Bé, un altre al sac, i quin una ! Era la primera edició i s'hi han lluit, bon ambient, organització impecable i un recorregut 'durillo', 'durillo'.

D'entrada dir que de segur que ha estat el meu pic de temporada, m'ha sortit amb 9:06 hores i he corregut quasi 30 kilòmetres. La pujada al Coll de Sant Vicenç de segur que esdevindrà mítica, 1.400 m positius d'una tacada quan ja portes 32 kilòmetres, quina trinxada !

El tema va començar ben dora, a les cinc del matí amb trobo amb la resta de marxaires que estan al Hotel Mirador de Lles. La gent de www.corredors.cat amablement em pujarà cap al refugi, cal agrair especialment a la Mari Pau que m'ho poses fàcil i així evitar que la meva dona m'hagues d'acompanyar tant dora.

A les sis menys algo fa força fresca a 2.000 metres i tot just el dia despunta. A la hora en punt es dona la sortida y una bona colla sortim corrents avall cap a Viliella, és tot baixada, i sense parar de córrer en mitja hora fem els primers quatre kilòmetres i pico. Al poble encara hi ha les llums enceses i un primer avituallament em permet veure a tope, convé actuar amb previsió, el dia està força tapat i mai se sap, potser surt el sol i.. a patir. Segueixo corrent en lleugera baixada durant alguns kilòmetres i a partir del Molí del Salt, comença ja a pujar, desplego els pals i començo a combinar caminar de presa i córrer en pla, m'animo en algun tram i corro també en pujades lleugeres. De moment vaig en zona 'friki'.

El paisatge s'endinsa per la llarga vall de la Llosa, resseguint un torrent molt maco. En una hora arribo al següent control, que és Pla Xuïxirà, he anat molt bé, 8 kilòmetres i pico i quelcom més de 500 m de desnivell. Paro un segon a veure Aquarios i tiro cap amunt ben de pressa, aquí ja caminem, però també correm algun tram cap a l'entrada de la Vallcivera. El camí omença a pujar més decididament, encara que fa algun tram a on correm amb lleugera pujada. M'enganxo darrera un parell de màquines i no els deixo, em costa seguir-los, però fins ben bé dalt el Port de Vallcibera els tinc controlats. La rampa final del port, molt forta. Sols aplanar-se una mica ja surten corrents, quins tios, no afluixen mai ? I jo al darrera, corrents per entre mig dels bonics estanys cap al refugi de l'Illa ja a Andorra.

El refugi em porta molts records, aquí vaig estar-hi un hivern de fa 22 anys ! amb el meu bon amic Ramon Salvador que al '86 moriria a Núria en accident de muntanya.

Agafo quelcom de menjà i segueixo avall, ara corrents ja tota l'estona, la baixada es de uns 12 kilòmetres per la magnífica Vall del Madriu, declarada patrimoni mundial per la UNESCO. Son quasi 1.500 metres de desnivell negatiu que es fan llarguíssims, alguna estona paro de trotar i miro al voltant, pics de granet, un bosc magnific i aigua a dojo als torrents. La travessa a la dreta cap Engolasters es una mica rotllo, molts caos de blocs i el cos ja comença a estar cansat. Quan veig les Escaldes paro un moment un  truco a la familia per dir-los que no cal que em facin el avituallament  ja que vaig una hora avançat sobre el previst, son les 10 hores i ja estic quasi a l'àrea de pícnic. Arribo bastant tocat, porto quasi 30 kilòmetres en quatre hores i aprofito per menjar un bon entrepà de formatge i veure molta coca-cola.

Faig estiraments i per les converses de la gent que hi ha sembla que estic en el nucli dur de fieras, o sigui que estic decolocat i alguna mesura correctora hi haurà, ui, ui quina por. Vaig mes o menys el 20-25. Sense acabar l'entrepà i el plàtan tiro ja avall caminant, abans que em refredi. El camí es super empinat i de mal fer, l'entrepà m'ha costat molt de baixar, tinc la boca força seca malgrat veure. Al arribar a la carretera de la Comella segueixo baixant caminant i miro de mentalitzar-me pel que ve, ja conec la primera part i ser que és dreta i en l'estat de força cansament cal mentalitzar-se molt, vaix fent la digestió y quan es l'hora de començar la pujada vaig a pas força tranquil i apuradet, això sí, lento pero sin pausa, puja i puja fort pel camí empedrat i em comença a passar algú, jo vaig fent molt concentrat, vaig sol i per tant m'he d'animar jo mateix.

Al trencall de Ràmio aprofito per parar i omplir aigua del riu, tot i estar el cel tapat (gràcies a deu) fa força xafogor i es preveu una pujada duríssima. Ataco la pujada pel bosc a pas molt tranquil però constant, deu n'hi do quina trinxada, suo com un porc i em cauen les gotes a raig. Poc a poc vaig guanyant desnivell, paro molta atenció a les cames perquè no hi hagi cap col·lapse ni pajara.

Tot plegats seran 1.400 metres de pujada de una sola tirada, o sigui que cuidadin, quan porto uns 600 m em començo a animar una mica, em trobo un pel mes lleuger. Poc després es comença a obrir el bosc i intueixo ja el flanqueig cap al refugi, veig alguna 'petada', de gent amb les cames amb rampes... ui quina por. El tram final cap al refugi de Perafita ja és fa millor, em passa la segona noia que encara te ànims de trotar una mica, ufffff. Al refugi molt bon rotllo la gent, força menjar, aigua i em prenc un Power Gel i segueixo ràpidament cap al coll de Sant Vicenç que encar es veu força lluny.

Ara malgrat anar tocadet vaig una mica més lleuger, paro i parlo amb l'Alba i li dic que vaig avançat i que potser en menys de 10 hores ja hi seré a l'arribada. M'atrapa un noi amb qui fem una bona xerrada, es de Torelló i es un dels organitzadors de Pels Camins dels Matxos, em comenta que a la pujada se li cavalcava un quadricep i que ha patit una mica, bé a mi també em passa prop del coll però ho aconsegueixo controlar. Arribem al coll i baixem plegats corrent, sí ! encara puc córrer ! no ho entenc. Al refugi dels Estanys de la Pera més coca-cola i platano, sols falten 9 kilòmetres i miraré de córrer tot el que pogui, encara tinc forces, surto corrents avall pel GR fins tallar la pista a Cap de Rec, aquí m'atrapa la tercera noia, em poso al seu costat i correm plegats alguns kilòmetres per la pista, al final paro i camino una mica i la deixo anar, m'atrapa el nois de Torelló, que resulta ser el Xavier Aranda y el Ramon Comas y una noia, a partir d'aquí anem tots quatre plegats, corrents i caminant, aquest parell han estat al UTMB i son uns cracks pel que se, finalment fem el corriol final fins al refugi entrant jo amb 9:06, sense poguer baixar de les 9 hores però molt satisfet de l'horari.