Recordo un temps a on anar al Montsec era quelcom màgic, quelcom molt remot, sovint un món de dubtes.
Recentment he visitat un cop més el Montsec i he pogut comprovar que aquells temps son encara força semblants als actuals, costa de matar l'essència d'aquestes muntanyes. Encara avui puc llegir ressenyes
a on els escaladors novells tenen més por de l'aproximació i el descens de la parets que de la pròpia via, i això es bo.
No puc considerar que tingui un coneixement intens del Montsec, però si que puc dir que he passat moltíssimes hores en gairebé totes les seves parets, i al Montsec n'hi ha moltes. Hores en la majoria
dels casos d'absoluta solitud, de sol punyent, de roca vertical i en ocasions 'discreta' i de llargs i incerts descensos amb el neguit de les darreres llums.
Fa quinze dies m'he pogut retrobar amb el Montsec de Rúbies després de forces anys, ha estat una sortida familiar del tot gratificant. Com si fos un avi he anat explicant als meus fills
les meves batalletes de fa quinze anys per tal de situar-los en l'ambient del lloc.
En el extrem més occidental del massís trobem el Montsec d'Estall que és sens dubte un dels més solitaris i poc coneguts, deixant apart lògicament l'estret de Montrebei a on la propera Paret d'Aragó
és a tocar però a la hora està molt lluny del nostre abast. Des de l'estret mirem a a ponent i ens preguntem quins secrets guarda aquella immensa vessant erma de l'Aragó.
Al compromís de les viés d'escalada de l'estret calia sumar-hi sempre una tornada de les llargues, sovint al capvespre, tot resseguint una esmolada carena d'amplis horitzons, un espai a on el cos cansat
i assedegat et feia sentir molt petit.
El pas obligat per visitar la Paret d'Arago era i és encara el poble d'Estall, un poble del tot abandonat, al cap de vall de molts kilòmetres de pistes dolentes i a on hi vivia en Santiago Domingo,
sol com un mussol. Ell, les seves cabres i els gossos.
Arribar al poble els divendres al vespre després de mil sotracs era d'allò que et marca, ni un llum, ni un soroll, res, i ell sempre apunt a rebre't
vora el foc. A la paret desenes de postals dels escaladors, i molt especialment de les escaladores. Quan amb nosaltres venia una noia, allò era un festival.
Afable i curtit per aquesta terra calcaria va
morir l'any passat en una residència de Benabarre, lluny del 'seu' estimat poble després d'haver-lo habitat en solitari durant 45 anys. Una part del Montsec es va perdre.
El Montsec d'Ares és possiblement un dels més humanitzats, especialment en la seva vessant més oriental, a on es troba el Congost de Terradets, malgrat això els descensos de la Paret de les Bagasses,
i de Roca Regina especialment, et recorden molt bé on estas, mires lluny a ponent i no hi ha cap referència del pas de l'home.
En l'altre extrem del Montsec d'Ares trobem la Paret de Catalunya marcant el limit occidental i presidint un gran espai del tot deshumanitzat, l'accés a la Paret de Catalunya també es d'aquells que
marcaven, kilòmetres de pistes, cap senyal i sempre amb la possibilitat de pèrdres o quedar enganxat al fang, els tractors d'Ares feien l'agost en temps de pluges.
Sempre em vaig escapar del bivac a la Paret de Catalunya, encara que algun cop pels pèls i amb descensos èpics sense frontal, però els companys que havien 'fruit' de l'experiència sempre deien el mateix:
Xavier, es que no es veia ni un llum, ni de cases ni de pobles, ni de cotxes, res, cap referència humana, sols, la lluna, la repisa i nosaltres.
El Montsec de Rúbies és el que vàrem visitar fa un parell de setmanes. Vilanova de Meià conserva encara l'aire de poble oblidat. La carretera ha millorat, però no deixa de ser un cul de sac a on encara no
hi ha arribat la segona residència. Apart de la fira de la Perdiu no hi ha cap altre esdeveniment que ompli el poble de gent durant l'any.
La Roca Alta i la Roca dels Arcs dominen la vall de forma imponent
des de l'extrem més oriental de la serra, prop ja de Comiols.
En l'altre extrem de la serra s'hi troba l'abandonat poble de Rúbies, indret que encara no coneixia i que vàrem aprofitar de visitar. El poble està en un lloc increïble, llunyà i solitari com el que
més, un balcó privilegiat sobre el Noguera Pallaresa, la resta del Montsec i tot el Pirineu central.
Aquest indret tan deixat de la mà de deu va ser part del front de la Guerra Civil, els 'nacionals' estaven
installats al minúscul poblet i els republicans treien el serrell des de les innombrables trinxeres que es troben al llarg de tota la carena de la serra. En ocasions sortint d'alguna via havíem trobat
plats de metall, botes, i altres restes, totes molt inofensives al costat dels projectils que més d'una havia trobat en alguna repisa tot obrit via.
Aquesta sortida va servir també per conèixer una mica millor aquesta part del Montsec i així ajudar a tancar un itinerari que gairebé tinc enllestit i que contempla la travessa integral del Montsec
de Rúbies, tant de forma transversal com longitudinal.
Serà un recorregut d'uns 40 kilòmetres, a on es fa el cim de la Tossal de la Torreta (1.677 m), el cim més alt del Montsec i de la Noguera (és un
'sostre' comarcal') i es passa per pocs emplaçaments humans: Rúbies, Vilanova de Meià i el perdut Santuari de Sant Salvador del Bosc en la vessant nord.
Què vols trobar ?