant.

En el centre del petit massís s'hi troba aquest lloc tant particular, Sant Salvador de les Espases, sens dubte la cirera del pastís, un lloc que tinc ganes de tornar-hi ben aviat, la pujada des de la Puda bé s'ho val.

Iniciem l'itinerari des de el vessant de Vacarisses, deixant el cotxe més amunt del Mimó, prop ja del Coll del Fideuer. Sortim trotant amunt per pista amb alguns trams molt tiesos, aviat estem al Coll del Fideuer des de on Montserrat te una perspectiva totalment insòlita.

De seguida entrem en corriol guapo i tirem amunt a bon ritme fins el Coll de Bram, aquí connectem amb l'itinerari del Jaume Pinyot que va inspirar al Carles. Seguim corrents per corriol un bon tros fins a prop del Coll de la Portadora a on ens fem una mica d'embolic 'dels bons' ja que ens permet sortir a una carena amb un perspectiva de Montserrat fantàstica.

Seguim per pista fins a Monistrol i allà connectem amb la pista del costat del riu, un tram agradable i molt recomanable per fer rodatge, arribem així fins a l'abandonat Balneari de la Puda, lloc a on iniciem la forta pujada a l'ermita de Sant Salvador, aquest és sens dubte el tram més estètic e interessant, molt de muntanya i amb una vall en la part final que et fa recordar altres llocs més alpins.

Avui l'ermita i el refugi estan oberts i podem copsar del tot l'indret, molt ben cuidat i al dia gracies a una activa associació d'amics. Prenem un refresc (que per cert l'han de dur fins al lloc a l'espatlla ja que l'encimbellat indret no te accés per vehicles, aquests queden molt lluny per sort). Avui fa un dia molt clar i ens regala amb unes bones vistes.

Continuem de retorn ja fins al Coll de Brams un altre cop per corriol del bons i desfem camí fins al cotxe tancant una volta de gairebé 21 km per un entorn del tot inèdit i amb un bon regust de boca. Carles ! N'esperem un altre !

Recorregut i track.

Veure el recorregut en un mapa més gran

Recordo un temps a on anar al Montsec era quelcom màgic, quelcom molt remot, sovint un món de dubtes.

Recentment he visitat un cop més el Montsec i he pogut comprovar que aquells temps son encara força semblants als actuals, costa de matar l'essència d'aquestes muntanyes. Encara avui puc llegir ressenyes a on els escaladors novells tenen més por de l'aproximació i el descens de la parets que de la pròpia via, i això es bo.

No puc considerar que tingui un coneixement intens del Montsec, però si que puc dir que he passat moltíssimes hores en gairebé totes les seves parets, i al Montsec n'hi ha moltes. Hores en la majoria dels casos d'absoluta solitud, de sol punyent, de roca vertical i en ocasions 'discreta' i de llargs i incerts descensos amb el neguit de les darreres llums.

Fa quinze dies m'he pogut retrobar amb el Montsec de Rúbies després de forces anys, ha estat una sortida familiar del tot gratificant. Com si fos un avi he anat explicant als meus fills les meves batalletes de fa quinze anys per tal de situar-los en l'ambient del lloc.

En el extrem més occidental del massís trobem el Montsec d'Estall que és sens dubte un dels més solitaris i poc coneguts, deixant apart lògicament l'estret de Montrebei a on la propera Paret d'Aragó és a tocar però a la hora està molt lluny del nostre abast. Des de l'estret mirem a a ponent i ens preguntem quins secrets guarda aquella immensa vessant erma de l'Aragó.

Al compromís de les viés d'escalada de l'estret calia sumar-hi sempre una tornada de les llargues, sovint al capvespre, tot resseguint una esmolada carena d'amplis horitzons, un espai a on el cos cansat i assedegat et feia sentir molt petit.

El pas obligat per visitar la Paret d'Arago era i és encara el poble d'Estall, un poble del tot abandonat, al cap de vall de molts kilòmetres de pistes dolentes i a on hi vivia en Santiago Domingo, sol com un mussol. Ell, les seves cabres i els gossos.

Arribar al poble els divendres al vespre després de mil sotracs era d'allò que et marca, ni un llum, ni un soroll, res, i ell sempre apunt a rebre't vora el foc. A la paret desenes de postals dels escaladors, i molt especialment de les escaladores. Quan amb nosaltres venia una noia, allò era un festival.

Afable i curtit per aquesta terra calcaria va morir l'any passat en una residència de Benabarre, lluny del 'seu' estimat poble després d'haver-lo habitat en solitari durant 45 anys. Una part del Montsec es va perdre.

El Montsec d'Ares és possiblement un dels més humanitzats, especialment en la seva vessant més oriental, a on es troba el Congost de Terradets, malgrat això els descensos de la Paret de les Bagasses, i de Roca Regina especialment, et recorden molt bé on estas, mires lluny a ponent i no hi ha cap referència del pas de l'home.

En l'altre extrem del Montsec d'Ares trobem la Paret de Catalunya marcant el limit occidental i presidint un gran espai del tot deshumanitzat, l'accés a la Paret de Catalunya també es d'aquells que marcaven, kilòmetres de pistes, cap senyal i sempre amb la possibilitat de pèrdres o quedar enganxat al fang, els tractors d'Ares feien l'agost en temps de pluges.

Sempre em vaig escapar del bivac a la Paret de Catalunya, encara que algun cop pels pèls i amb descensos èpics sense frontal, però els companys que havien 'fruit' de l'experiència sempre deien el mateix: Xavier, es que no es veia ni un llum, ni de cases ni de pobles, ni de cotxes, res, cap referència humana, sols, la lluna, la repisa i nosaltres.

El Montsec de Rúbies és el que vàrem visitar fa un parell de setmanes. Vilanova de Meià conserva encara l'aire de poble oblidat. La carretera ha millorat, però no deixa de ser un cul de sac a on encara no hi ha arribat la segona residència. Apart de la fira de la Perdiu no hi ha cap altre esdeveniment que ompli el poble de gent durant l'any.

La Roca Alta i la Roca dels Arcs dominen la vall de forma imponent des de l'extrem més oriental de la serra, prop ja de Comiols.

En l'altre extrem de la serra s'hi troba l'abandonat poble de Rúbies, indret que encara no coneixia i que vàrem aprofitar de visitar. El poble està en un lloc increïble, llunyà i solitari com el que més, un balcó privilegiat sobre el Noguera Pallaresa, la resta del Montsec i tot el Pirineu central.

Aquest indret tan deixat de la mà de deu va ser part del front de la Guerra Civil, els 'nacionals' estaven installats al minúscul poblet i els republicans treien el serrell des de les innombrables trinxeres que es troben al llarg de tota la carena de la serra. En ocasions sortint d'alg