Que passa quan rebs una 'invitació' per anar a fer l'Olla de Núria des de Queralbs i et diuen que cal ser a dinar a casa ?
Doncs que t'has de llevar mooolt d'hora (4:30) i pencar com una bestiota corrents durant hores per el fil de llargues carenes, o sigui fer el que ens agrada. Això és el que va passar a finals d'agost i que descriu amb mestria el Joan a la web del nostre equip, els Koales.
Jo no m'estendré massa, sols diré que m'hi vaig apuntar menys d'una setmana després de fer en Sub24h la Cavalls del Vent, bueno, es que... resulta que em trobava molt recuperat i ... un altre cop tenia ganes de marxa. I vaig anar acompanyat del fortissim Joan i del Raül.
Ens ho vàrem passar pipa amb la conya que portàvem a sobre i malgrat haver de seguir el ritmet alt del gran Farreti (Joan).
Vàrem pujar directament al Puigmal des de la Central del Daió (1.700m+, 2.35 hores) i després vàrem resseguir la clàssica carena fins al Puig de la Coma de l'Orri des d'on vàrem baixar directament al Freser pel Coll de la Barraca, una baixada dura i llarga de més de 1.500m- i amb sorpresa final (mireu la següent foto), en total 7:35 hores per a 31 km i 3.120m+ i a dinar a casa !
Ens va fer un dia magnífic, superclar i tant el Joan com el Raül que no havien estat a Núria des de que anaven de colònies (sic) varen allucinar amb l'entorn alpí del recorregut.
Després de la sortida vàrem decidir amb el Raül deixar una mica de costat el tema desnivells, ja que créiem que anavem ja força bé i que calia començar a treballar una mica anar 'sueltos' en pistes. És el que ens convenia per a la propera I Circular al Pantà d'Oliana (81 km, 3.100m+) i a on voliem fer un bon paper.
Aquesta ha estat una experiència molt especial per mi, ja que he pogut completar el circuit en Sub24 acompanyat de l'Alba. El passat maig, en que vàrem fer el bucle nord del Catllaràs vàrem entreveure grans possibilitats de fer plegats la Cavalls en Sub24, quelcom que vàrem planejar per aquest estiu, almenys provar-ho !. Era un repte atlètic que ens motivava molt fer-lo en parella.
Busquem un parell de dies amb bona previsió de temps i el dia 14 d'Agost, després d'un bon sopar en família, agafem el cotxe i cap al Rebost hi falta gent !. Arribem a les 12 de la nit, anem per lliure (crisis, what crisis ?) i a les 0:46 ja estem en marxa amunt des del refugi.
La nit transcorre sense incidents i a bon ritme, sobretot a les pujades. Anem complint amb els parcials previstos i no tenim cap problema en trobar el camí, fa una nit perfecte.
De matinada arribem al Refugi del Serrat de les Esposes, portem més de 6 horetes de foscor i les primeres llums s'agraixen d'allò més. Des del Refugi dels Cortals de l'Ingla, el temut coll de la Vimboca i el que segueix va ser un pur tràmit, pugem a molt bon ritme, perfecte.
Aquesta part és de les més boniques del recorregut segons el meu parer. Arribem al refugi de Prat d'Aguiló en 11 hores justes i en molt bones condicions, el que ens permet fer el pas dels Gosolans en un plis, plas, 35 minutets i ja estem trotant avall pels magnífics prats del Cadí.
Surt el sol pujant al Refugi dels Cortals de l'Ingla Galeria Completa
Parada i fonda al Estasen després de un curt xàfec en la llarga pista (com ratlla !) des del Collell. Un entrepà de truita es posa d'allò més bé. El Gresolet el passem quasi sense parar i encarem el darrer tram, portem 16 hores i encara ens queden unes 8 hores de marge.
Estem molt animats, les pujades segueixen caient a un ritme molt alt que compensa el fet que a les baixades a l'Alba li molesta un turmell. Arribem a Cal Cerdanyola justets i mig coixos, hem perdut força temps, el peu de l'Alba pinta malament (però no la seva moral que és altíssima).
Un bany del peu amb aigua freda a la font i un massatge amb crema de sol fan meravelles ! Pugem al Sant Jordi en 1:15 !, un ritme infernal per nosaltres tenint en compte que hi arribem amb 20 hores de tute a sobre.
Quan sortim del Sant Jordi torna a ser quasi fosc, encarem el Coll d'Escriu amb les darreres llums, un altre cop frontal i amunt fins el coll, curtet però matón ! Després la llarga baixada a Greixer per pista i a on l'Alba pateix pel peu però aguanta com una valenta, insisteix en que vol intentar-ho, el Sub 24 encara està a l'abast !
Encarem la darrera pujada al Rebost amb molts ànims, encara ens queden unes dues hores i les pujades es lo nostre està vist ! Efectivament, atxassu final i amb 1:20 resolem el tema, guau !, al final 23:40 ! Una forta abraçada, ho hem aconseguit, ha estat genial !
Pugem fins al cotxe (sí, pujadeta extra), son quasi la una de la nit, però tal com teníem previst tornem a casa a dormir. A l'alçada de Berga ens paren els mossos, i diem que sí, que venim de marxa, però d'un altre tipus ! No ho entenen, que estrany. Finalment a les 3 de la matinada ja estem dormint com a soques a Manresa.
Sens dubte he aprés de l'experiència i m'ha quedat clar que ser regular te el seu premi. L'Alba ha marcat un ritme super-regular, ni una estrebada, ni una frenada, pim, pam, un kilòmetre darrera l'altre, una regularitat que ens ha premés fer un molt bon final.
Adjunto un video que va muntar l'Alba de la sortida.
El circuit és un gran recorregut carregat de contrastos de muntanya, passant de l'obaga a la sola continuament i si fa un dia ben clar, com ens va passar a nosaltres es frueix moltíssim.
Per altre part l'estratègia de sortir del Rebost penso que ha ha estat molt encertada. Ho vaig llegir comentat a www.corredors.cat i malgrat que jo sempre n'era reticent degut a la potent pujada final que et queda, varem decidir provar sortint del Rebost.
Cal dir que té moltes avantatges que enumero a continuació tenint en compte un horari de 24 h justet com vàrem fer nosaltres.
La pujada amb més desnivell (1.600m+) queda partida per la meitat, ja que el Rebost es situa a meitat d'aquesta.
Si es surt al tall de la mitja nit s'arriba al Refugi del Serrat de matinada, el que permet fer una de les zones més caloroses (Serrat-Cortals-Vimboca) de fresc i sense sol. Qui no s'ha torrat al ditxós asfalt que porta als Cortals ?
Just quan comença a apretar de valent el sol ja estàs baixant de Gosolans fins Gresolet, o sigui forces hores de baixada fàcil.
El Cadí es creua a una hora en que encara no s'han format tempestes i en que no hi acostuma haver-hi boira.
Quan el sol ja comença a afluixar fas la pujada al Coll de la Bauma i la llarguíssima baixada següent, tot per corriols molt còmodes i força pista i a on es pot apretar fort si es va bé de forces.
La pujada al Sant Jordi ja es fa totalment a l'ombra i al capvespre.
A la fàcil baixada del Sant Jordi i pista a Gréixer es pot tornar a apretar si es va bé de forces, terreny molt fàcil, encara que ja de nit.
La darrera pujada al Rebost es fa molt bé, la motivació d'acabar no entén de forts desnivells :)
I finalment, l'atenció que es dona al Rebost és de les millors entre tots els refugis del circuit.
Aquest interessant circuit (65 km, 11.000 m acumulats) el vaig fer el passat 1 d'Agost magníficament acompanyat pel Raül i el Joan del Koala's Team.
Vàrem sortir a les 0:45 del dissabte nit des de Graus, animats pels nostres 'seguidor@s' manresans, barcelonins i txecs. Moment màgic, al cap d'uns segons ja estàvem trotant cap les Bordes de Noarte embolcallats per la foscor.
Nit llarga per terreny d'autèntica alta muntanya i a on cal afinar molt amb el tema orientació. Per una estranya raó coincidim amb varis grups intentant el Sub24 la mateixa nit, quelcom del tot inèdit ja que l'any passat per exemple sols dues persones varen aconseguir el Sub24.
Se'ns va fer de dia (per fí !) entrant a França i després d'un bon esmorzar al Refugi de Pinet vàrem assolir el sostre del circuit, la Pica d'Estats. Baixada llarga, llarga fins Vall Ferrera a on hi arribem ja una mica tocats després de més de 13 hores de fer el cabreta per terreny molt tècnic.
El penúltim tram és el més llarg, 20 km de alta muntanya per uns paratges magnífics, especialment el circ de Broate. Aquesta part es va fer dura per la calor a l'inici i també per la llarguíssima baixada final a on ens va enganxar una tempesta força violenta, amb calamarsa inclosa, però que va durar poc per sort.
L'arribada a Tavascan sota la pluja i animats pels nostres 'seguidor@s' va ser un altre gran moment. Vàrem fer unes cerveses al bar tranquilament abans d'atacar el tram Tavascan-Graus, de pur tràmit (5 Km) però que aquelles alçades feia ja molta pupa. Al final vàrem completar la volta en 21:53 hores, supersatisfets e impregnats de uns paisatges impresionants.
Podeu llegir aquí una crònica més extensa i original feta pel Raül, i a on cal destacar la gran paella cuinada per ell mateix al dia següent.
Per cert, després del tute, l'home aquest raul-ultrarunner-cuiner es va estar fins gairebé les 6 del matí de marxa i bevent a tope (no eren fantes...) amb els collegues que ens acompanyaven. Quan va entrar a la tenda a aquella hora (molt perjudicat, això també s'ha de dir) va néixer un super-míte per mi, el Joan i jo feia hores que roncavem !
Tal com deia en el darrer post arrel del Andorra UT, això de les curses d'ultrafons en alta muntanya té els seus inconvenients, com tot. Inconvenients que crec que no existeixen o almenys es minimitzen molt en les les proves de alta muntanya muntades sobre un circuit tipus Carros de Foc, Porta del Cel, Cavalls del Vent, etc.
Les avantatges crec que són evidents:
Ningú modifica el itinerari sota cap circumstància, és sempre el mateix
Ningú la cancel·la per mal temps, tu segueixes el teu criteri i la teva experiència.
No hi ha cap material obligatori.
Pots començar el dia i a l'hora que vulguis
Pots començar des del refugi que vulguis
Pots fruir del millor temps del món, sols cal esperar-lo i anar-hi
Tens els millors avituallaments, és una qüestió de €, sols cal demanar a cada refugi el que vulguis, forquilla i ganivet si cal.
També hi ha alguns inconvenients, però que per mi no son molt importants: falta d'altres competidors, reforç del marcatge, transport...
Així doncs seguint aquesta filosofia i amb moltes ganes d'alta muntanya he pogut completar els primers quinze dies d'Agost La Porta del Cel (65 km, 11.000m acumulats) en Sub24h i la Cavalls del Vent (82 km, 10.500m acumulats) en Sub24h també, ressenyes que faré en els pròxims posts.
Alta muntanya a bon ritme aquest estiu. (Olla de Núria)
Bé, ja fa mooolts dies que no escric en el blog i de segur que el Andorra UT no és el que toca ara, però bé, vull conservar la cronologia dels fets.
He estat amb el temps justet i el que he tingut lliure he preferit gastar-lo en altres coses, entre elles córrer. Sens dubte també ha influït en aquest silenci les excel.lents cròniques del Raül al blog dels Koala's Team i el Lluís al seu blog, tot plegat suposo ha mantingut al dia als lectors.
L'Andorra Ultra Trail va estar una gran experiència, sobretot en l'aspecte humà, i ens ho vàrem passar pipa amb el Raül, el LLuís, l'Albert i tots els acompanyants.
Jo personalment em vaig trobar molt bé i estava super motivat per intentar la bestiesa que suposava fer el bucle complert, però em vaig ratllar molt en el llarguissim tram de pista i asfalt que van haver d'improvisar degut a les previsions de mal temps.
Al arribar al control de la Margineda no tenia ja cap motivació per continuar, el recorregut alternatiu que quedava per mi tenia poc interès (el que no vol dir que no reconegui la seva duresa) i ho vaig deixar estar.
Em sabia molt de greu pel Raül, que va continuar sol i va ser l'únic que va completar el dur recorregut sota varies tempestes, calamarsa i un altre nit. Va estar molt emotiu rebre'l tots plegats a Ordino al tall de la mitja nit.
Tal com ja vaig escriure en l'anterior post, als organitzadors se'ls hi va anar la pinça, quelcom que ja vaig entreveure en el reconeixament previ sobre al terreny i que durant la cursa es va confirmar entre tots els corredors.
Fer la volta complerta dintre dels temps marcats creiem que sols hagués estat a l'abast potser de uns 50 corredors dels 500 que vàrem sortir, un repte per tant de primeríssima categoria i que requereix un entrenament molt específic molt temps abans.
Crec que aquest pot ser un gran ultra, un grandiós repte recolzat per una bona organització però que potser sols es podrà fer íntegrament de tant en tant ja que la seva gran exposició en cas de mal temps el fa molt vulnerable a ser modificat o inclús cancellat.
Aquest passat dissabte vaig participar per tercer cop a la Marxa Cap de Rec (51 km, 5.000m acumulats), sens dubte una de les joies de la Copa Catalana. Aquest any però, hi anava acompanyat, més ben dit, molt ben acompanyat pel Raül, un dels Koala's principals i que aquest any està fent una temporada de vertigen.
Divendres vespre pugem cap a LLes per tal de dormir a l'hotelet 'oficial' dels marxaires-corredors. Com cada any hi ha molt bon ambient, encara que nosaltres es muntem un sopar a l'habitació, al nostre rotllo i amb toque molt especial: seguint les tècniques poc convencionals dels Koalas, i en vistes a l'esforç de demà, el Raül prepara amb gran maestria uns mojitos per llogar-hi cadires, el tio es porta tots els ingredients ben mesurats i més enllà de mitjanit encara estem desvetllats degustant el deliciós preparat. La conseqüència es que a les 4 del matí quan sona el despertador fa pupa, molta pupa.
Mojitos & No Sleep: tècniques no convencionals per l'ultrafons
Ens vestim de gala i ens fotem un plat de pasta, sí, resulta que el Raül es tant rarito com jo i a les 5 del matí ens baixa fàcilment la pasta, no problem. Pujem fins a Cap de Rec seguint una nodrida procesó de vehicles. Ens acreditem i aprofitem per saludar al Jordi i al Jaume, que reconeixem fàcilment malgrat que és encara mig fosc.
Degut a un pique adolescent amb el Raül a la canal de Sant Jeroni, durant la setmana he tingut forces molèsties a la meva maleïda fascia-lata, el dimecres el fisio em fa un 'toque especial' que em deixa baldat però em dona certes esperances i aleshores desconnecto el coco i decideixo pujar a Cap de Rec igualment i allà que surti el que surti, no he fet ni un test de cama i ni idea de com pot anar.
Puntualment a les 6 del matí es dona la sortida i la majoria surt a sac, per variar. Nosaltres anem en el grup del davant, sense forçar i anar escalfant. El dia es presenta magnífic i la cara nord del Cadí fa de marc a un entorn fantàstic. La baixada fins a Vilella en plan reservon i amb algunes punxades al maluc, però res de greu. A Vilella es fa un tap monumental degut al control informàtic de pas que sembla que falla, la gent es posa nerviosa perquè els que han aconseguit passar agafen força temps, vaja lo típic d'una marxa no competitiva...
Pugem per la pista de la Vall de la LLosa a ritme caco milimètric, mano a mano amb el Raül, ara córrer, ara caminar. La cama te bona pinta i estic eufòric, el Raül em mira de reüll pensant que m'estic passant, cabroncete !! Ell té la Travesera de Picos la setmana que ve i no vol exprimir-se, però es va animant...i, és que no tenim remei !
Passem el control de Prat Xiuxerà i encarem el Port de Vallcivera (2.517m) tot resseguint aquesta curta però magnífica vall. Segueix el ritme caco alegre, em poso al davant i m'ho passo pipa, passem a varis corredors i en la part més dura del port encara ens permetem deixar-ne alguns més al darrera, anem un pèl emocionats, però jo calculo que a la baixada pel Madriu em passaran un pilot ja que en baixada, apart de no ser lo meu, he d'anar amb cura amb la cameta, que n'he de guardar un trosset pel UT Andorra dintre de tres setmanes.
El Raül disfruta com un xaval a les congestes del port i aviat som al Refugi de l'Illa a on parem just per marcar i poc més, el company em segueix mirant de reüll... però a partir d'aquí ja es comença a corregir el tema, baixem corrents sense parar la llarguissima vall del Madrid, a bon ritme però sense estripar, el Raül porta la batuta i pim, pam, avall, avall. Ens passen uns quants corredors, però jo no tiro més. El ritme és bo i arribem al control d'Andorra (Km 30) en 3:50, vint minuts menys que l'any passat jo sol, glups !
Parada i fonda, avituallament de qualitat sens dubte, aquí no escatimem temps, ni liquids, ni sòlids. Sortim caminant mentre liquidem l'entrepà i a la primera baixada ja anem al trote. Encarem la pujada continua de 1.400 m amb seny però a bon ritme, molt constants sempre, un pas darrera l'altre anem guanyant desnivell per la Vall del Madriu, deixem el bonic camí empedrat i travessem el riu per tastar la temuda pujada a Perafita.
Agafem aigua al riu, faig un plàtan i un gel i amunt ! Quina pujada... sort que anem mentalitzats, es fa llarga però la fem del tiron sols amb una parada per veure. A mitja pujada ens passa el José que va força lleuger, més amunt el paisatge s'obre a ponent amb magnífiques vistes de l'alta vall de Perafita. Al refugi no mengem gaire, i seguim amunt per no refredar-nos.
El port de Sant Miquel (2.573 m) es veu perfectament, quan el Raül identifica els puntets de corredors, pilla la dimensió del lloc, i collons ! Seguim amunt non stop per un dels trams que més m'agraden, ambient de molt alta muntanya sota un cel blau immaculat. El ritme es foça bo encara i passem algú que ja va grogui, avui sembla que les pàjares queden lluny pels dos, bien !
Un cop al port, no parem ni un segon i baixem corrents fins al refugi dels Estanys de la Pera, sols pensem en la coca-cola ! Repostem i veiem que portem 7 hores justes, cal intentar el sub8 ! Vinga ! Seguim avall pel GR i connectem amb la pista, el tram següent és igual com el de la primera edició i ratlla bastant, pista sota la solana amb 'falso llano' que aquestes alçades fa molt mal. Amb el terreny dur se'm ressent la cama i de tant en tant parem de córrer per recuperar, em sap greu pel Raül que segueix fidel al meu costat, gran company.
Deixem la pista i encarem el darrer corriol, un tram dels bons, bons per córrer dintre el bosc, el rètol excursionista marca 50' Cap de Rec i queden menys de 20 minuts ! O sigui que ens exprimim, el Raül em deixa anar al davant marcant el màxim ritme que puc, aquí m'emociono i apreto i deixem enrere un parell de tios que teníem a sobre com a lapes, un altre rètol canta 25' i ens queden 7' a nosaltres pel sub8, apretem les dents i a sac encarem els darrers prats per tancar la volta amb 7:59, sub8 pels pèls, je, je. Una tonteria com un altre.
Estem molt satisfets, un dia magnífic de muntanya, amb un horari interessant (jo he millorat 1:07 l'edició del 2007 amb el mateix recorregut) i amb un trosset de cama que sembla que queda per la UT Andorra. No ens hem exprimit a fons enlloc i per tant tos dos som capaços de parlar no sols amb monosilabs la resta de la tarda. La UT Andorra és un altre rotllo però si més no la cursa ens ha donat confiança, a tooope !
Darrerament tinc el blog força abandonat ja que disposo de molt menys temps per dedicar-hi, i em sap greu, ja que m'agrada escriure-hi i crec que també em dec als meus milers de lectors, je, je.
En les darreres setmanes he fet alguns entrenaments interessants de cara al UT Andorra. Amb la gent del Koala's Team (Raül i Joan) vàrem fer sortida a l'Obac sota les primeres calors de Maig, varen ser 30 km justos i molt interessants, tot resseguint carenes noves a on cal tornar-hi ben aviat.
També vaig reprendre les meves sortides habituals d'entre setmana pel triangle Manresa-Santpedor-Sant Joan-Manresa, quelcom que m'ha omplert molt després de l'encadanament de lesions-accidents d'aquest any.
Un altre cop amb la gent del Koala (Albert i Manel) vàrem resseguir bona part de la Marató de muntanya de la Vall del Congost, a on ens vàren sortir 33 km 2.200m+ sota una calor força severa. Al cap de dos dies amb el Luigi vàrem fer una bona volta per la zona de Núria (Queralbs - Vall del Freser - Balandrau - Enginyers - Queralps) tastant l'alta muntanya amb forta pedregada inclosa. Al cap d'uns dies més vaig tornar a la zona de Coma de Vaca (Núria) amb el Jacint a un ritme força interessant.
També faig esment d'una recent sortideta amb desnivell a Montserrat, un cop més amb la gent del Koala, i que em situa en un moment més o menys bo de forma però molt justet per la bestiesa del pròxim UT Andorra.
La Cap de Rec que farem amb el Raül el proper dissabte serà sens dubte un bon test. Aquest darrer cap de setmana he fet una interessant sortida de tres hores de puja-baixa al capvespre per la Serra de l'Obac a on les seves còmodes i amples carenes il·luminades per un sol baix m'han regalat grans moments que poc tenen que veure amb córrer i molt amb estar bé amb un mateix.
Finalment faig notar que la gent del Koala's Team han muntat un blog molt xulo a on hi piula la canalla que forma aquest grupet del tot heterogeni i molt ben parit. Visiteu-lo !
Bé, que puc dir que no hagin dit ja els companys Albert i Luigi de la sortida montserratina del passat dimecres. A mi em feia força illusio pel fet de reunint-se tots quatre i fer una trobada analogia a partir del fet de estar en contacte virtualment. El grupet va funcionar a la perfecció i ens va permetre coneixe'ns una mica més i fer el que ens agrada en un marc que no em cansa mai: Montserrat.
La sortida es va ajustar a lo previst, uns 20 km, +1300 m i al voltant de les 4 hores, destacant especialment el dia i l'hora: un dia entre setmana i a la tarda és gairebé una aposta segura de tranquillitat i matisos de capvespre en els penyals, que no et deixen indiferent.
Personalment vaig concloure la sortida molt content, perquè em vaig trobar força cómode en tot el recorregut i sembla que deixant ja de banda els problemes a la fàscia-lata. Apart vàrem fer el tram Sant Joan-Bateries i dreçera de Fra Guerí, que encara no havia tastat fins llavors i els hi tenia ganes.
Flashback: He fet repòs aquest darrers vuit dies
degut a que tenia un avís de pinçament de menisc al genoll dret. Era
molt lleuger però volia assegurar el tret per la Núria-Berga. Des de
el dimecres ja em trobava força bé o molt bé i estava molt motivat
i amb el recorregut ben estudiat. O sigui collonut, però.... al final un
parell de temes familiars m'ha impedit un any més estar a la sortida.
Coses positives:
Amb algun dia més de repòs segur que estaré encara millor del genoll.
He fulminat alguna bossa de patates guarres plenes de trans-fat, cosa que no faig mai la setmana abans d'una cursa.
Ahir a la tarda vaig tenir una sessió de piscina guapa amb els meus fills.
He dormit 10 hores avui ! Estic super descansat.
La meva bonica col·lecció de gels de coloraines resta intacta.
Coses negatives:
Ehhhh, a hores d'ara ja no en veig cap :) bueno, potser els 45 eurillos... snif !
Ja està, ja està fet. Aquest matí he pagat la Nuria-Berga
(94 km, 8.550m acumulats). Li he donat forces voltes i al final he
decidit que hi vaig. Hem motiva molt però a la vegada em fa força
respecte. La distància es força semblant a la de Cavalls del Vent, que
ja he fet d'una tirada, es va de nit bona part del recorregut, cosa que
he fet forces cops i el desnivell es 'sols' de 3.600 positius, però tot
i així fa molt respecte ja que no l'he feta mai i hi aniré sol.
La diferència entre que tot vagi bé o més aviat malament és mínima en
aquesta mena de marxes. Bona part del recorregut el conec, però tot i
així estic estudiant les zones 'fosques' i planificant una mica els
horaris de pas, aquest any s'ho han currat de valent els de la AMB amb el recorregut sobre el Google Earth amb tota mena de detalls (km, avituallaments, fonts...)
Per
cert aquest cap de setmana han sortit les classificacions de la Cap de
Rec, com acostuma a passar estaven per ordre de dorsal i les he passat
a Excel per ordre de temps, qui li interessi es pot baixar el Excel fent clic aquí.
Finalment
comentar que he trobat algunes fotos (del Jordi Ballesta) de l'arribada a Cap
de Rec que deixo aquí per recordar els companys que em varen fer tot plegat més fàcil.
La Marxa del Cap de Rec és per a la majoria de participants una de les millors Marxes de la Copa Catalana,
sinó la millor. Tenint en compte que la de dissabte passat va ser tot
just la segona edició, no està gens malament la valoració. L'itinerari
es fantàstic i transcorre durant 53,4 kilòmetres (+2.625 m, 5.250
acumulats) íntegrament per alta muntanya, amb l'al.licient addicional
aquest any de comptar encara amb força neu. Enguany la part final del
recorregut l'havien modificat a petició popular, evitant la pista a la
solana i passant per dintre bosc, augmentant així quasi 3 kilòmetres i
250 m de desnivell amb la pujada final fins l'arribada a Cap de Rec.
Per la meva part li tenia moltes ganes, hi anava sol, i
la volia plantejar com a pic de temporada, agafant-la amb mentalitat de
cursa d'ultrafons. Per tant anava ben lleuger, sols amb un bidonet, gels i pastilles de sals. Per evitar el pajarón
de l'any passat em vaig imposar veure i menjar amb molta regularitat. Apart del líquid dels controls vaig marcar-me l'objectiu de veure
almenys tres litres del bidonet (que al final serien dos i mig, prou bé).
A les 6 del matí el dia es presenta molt clar desprès de
les tempestes de ahir la tarda, sols algunes boires tapen els cims,
molts d'ells encara força blancs. Saludo al Jordi Casanovas i poc després es dona la sortida i 350
persones enceten aquesta segona edició. Surto a ritme ultra o sigui 'sin prisa perosin pausa',
trotant tota l'estona cap a Vilella, a la baixada abans del poble peto
un dels pals, merda ! Dubtava molt si agafar-los o no, ara ja està
clar, els deixo al control de Vilella perquè me'ls donin més tard. Des
de Vilella (km 4) encetem la pujada a la Vall de la Llosa, segueixo
corrent, saludo al Jordi Ballesta de www.corredors.cat
i fem un bon tros plegats tot xerrant però sense parar de córrer, el
Jordi està molt fort però avui va regulant ja que demà farà la Cursa
del Pedraforca !! O sigui que aquí està escalfant...
Vall de la LLosa amb el Cadí lluminós al fons. Foto: Jordi Font
A mitja vall deixo el Jordi enrere i segueixo a la meva,
aquest any faig més trams de pujada corrents. La Vall de la Llosa està
preciosa, m'agrada especialment la zona del prat Xuïxirà a on es situa
el següent control, al voltant dels 13 km. Hi arribo amb 1:30, vaig bé
de temps i forces, prenc el primer gel i cap amunt ! Connecto amb la
vall de Vallcivera, per on havíem passat la setmana passada amb el Tolo
i el Carles, i per tant tinc molt apamat a on puc córrer i a on no, o
sigui que ho aprofito i aviat estic al peu del port, sota la imposant
presència de la Muga, encara ben blanca. Son les 8 del matí i aquesta
hora espero trobar la neu dura fins al refugi de l'Illa, si ens
enfonsem serà un pal. Dalt el port la neu està 'al dente', perfecte ! o
sigui que a córrer fins el refugi tot vorejant l'Estany de l'Illa
encara ben glaçat.
En el marcatge del refugi demano en quina posició vaig i em diuen que al voltant del 15, Uaau !!, quin cangelis. Em foto un segon gel i vec amb generositat abans de encarar la llargíssima baixada per la Vall del Madriu. Les grans congestes després del refugi ja estan tovetes
i m'enfonso fins el genoll, sort que dura poc i aviat estic corrents
avall, agafo un ritme molt guapo i sols paro a veure cada 20 minutets. La pujada i travessa cap Engolasters
es carregosa i es fa llarga com sempre, però no paro de córrer i aviat
estic prop ja del següent control (30 km), vaig molt còmode, no m'ho
crec !. Amb 4:10 em planto al control sobre Les Escaldes.
Inici de la baixada per la Vall del Madriu. Foto: Jordi Font
En el control saludo al José Ballano (té un blog interessant) i m'adono que estic respostant al costat del Jaume Terés (que juntament amb el seu germà Xesc manté un blog molt xulo també sobre ultrafons). Ui, ui, ui, estic en zona friki, aquí hi ha algú mal posicionat i crec que se qui és.... Jo, però em noto molt sencer, l'any passat vaig arribar aquí fet misèria. Reposto a conciència, però sense perdre gaire temps, m'oferèixen
botifarra, però sàviament la rebutjo tal com fan tots els del grupet.
Agafo un plàtan per la següent pujada i cap avall ! Segueixo corrent de
pla-baixada i comprovo que vaig còmode encara, collonut ! Aviat em
situo a l'inici del 'monstre', la pujada de 1.200 metres seguida i
sense pietat fins al port de Sant Vicenç. Començo amb por, però de
seguida veig que les cames em responen i que puc mantenir un ritme
força interessant, molt lluny de l'agonia de l'any passat.
Guanyo alçada ràpidament i aviat estic travessant el Madriu per la palanca de fusta. El riu i els prats que l'envolten estan esplèndids. Allà paro, em menjo el plàtan tranquillament, faig un gel i bec
força, se exactament el que ve ara i bé s'ho val. Aquí m'atrapen dos
nois que es veu que anaven dels primers, s'han equivocat fent una volta
extra bestial i ara estan recuperant terreny... Fem una bona xerradeta mentres anem superant el fortíssim desnivell per dintre del bosc, ens anem animant mutuament i dient algun pecat gordo als trams més forts. Finalment la pendent afluixa i podem córrer
(sí, encara corro...) en el bonic flanqueig fins al refugi de Perafita,
tota la immensa vall s'obre davant nostre amb un contrast de verd i
blanc molt guapo.
Darrer tram de pujada fins el Coll de Sant Vicenç. Foto: Jordi Font
Cremo el darrer gel complementat amb les menudalles del
control i segueixo amunt, els dos nois (Rafa & Raúl) amb els que
anava ja no els veure més fins l'arribada, quines màquines !. En el
darrer tram fins al port baixo quelcom el ritme senzillament perquè les cames ja no donen més, prop del coll torna a haver-hi grans congestes que estan fetes un xip-xap, sense pals vaig una mica tauper, però
finalment arribo a la carena i... avall !
Provo de trotar i sembla que
la màquina funciona encara, o sigui que a bon ritme baixo fins al
refugi dels Estanys de la Pera. Aquí m'atrapen dos nois del Penedes amb
qui faré tot el tram final fins a Cap de Rec. Ens anem tornant al
davant descobrint senyals que no estan gaire ben posades, sort que som
tres !, sols parem de córrer en dos o tres punts a on el marcatge es
força deficient. Aquest tram nou és molt maco i tècnic, va per dintre
bosc i en ocasions per trams força salvatges, plens de fang, branques,
arrels... i perdedors, sense cap traça de camí, guapo, guapo.
Estanys de La Pera, tornem a casa ! Foto: Jordi Font
En el darrer control del Fornell ens diuen que queden 5 kilometrets,
però és clar, incloent la pujada final que no sabem que ens hi espera.
Aviat travessem el bonic Riu del Moll per la palanca de fusta i aquí
comença la darrera pujada, amunt que falta poc !. Atrapem un parell de
nois i fem un grupet de cinc a on per enèsima vegada no sabem per on
tirar per manca clara de senyals, perdent força estona amunt i avall.
Apostem per tirar al nord i bingo ! La pujada final és una propina potent, te algun tram molt tieso i és un tancament perfecte al recorregut, fent-lo encara més dur, sembla que no s'acabi mai... però finalment veiem a dalt de tot les teulades de Cap de Rec, uff salvats. Fem els darrers 100 metres de pla al trote perquè no sigui dit.
A l'arribada em diuen que he quedat el 13 (8:42). No m'ho crec
!!, estic molt content, encara que penso que la posició sempre és un
tema relatiu. En canvi estic eufòric per haver fruït tota l'estona del
recorregut sense tenir cap moment agònic i haver controlat en tot
moment, malgrat el ritme alt. Apart també he conegut força gent que és
un dels punts més engrescadors d'aquestes curses.
Lo dolent d'anar a comprar a Andorra caminant és que t'has de llevar
molt, molt d'hora, però és clar, no es qüestió d'arribar tard i perdre alguna de les ofertes del Viladomat. Muntem un cap de setmana a la Cerdanya amb els companys Tolo
i Carles i les respectives famílies. El pla del dissabte era senzill:
les noies van de compres a Andorra i ens recullen allà després de fer
la travessa Meranges-Les Escaldes, i el diumenge 100% familiar.
A les 5:30 sortim cap a Meranges. El dia es presenta superclar i
potser... no plourà. Ho diem baixet.
Aparquem després del poble, a l'entrada de Campllong. Hi ha tant sols
dos graus positius, o sigui que per allà dalt estarà tota la neu ben
glaçada.
Pleta d'Engorgs. El pont de troncs està glaçat i el Carles improvisa.
Pugem a l'idea fins la bonica pleta d'Engorgs a on es fa força
difícil travessar el riu sense mullar-se, baixa aigua per tot arreu.
Aviat ens toca el sol i ens reconforta. A l'entrada del cercle d'Engorgs
es reb una marmota curiosa, puuiiiuuu !. Parem un moment al refugi a on
hi ha un grupet de gent.
Cap al cercle d'Engorgs. Fa un dia radiant !.
Mentres pujàvem ja vèiem força neu a la banda sud, o sigui que a la
nord... Mentres ens acostem als estanys el mantell blanc ja es va fent
omnipresent i els meus presagis d'una Portella de Engors impracticable
es compleixen: és la zona amb més neu del cercle, més allaus i amb unes
cornises de ca l'ampla. Bingo !
Portella d'Engorgs amb aspecte 'primaveral'. Per aquí no passem...
Com que no és qüestió d'abandonar així d'entrada, decidim provar amb
precaució de travessar cap la vall de la LLosa per un altre cantó del
circ. Resseguim un llom rocós i ben nevat amb pendent moderada i que
porta directament cap a la Tosseta
de l'Esquella, un cim del cercle de 2.871 m.
Trobem una traça d'algú
que va pujar-hi al migdia, ja que les petjades estan fins al fons, i
això ens salva, ja que sense traça, amb bambes i amb la neu ben dura
com està, no crec que haguéssim passat. La vista que es va obrin a
mesura que guanyem alçada es del tot gratificant, la muralla nord del
Cadí li posa un bon marc, al fons de tot.
Pujant a la Tosseta de l'Esquella (2.871 m). L'únic pas factible.
Arribem al cim i... ostres hi ha un pendent nevat de mil dimonis cap a
la Vall de la Llosa i la cresta camp a la Portella te la seva gràcia.
Bé, sense arriscar res decidim provar-ho i resulta que es va fent, una
mica de roca, una mica de canal, obrir graons en neu dura, ara una mica
a cavall d'aresta,.. Perdem molta estona però finalment arribem a la
zona de grans plans nevats que ens porten al trote cap a la valleta de
baixada a la Cabana dels Esparvers. En el limit de la neu bevem i ens
recuperem una mica.
En l'aresta de baixada de la Tosseta de la Esquella.
Baixem corrents pel GR11 fins al riu i aviat estem pujant ja per la
bonica vall del Vallcivera. És el tercer cop que la faig i crec que la
seva modèstia és lo que la fa gran, així, amagadota, però regada per un
riu ben esgraonat i ben flanquejada per la imponent Muga i germanets.
Ens està fent un dia de nassos i sembla que aguantarà, perfecte !
Superem el Port de Vallcivera sense xafar neu, però després del coll hi
ha més de mig metre de neu ara ja molla a on ens enfonsem ara sí, ara
també, fins al refugi de l'Illa, ja dintre d'Andorra. L'estany de
l'Illa està gairebé del tot glaçat encara, donant un aspecte superalpí
al conjunt.
Port de Vallcivera. Entrada gloriosa a Andorra.
Parem un momentet al refugi, però no gaire ja que encara es veu força neu i la marxa s'enlenteix al enfonsant-se. Vint minutets per sota el refugi ja es pot començar anar al trote i així ho fem gairebé en tota la llarguíssima vall del Madriu.
La vall amb el blanc de fons guanya molts punts, si es que algun dia li
han faltat. Fem alguna parada per fruir de l'espectacle de l'aigua,
però anem força a l'idea ja que es tard i les noies deuen està treien
fum a la Visa, quina por !
Vall del riu Madriu. Pla de l'Ingla (Andorra)
He recorregut la Vall del Madriu forces cops i malgrat saber que es llaaaarga, sempre em sorprèn. Sort que el recorregut no te desperdici, per algun motiu ha estat protegida per la UNESCO com a pàtrimoni de la humanitat. Al cap de 9 hores i escaix arribem a Les Escaldes, a on ens passegem amb pinta de rodamons pel centre comercial fins trobar les noies. Després de cambiant-se de roba, tots tres fem caure alguna coseta al Viladomat, això sí, sols coses importants e imprescindibles, ho juro !
Bé, doncs ja en tenim un altre, encara que hagi estat en
versió 'reduïda'. Degut al mal temps la marató s'ha quedat 'sols' en 37
km i 4800m acumulats, però he d'agrair al deu de les neus i les pluges
que hagi estat així ja que la part final he patit com un condemnat.
També he d'agrair al déu del sol que ens obsequies amb un magnific matí
de cursa malgrat les dolentíssimes previsions.
M'acompanya avui l'Alba com a animadora i esponsor. Arribem dora i aprofito per saludar a l'Isma, el Dennis Teuling, el Luigi i l'Albertus. Amb l'Albertus
ens situem a la zona mitja i sortim plegats. Avui es obligatori el
paravent ja que hi ha boira i està nevat a partir de 1.700 m segons
diuen.
A mi les primeres rampes de sortida de Berga, ja em feien respecte, ja que sóc molt diesel i el fet d'haver d'apretar en el primer kilòmetre no va gens amb mi. Així doncs camino algun tram i l'Albertus em deixa aviat seguint al trote.
Avans d'encarar el corriol de pujada a la Figuerassa m'avança el Luigi que va molt suelto. Tal
com era d'esperar la pujada es fa tota amb fila índia, i sols avanço a
dos o tres corredors, el ritme és força alt i no dona per més. Al
arribar a dalt veig que vaig bastant bé respecte al temps de tall, no
paro al avituallament ja que se que en pocs minuts hi ha el de Corbera.
Aquesta es una cursa plena de avituallaments i controls i permet
dosificar molt bé segons necessitats.
Ens llancem avall i em torna a passar el Luigi que s'ha parat a tastar delicatessen, després de Corbera ja no el veuria més fins la meta. Al santuari tinc la molt agradable sorpresa de trobar-me a l'Isma i família animant-me, ostres no m'ho esperava pas ! Passo a 1:05 un temps força bo pel que tenia previst. Son les 9:20 i l'Isma comença la seva cursa a les 10 hores ! Que fa aquest home aquí encara ?
Ambient superb en la part més alta de la cursa. Foto: Ramón Ferrer
En
el següent tram ja començo a agafar un ritme més meu ja que la cursa
s'ha estirat força, corro forces trams de pujada i em trobo a gust. Tal
com era d'esperar un vent gèlid ens rep en el darrer tram, a on ja
comença a aparèixer neu. Al arribar a la carena el paisatge es
apoteòsic, surt primer la punta de la Gaillina Pelada amb un aspecte super hivernal i alpí i poc després bona part del Pirineu a vessar de neu.
El tram de la carena és molt skyrunning que en diuen. A més cada cop hi ha més neu, i prop de l'avituallament jo diria que quasi un pamet. Allà em rep l'Alba amb una mica de 'poción mágica', s'ha currat la pujada des del pàrquing amb tot ben nevat, ets un sol ! Segons diuen la sensació de fred allà
era de -11ºC amb el fort vent que hi feia. Passo per control amb 1:42
força per sota del temps de tall i penso que potser he anat massa ràpid
pel que queda.
Baixada per la neu i aviat ja estem en la llarguíssima zona de prats que porta a la base d'Ensija.
Per mi aquest ha estat un dels trams més estètics, amplis espais amb un
fons nevat molt alpí. Arribo a l'inici de la pista una mica tocadet, he estat apretant força i aviat em ve la correcció al no poder fer al trote tota la pista de pujada al següent control. Aquest tram de 'relleno
' considero que era molt poc interessant i a més 100% per pista, crec
que podíem haver afegit kilòmetres per la zona de Queralt per exemple,
que hagués estat en corriol i un traçat més lògic.
En
la baixada per pista m'adono que el tibial em fotrà la guitza, l'he
estat cuidant aquest parell de setmanes, però no he fet net. Vaig
aguantant però en la part de pista més pendent prop de la font de Cal
Coix em comença a passar gent, em fa mal i vaig una mica frenat. Portem
ja uns 20 km i cal ja economitzar. Després de l'avituallament camino la
pujada al poble i aprofito perpendre un gel abans de atacar el 'monstruito
' de la pujada per la Baga de Peguera. Com que la conec bé ja vaig
mentalitzat però tot i així no deixa de sorprendrem un cop més que sols
amb unes tres llaçades et porti al cim, això vol dir trams llarguissims de pendent tiesa i continuada, uff !
Prop del cim em passa un noi que faig servir de llebre per fer al mini-trote
algun petit tram de la part final de prats amb neu. El dia s'ha anat
tapant i això fa valorar encara més la tasca de la gent dels controls,
tot i anar amb uns plumos del copón han de passar fred per força allà dalt tantes hores quiets, amb la neu, vent... Això si tenen un antidot
: animar molt i molt bé amb grans esquelles de vaca, és una passada
l'ambient en cada avituallament, et fan sentir com si anessis primer !
I ara ve... baixada, que no aprofito massa per precaució ja que se m'està carregant de valent el tibial i me'n reservo un 'trocet' per fer tota la llarga baixada final. La pujada per la pista d'esquí em falta ja força fuelle i arribo al control pensant que igual veig a l'Isma
que està fent la cursa de 24 km. Dit i fet, coincidim exactament en la
mateixa safata de queviures ! Eh, tu per aquí, sí jo per aquí. Em diu
de baixar junts però jo li dic que tiro, que ja m'atraparà, que jali de gust perquè jo vaig tocat i a la baixada aniré fent. Porto 3:45 i penso en intentar baixar de 5:30.
El
primer tram de baixada està fet una merda, sembla aquelles vores de riu
que es ensenyen en els documentals sobre les grans migracions de nyus ,
o sigui fang, fang i més fang i tot déu derrapant. Malgrat això
aconsegueixo baixar a un ritme decent tot i ser molt tècnic. De totes
maneres se que quan arribi a la pista estic fregit ja que el terreny
llis en baixada continuada serà la meva perdició per el tema del
tibial. El Isma m'atrapa en un dels trams tècnics abans de la pista, em
fa il·lusió fer un tram plegats, però a la pista li dic que tiri que jo
vaig fent, el veig desaparèixer a bon ritme i amb estil, felicitats !,
es nota que porta els deures ben fets.
A partir d'aquí es va combinant la pista, amb corriols i finalment
l'asfalt de la zona del càmping que m'acaba de triturar. Allà m'espera
la fidel Alba i la família del'Isma que m'animen, encara que em sap
greu, però ja no estic per fer gaire cas. A la pujada a Queralt plou
lleugerament, aquí em passen uns quants de la mitja, que m'animen. Això
però ja no és problema de tibial, això ja és tema de fondo ! Uff. Després de la pujada s'inicia el flanqueig per corriol que jo trobo dels trams més guapos del recorregut, però que avui no disfruto, ja vaig a acabar com sigui, combino còrrer amb trote coxinero
. El tram de Queralt a Berga te una part d'escales amb unes condicions
que fa plorar, de fet al arribar em comenten que aquí el segon s'ha
fotut un pinyo que l'ha portat a l'hospital amb trencaments, això si, després de passar per meta...
Zona de prats baixant cap a Berga. Foto: Ramón Ferrer
Ja no veig possible baixar de 5:30 i no em vuido. Finalment, després de posar bona cara per les fotos, creu-ho la meta amb 5:38 i satisfet. Em recupero amb tot el que pillo de jalar i poc a poc vaig valorant tot plegat, felicito al Dennis que arriba poc després de mi, comentem la jugada amb el Isma, el Luigi i aviat estem baixant amb l'Alba a dinar a Manresa.
Mai
havia fet una cursa tant llarga amb tant de desnivell (les marxes son
un món apart crec jo, vas molt menys pressionat segons el meu parer) i
estic força content del resultat. Hi ha la decepció de no assolir la
distància marató, però per contra crec que ha estat una sort ja que la
cursa original segurament m'hagués posat massa al límit.
O
sigui que ja ho tinc clar, repte per l'any que ve: la Marató de
Muntanya de Berga ! El que no tinc tant clar és que passarà amb el
tibial dret, a hores d'ara està molt encabritat i vaig coix, o sigui
que a fer bondat de valent. Ara que tenia un mes sense curses i podia
entrenar de 'normal'...
Felicitats pels bons temps del Luigi, l'Albertus i el Isma a la cursa 'menys llarga'.
Doncs ja sols falta una setmaneta, i aquí estem, una mica pillats. Despres de Núria, he fet quatre dies de repòs degut a una mica de sobrecàrrega del tibial dret. Ahir vaig sortir just al migdia a trotar, ho vaig fer expressament a aquesta hora per tastar la calor i que no em vingués tant de sobte diumenge a Berga, i renoi, ni mai que hagués sortit.
No se si va ser el calor, que era potent, però vaig fer 10 kilòmetres que em varen costar com 40, uff, em vaig trobar amb les cames feixugues, descol·locat i fins i tot em va agafar flato ! Que xungo... Astenia primaveral ? Vaig tornar ben desanimat, no entenc que em va passar.
Avui tinc previst sortir a darrera hora del dia per veure quina part era calor i quina 'el cuerpo' o... 'mente', com no espavili ho tinc clar en l'excursioneta del diumenge que ve.
Aprofitant l'oferta que feien de dos nits per una a l'Abril anem a
passar a Núria el cap de setmana amb les famílies del Tolo, el Carles i el
Manel. Tot plegat en plan de fer quelcom de muntanya als matins. El
problema és que diumenge passat va caure una nevada potent (la pluja
dels Matxos) i m'he passat la setmana refrescant la webcam de Núria per
veure a quin nivell s'anava fonent ja que el tema bota gorda i paraneus
no el teníem contemplat.
El divendres em fallen els dos muntanyeros, el Carles i el Tolo, que
pujaran dissabte, o sigui que l'endemà surto tot sol a fer lo únic que
està una mica potable amb bambes: Pic d'Àguila, Pic de Fontnegra i Pic
de la Coma del Clot. Surto a les 7 hores en plan lleuger. No tinc
gaires ganes de canya, però a mesura que vaig pujant em vaig animant i
aviat ja vaig al trote en les amplies llaçades del camí al Pic de l'Àliga (2.428 m).
Em salto una llaçada degut a un bon tou de neu i acabo pujant pel fons
de la coma. Vaig bastant a l'idea, tot i que he d'esquivar grans
plaques de neu glaçada. Aviat faig el cim de Fontnegra (2.722 m), i tot seguit
baixo al coll i pujo cap a la Coma al trote per neu glaçada però de bon
fer. Una estètica congesta final em porta al bonic cim de la Coma del
Clot (2.726 m). Cap dels cims d'avui els havia fet mai, em quederà pendent però l'interessant Torreneules per un altre dia.
Decideixo
baixar pel sud que està més net de neu, fins tallar el camí dels
Enginyers. Després de força tartera i amplis prats connecto amb el camí
i al trote arribo a les 9:10 a Núria just quan tota la colla comença a esmorçar. Perfecte ! Un parell d'horetes d'exercici, quasi 800 m desnivell positiu i uns 10 kilòmetres marca el GPS.
Se
m'ha posat molt bé tornar a alta muntanya. Dalt del cim de la Coma m'ha
agradat recordar les sortides que fèiem per aquí a finals dels anys 80,
quan el tren era la nostra salvació. També ha estat trist recordar els
estimats companys que hi perderen la vida aquí en un parell de desafortunats
accidents. La serenor extrema que hi havia al cim avui, contrastava amb
el brujir de l'allau i la remor del temible torb del passat.
El diumenge com que la resta de cims segueixen molt nevats i fer el Puigmal per Fontalba ens suposa un temps que no tenim per compaginar amb les families, decideixo repetir la sortida d'ahir amb el Tolo (el Carles està mig grogi encara d'una grip). Sortim a la mateixa hora i aquest cop anem per tota la cresteta del cim de l'Àliga que no vaig fer ahir i que està prou bé. La neu s'ha fos moltíssim
respecte ahir. Seguim la carena amb unes molt bones vistes, gairebé
hivernals, sobretot cap a l'oest. Sembla estrany la quantitat de neu
que va caure en dates tan avançades.
Avui però al arribar al Fontnegra
ens rep un vent molt fort i fred que li dona un aire alpí molt guapo.
Dalt del cim de la Coma del Clot encara bufa més fort i no hi estem ni cinc
minuts malgrat la magnifica vista cap al est, que arriba fins al
Canigó. De fet es pot veure quasi tot el recorregut de la propera cursa
de La Tramuntana, a meitats de Juny. Baixem pel sud igual que ahir, i
ben aviat torna a fer calor i tot, aquest cop fem encara més directe la
baixada fins al fons de la coma per tal d'intentar trobar-nos amb el
Carles, el Manel i el meu fill gran que han fet un tram del camí dels
Enginyers, però no els veiem, i per tant tornem avall al trote i aviat estem un altre cop a Núria.
Per cert, els dos dies hem fet partidets de futbol molt guapos que m'han fet recordar la importància de les sèries que no faig mai, uff.
Bé, doncs que puc dir, un 'entrenament' amb format més aviat d'objectiu final de temporada ! Uff.
De bon matí ens trobem l'Albert, el Llluís i el Pep-Lluís
a Berga, no coneixia cap d'ells personalment, sols via internet. Les
cosetes que fa el Lluís les podeu veure al seu complert blog i el Pep-Lluís és
l'alma mater de www.ropits.com. Poc després arriba el Isma amb un company,
el Quim. Ells dos tenen pensat fer la mitja marató i nosaltres la
marató, de totes maneres amb la nevada que va caure ahir tenim els
nostres dubtes de com anirà.
Sortim exactament del lloc d'inici de la cursa i anem
caminant a l'idea pels carrers amb forta pendent que ens porten cap al
Castell de Berga, tram que no coneixia. A partir del Castell fem la
clàssica pujada a la Figuerassa, sempre caminant en mode 'allegro'.
Prop de les antenes ja comença a estar emblanquinat, s'està obrint un
dia molt clar, malgrat que a la vall i a la plana hi ha mar de núvols
que ho tapa tot. Fins a Corbera anem ja al trote llarg. De moment la
neu no molesta, però més amunt... ja veurem. Anem a un ritme altet i
aviat som a la Font del Tagast a on fem un primer most, el paisatge és
digne de veure, fa un dia de nassos i sense vent ! Tram final de la
primera pujada, passant pel Pla de l'Orri a on la quantitat de neu ja
està prop d'un pam en alguns trams i ja empipa una mica més.
Des
de la carena dels Rasos, comencem anar un altre cop al trote, primer pla i
després baixada forta patinant com a besties. A mitja baixada el Isma i
el Quim ja tiren pel recorregut de la mitja i nosaltres seguim
avall. Connectem amb la pista a Peguera i travessem els grans prats,
ara ja sense neu quasi. Aviat estem ja encarant la pujada a la Gallina
Pelada. El primer tram de corriol és molt maco i el fem tot corrent de
pla, després ja toca pujada potent. Tenim seriosos dubtes sobre l'estat
del tram de roca final, dubtes que es confirmen al arrivar-hi, ja que
està impracticable amb un mínim de seguretat: una fina capa de glaç i
neu ho recobreix tot. Decidim tirar enrere malgrat ser ja tant a prop
del cim. Baixada tècnica i a sac, per on hem pujat i en poca estona
estem un altre cop a la pista, anem direcció Peguera per tal de
connectar amb la resta del recorregut 'original', passem Peguera per
repostar a la Font de Cal Coix, lloc que coincideix amb un dels
controls de la marató.
El dia s'ha tapat quelcom i fa més fred, tornem a Peguera
i ataquem la exigent pujada per la Baga de Peguera, son 400 metres de
desnivell que en semblen mil ! Les cames ja demanen pietat, però el
camí no dona treva, sense fer cap llaçada s'enfila ràpid amunt. A la
part alta torna ha haver-hi força neu i al pas pel cim ni parem.
Baixada hiper-patinosqui i després el regalet final de la pujada per
l'antiga pista d'esquí, de pendent moderat, però que ara ja sembla molt
tieso. Des de la carena ja connectem amb la baixada que fem primer per
una part tècnica i força nevada i després la llarga pista i algun
corriol que baixem corrents a un ritme alt, pel mig marca el quilòmetre
30, uff, amb la tralla que portem i encara en queden 12 !
Però trobo que aquests es fan força bé, tot l'estona avall
fins al càmping i després tot seguit encarem la darrera pujada a
Queralt, aquesta pujada no la coneixia i puja força dreta per un tram
força xulo, després segueix un flanqueix pla per un corriol magnific
però que ja se'm fa llarg. Sembla que hi som, però... De Queralt a
Berga t'ho has de guanyar encara, escales, pedrots, escales, més
pedrots, més escales i al final el Passeig de l'industria a on tanquem
una magnífica volta de 42 km i 5420 metres de desnivell acumulat.
Malgrat no fer Ensija, la distància ha sortit igualment de
marató i sols hem estalviat uns 250 metres de desnivell. El Lluís, que
per cert està mooolt fort, em va demanar just a la Baga de Peguera si
al final faria la marató, no vaig dir res, però per dintre vaig pensar... em
sembla que no, al cap d'una hora corrents a la baixada vaig pensar
potser sí... i ara a casa penso... probablement. Perquè la memòria es
tant efímera i selectiva ?
Va estar un plaer fer aquest llarg recorregut al costat
del Lluís, l'Albert i el Pep-Lluís, bona gent i grans
atletes-muntanyers, molt forts tots.
Encara no m'he apuntat i no se que he de fer a hores d'ara, ho veig lluny, tot i que estic força millor. Potser faig la 'menys llarga', no ho se. En tot cas potser tinc l'ocasió de tastar tot el recorregut d'una tirada avans i amb aquesta intenció faig aquest post per concretar detalls.
Ahir vaig rebre el SMS que confirmava la meva inscripció a la UltaTrail La Tramuntana, ja estic dintre !, ara el problema és que queda menys de tres mesos i tinc la feina a mig
fer.
Ahir també vaig fer 8 kilòmetres a ritme alt i em va anar bé o
molt bé, falta fons encara però vaig quedar ben content, el principi
del fi de la ditxosa lesió ? Espero que sí.
Avui he vist que hi ha quelcom més de info sobre aquesta prova que te molt bona pinta. Concretament hi ha un nou PDF
amb tota la logística, i tot plegat sembla molt ben pensat i preparat.
El més important és que les inscripcions comencen el 1 de Març i crec
que per l'ambientillo que hi ha als foros sembla que hi hauran pinyes. El limit és de 500 corredors, però tenint en compte que n'hi ha d'haver per Francesos, Catalanets i altres. O sigui que jo per si les mosques el 1 de Març estaré amb el ratolí afilat i apunt per apuntar-m'hi.
Crec que és un repte superinteressant,
per recorregut, longitud, logística i alçada en que es desenvolupa i si
la munten bé segur que serà sonada. Llàstima que coincideixi amb la de Cap de Rec que en tinc molt bon record.
Per altre part avui he vist que les
inscripcions de la Marxa dels Castells de la Segarra ja s'han tancat,
doncs casi que millor ja que tenia certes temptacions, malgrat que no
crec que em convingui.
Sí un cop més, el segon aquest any. Amb tota la família havíem quedat
per anar a passar el dia a Pla Traver, el meu cunyat feia molts anys
que no hi havia estat, volia anar-hi i era una bona excusa per menjar
uns entrepans tots plegats en aquest lloc magnífic. O sigui que pugem a
Siuret els meus germans, nebots i el meu pare. Anar a Siuret sempre te
quelcom d'especial per a mi, és un lloc que m'estimo i em recorda
alguns bons dinars fets fa moooolts
anys a Can Cirera, la llar d'uns coneguts de Manlleu. També recordo que fa uns quinze anys vaig pujar-hi
amb esquís des de Vidrà, acompanyat del meu bon amic Eduard i després
d'una gran nevada.
Poc abans del coll deixem el cotxe, fa una
boira de ca l'ampla i vent, o sigui d'entrada un ambient poc agradable.
Avui també ens acompanya en George, el gos de tura de la meva germana i un regal pels meus fills. Arrivem
a la casa i tot seguit travessem els prats per la part alta, a
continuació enfilem prats amunt encara amb molta boira. Més amunt el
sol despunta una mica i decidim parar a dinar sota un magnífic faig.
Des d'aquí veiem ben clara tota la Plana d'en Bas, que está sota un bon sol. Després de menjar fem un petit referèndum i els nanos
i algun adult (be tots !) diuen que no volen fer cim, o sigui que em
veig obligat a treure la meva arma secreta: uns pantalons curts i una
samarreta de córrer. Com que ja em coneixen no s'alteren gaire i així
doncs surto corrents cap al cim, tot dient que ja els atraparé.
Poc
després d'on hem dinat, entro a la zona dels prats alts. Ara ja fa un
sol perfecte, però tot i així porto guants, l'aire es ben fred. Correr per aquests prats, amb aquesta llum i a aquesta hora de la tarda és un gran plaer. Hi ha algun repetxó però que cal apretar.
Travesso el filat i segueixo per la carena amb unes vistes que cau la
baba, es veu fins ben lluny avui. El tram final com sempre molt dur i
caminant. Dalt del cim sols hi ha una parella resguardada darrera el
piló.
Si m'estimo Siuret, encara més el Puigsacalm
! Els cinc minuts a dalt es fan curts, baixo a sac desfent el camí i
els atrapo ja aprop de la casa de Pla Traver. Han estat 40 minutets molt ben aprofitats i que tanquen de forma perfecte aquests darrers quatre dies de festa.
Aprofitant una sortideta familiar muntada per les senyores a Serracanya (Montmajor), aprofitem amb el Tolo per acostar-nos al matí a Peguera (Berga). Sortim dora
i pugem fins el santuari de Corbera a on deixem el cotxe. Fa força fred
i sembla que a dalt hi ha neu. El tram de Corbera al Padró no el
coneixia i m'interessava per anar prenent vistes per la Marató de
Berga, un dels objectius top de l'any que ve.
Sortim amb vent i fred malgrat fer un dia claríssim a aquesta alçada; poc per baix és tot un magnífic mar de boires fins a Montserrat, Montcau i el Cabrerès, que sobresurten com vaixells. El camí s'enfila ben aviat per corriol 'tieso',
passem per Cal Déu i tot seguit, ja corrents, per Les Planes, una masia
en ruïnes situada en un racó fantàstic. A partir d'aquí la neu ja es
força continua, un parell de dits, i 'obrim traça' fins la font de Tagast. Aquí el camí s'enfila fort fins la Bassa dels Rasets, que està ben glaçada.
En
aquest punt el vent emprenya una mica i malgrat que ja hi ha quasi
quatre dits de neu, les bambes aguanten bé, gràcies a la traça oberta
anteriorment per algú. Travessem el Pla de l'Orri trotant una mica i
aviat som al Padró. A partir d'aquí seguim l'itinerari estricte de la
marató i enllacem amb els Rasos de Dalt, que curiosament tenen quelcom menys de neu. La vista des d'aquí no es tan bona com des de el Padró, la Serra d'Ensija es veu peò encara més enfarinada que Peguera.
Parem una estoneta al solet, sota un pi, a fer un gel i la veritat es al cap d'una estoneta
costa d'aixecar-se. Baixem bastant a sac per dintre el bosc intentant
resseguir la carena, tal com havia fet ja altres cops, i aviat som al parquing de l'estació. Com que anem ja justest
de temps correm tot el que podem per la pista del Bosc dels Gavatxos i
un cop al Pla de l'Orri tornem per on hem vingut patinant com a
bèsties, ja que la neu fonent-se sobre la gespa es mala combinació.
Tot plegat ha estat una molt bona matinal de 15 kilòmetres recompensada amb un millor dinar amb totes les 'families' juntes incloent la d'en Carles i la del Manel.
A finals d'Agost, amb el Marcel, teníem tres dies per 'gastar' a muntanya i no sabíem gaire que fer-ne. El temps estava molt inestable i ens feia ballar a cada hora entre anar als Ports o a Ordesa, o sigui que hi havien idees ben extremes. Al final, decisió salomònica, anem a la Cerdanya i si peta el temps estem més aprop de casa.
Aleshores recordo que han creat recentment una nova ruta anomenada Ruta dels Estanys Amagats i decidim treure-hi el cap a veure com pinta. Divendres dormim a Queixans, posem el despertador dora, però està núvol i plovent una mica, a les 9 hores està encara pitjor... Anem a fer un mos a Puigcerdà i poc després d'arribar descarrega una tempesta potent, aigua, aigua, llamps, llamps i trons. Al final del matí sembla que aclareix una mica i pugem a Malniu a tantejar el temps i a veure de que va això dels Estanys Amagats.
Pel que sembla l'ha fet molt poca gent ja que no saben gaire com va la mecànica, malgrat que el guarda es també el dels Cortals de l'Ingla i té experiència amb la Cavalls del Vent..., almenys fa un mes ens va marcar el pas a nosaltres... Bé, total, son 73 km sense fer dreceres per a la opció corredors, i uns 3.500m acumulats, va per trams que ja coneixem, però bé... com que estem allà, el dia ha aclarit força i malgrat la hora (son les dues), diem que sortim ja ! I tots correm-hi, ell a fer tràmits i nosaltres a fer motxilla.
La intenció d'entrada es fer Sub24, que encara no s'ha fet mai ens diuen. A les 14:30 sortim a fer el tram nord, una cavalcada de 33 km fins al Refugi dels Estanys de la Pera. Si volem ser-hi a sopar hem de fer-ho amb set hores, o sigui hem d'anar molt a la idea.
Sortim pitant, anem a molt bon ritme, trotant una mica allà a on es pot. En una hora estem a Engorgs, lloc que no coneixia i resulta ser un circ molt guapo, saltem la carena per la Portella d’Engorgs i a sac avall fins la cabana dels Esparvers, en 2:30 hi som. Paradeta i amunt per Vallcivera, lloc que ja coneixia de la recent Marxa del Cap de Rec, passem el port en una hora i paradeta al Refugi de l'Illa. El refugi estar a petar de gent, malgrat no estar guardat. Seguim trotant avall per la magnifica vall del Madriu, hem de apretar per ser a sopar ! sols falten un parell de hores per fer-se fosc. A mitja vall, (no s'acaba mai !) ens desviem cap a la Collada de la Maiana, tram que no coneixia i que em va sorprendre gratament, sobretot el tram del coll, espectacular amb el capvespre, ens trobem bé i apretem tot el que podem. Aquí s'acaben les marques i a buscar-se la vida, girem a l'esquerra en un pal, després del coll i ens surt rodó, mantenim nivell fins a sota el Collet de Sant Vicenç, aquí faig un truc al guarda dels Estanys i li encomano sopar per dos que en mitja hora hi serem !, obrim els frontals al arribar al coll i cap avall fa baixada !
Al refugi ens espera un sopar magnífic, tres plats molt complerts i postres, uff ! Perfecte. Ens canviem de roba, i després d'una hora decidim seguir endavant i provar el Sub24 que es veu molt factible.
Baixem pel GR que conec bé. Plou una miqueta però no molesta massa, aquest tram decidim tallar directes cap a Cap de Rec i saltar-nos la variant turística del mapa. Arribem a cap de Rec a les 0:30, està tot tancat, sense res per marcar ni aigua...una mica cutre aquesta gent malgrat que des de Malniu els van avisar que hi passàvem de nit. Fa una nit molt calorosa i ens tornem a posar roba de curt. El següent tram sort que el coneixia perquè hi ha una zona de prats perdedora, malgrat les marques molt velles del GR i ni una de la de la ruta (punts blaus), Arrivem sense problemes a Viliella a la 1:30, portem 11 hores i això te bona pinta.
Però... volem tallar aquí també un dels trams turístics per la carretera que du al poble, i per fer-ho seguim una miserable marca blava des de el poble i un trencall a pèl a on ens emboliquem en un flanqueig interminable i embrossat que ens porta amunt Vall de la Llosa, o sigui que fatal, fatal. Comencem a perdre temps miserablement i al final hem d'acabar fent el tram turístic fins al Moli, que aquestes hores de la matinada no te ben res de turístic, us ben assegur-ho. Total que de Vilella a Talltendre tardem la friolera de 4:30 hores ! Incloent una paradeta a Coborriu de la Llosa per decidir que fèiem, ja que plovia més fort. i paradetes per esbrinar el truco de trams super llargs sense un miserable senyal. O sigui que el bon temps que portàvem se'n va en orris. A Cal Pere Sidro trobem aigua apunt i el marcador, gràcies companys !! Es fa de dia al arribar a Ordèn. S'agraeix la llum natural un altre cop i apretem el que podem fins a Éller, corrent alguns trams. Ara ja va tot per pista i amb poc interès pel meu gust. Des de Eller intentem seguir el camí original que marca al mapa i un altre cop fiasco, una merda camí, embrossat, sense marcar i gens clar, al final tallem cap a la pista i seguim així fins Meranges. Ja anem tocadets aquí i ens queda la pujada a Malniu. Fem unes pastes i unes patates roses a Meranges que ens deixen bastant aprofitables i amb ganes guanyem el fort desnivell amb embolicada de regal un altre cop, tot a pèl, ni una marca. Al final tanquem la volta amb 19:45, un temps molt, molt millorable. Crec que sense córrer massa es pot tancar amb unes 15 o 16 hores ben bé.
La ruta es molt interessant en la seva part nord, just el tram Malniu -- Estanys de la Pera, la resta es quasi tot per pista, poc interessant segons el meu gust i si t'enganxa el sol, de ben segur pots quedar ben rostit en aquest llarg tram pel vessant sud i amb pocs arbres.
Tot plegat cal dir que a la ruta li falta madurar i molt, en quan a assistència i marcatges. Nosaltres crec que som dels que normalment ens espavilen força bé sense marques, però en aquest cas crec que s'han passat tres pobles, i mai millor dit !
Sortida amb el meu germà, en plan tard, tard, ràpid, ràpid ! Jo passo uns dies a Manlleu amb la família i aprofitem per acostarnos al sempre gratificant Montseny. Fins ben bé al final de la tarda estic garlant amb el meu antic company de escalades, el Edu Fabregó que feia més d'un any que no veia. O sigui que se'm fa tard i em planto al Coll del Revell passades les 19:00, recullo el meu germà i apretem el pedal fins a Santa Fe, tot plegat sortim passats d'horari, a les 19:35 cap amunt.
Mai havia pujat per aquest costat i la veritat és que está molt bé, sobretot la part de l'avetosa. A aquesta hora estem sols com a mussols, corro pràcticament tot el tram fins a la carretera del Turo de l'Home, a les 20:05 trepitjo l'asfalt enmig d'una boira espesa y poca llum, tant es així que el darrer cotxe que abandona el parking para al meu costat, baixa la finestreta i em demana si necessito ajuda o cal que em portin a algun lloc (?!?) Ostres encara no m'havia passat mai, suposo que l'ambient poc agradable no lligava amb un tio corrent amb cara de desesperat a aquella hora, allà dalt i amb un temps tontorron. Els hi dono les gracies, que no cal cap ajuda i que encara ens queda fer les Agudes ! i que portem frontals.
El meu germà m'atrapa i encarem la carena cap a les Agudes apretant fort, amb 50' minuts des de Santa Fe arribem al cim, just quan s'obre força la boira i podeu gaudir de bones vistes cap a la posta de sol, en 10' serà fosc o sigui que baixem ràpid per encarar be la baixada que no coneixem.
Tirem avall per un corriol, passem una font i després ens emboliquem una mica en un corriol molt pendent amb poca traça, ja de nit. Tallem una pista i salvats !, ja fàcil cap avall enllaçant pista i corriols enmig d'una nit ben fosca, però ara per sort sense boira ja. Tot plegat 1:35 de activitat guapa en companyia del meu germà, quelcom que m'agrada especialment.
Bé, un altre al sac, i quin una ! Era la primera edició i s'hi han lluit, bon ambient, organització impecable i un recorregut 'durillo', 'durillo'.
D'entrada dir que de segur que ha estat el meu pic de temporada, m'ha sortit amb 9:06 hores i he corregut quasi 30 kilòmetres. La pujada al Coll de Sant Vicenç de segur que esdevindrà mítica, 1.400 m positius d'una tacada quan ja portes 32 kilòmetres, quina trinxada !
El tema va començar ben dora, a les cinc del matí amb trobo amb la resta de marxaires que estan al Hotel Mirador de Lles. La gent de www.corredors.cat amablement em pujarà cap al refugi, cal agrair especialment a la Mari Pau que m'ho poses fàcil i així evitar que la meva dona m'hagues d'acompanyar tant dora.
A les sis menys algo fa força fresca a 2.000 metres i tot just el dia despunta. A la hora en punt es dona la sortida y una bona colla sortim corrents avall cap a Viliella, és tot baixada, i sense parar de córrer en mitja hora fem els primers quatre kilòmetres i pico. Al poble encara hi ha les llums enceses i un primer avituallament em permet veure a tope, convé actuar amb previsió, el dia està força tapat i mai se sap, potser surt el sol i.. a patir. Segueixo corrent en lleugera baixada durant alguns kilòmetres i a partir del Molí del Salt, comença ja a pujar, desplego els pals i començo a combinar caminar de presa i córrer en pla, m'animo en algun tram i corro també en pujades lleugeres. De moment vaig en zona 'friki'.
El paisatge s'endinsa per la llarga vall de la Llosa, resseguint un torrent molt maco. En una hora arribo al següent control, que és Pla Xuïxirà, he anat molt bé, 8 kilòmetres i pico i quelcom més de 500 m de desnivell. Paro un segon a veure Aquarios i tiro cap amunt ben de pressa, aquí ja caminem, però també correm algun tram cap a l'entrada de la Vallcivera. El camí omença a pujar més decididament, encara que fa algun tram a on correm amb lleugera pujada. M'enganxo darrera un parell de màquines i no els deixo, em costa seguir-los, però fins ben bé dalt el Port de Vallcibera els tinc controlats. La rampa final del port, molt forta. Sols aplanar-se una mica ja surten corrents, quins tios, no afluixen mai ? I jo al darrera, corrents per entre mig dels bonics estanys cap al refugi de l'Illa ja a Andorra.
El refugi em porta molts records, aquí vaig estar-hi un hivern de fa 22 anys ! amb el meu bon amic Ramon Salvador que al '86 moriria a Núria en accident de muntanya.
Agafo quelcom de menjà i segueixo avall, ara corrents ja tota l'estona, la baixada es de uns 12 kilòmetres per la magnífica Vall del Madriu, declarada patrimoni mundial per la UNESCO. Son quasi 1.500 metres de desnivell negatiu que es fan llarguíssims, alguna estona paro de trotar i miro al voltant, pics de granet, un bosc magnific i aigua a dojo als torrents. La travessa a la dreta cap Engolasters es una mica rotllo, molts caos de blocs i el cos ja comença a estar cansat. Quan veig les Escaldes paro un moment un truco a la familia per dir-los que no cal que em facin el avituallament ja que vaig una hora avançat sobre el previst, son les 10 hores i ja estic quasi a l'àrea de pícnic. Arribo bastant tocat, porto quasi 30 kilòmetres en quatre hores i aprofito per menjar un bon entrepà de formatge i veure molta coca-cola.
Faig estiraments i per les converses de la gent que hi ha sembla que estic en el nucli dur de fieras, o sigui que estic decolocat i alguna mesura correctora hi haurà, ui, ui quina por. Vaig mes o menys el 20-25. Sense acabar l'entrepà i el plàtan tiro ja avall caminant, abans que em refredi. El camí es super empinat i de mal fer, l'entrepà m'ha costat molt de baixar, tinc la boca força seca malgrat veure. Al arribar a la carretera de la Comella segueixo baixant caminant i miro de mentalitzar-me pel que ve, ja conec la primera part i ser que és dreta i en l'estat de força cansament cal mentalitzar-se molt, vaix fent la digestió y quan es l'hora de començar la pujada vaig a pas força tranquil i apuradet, això sí, lento pero sin pausa, puja i puja fort pel camí empedrat i em comença a passar algú, jo vaig fent molt concentrat, vaig sol i per tant m'he d'animar jo mateix.
Al trencall de Ràmio aprofito per parar i omplir aigua del riu, tot i estar el cel tapat (gràcies a deu) fa força xafogor i es preveu una pujada duríssima. Ataco la pujada pel bosc a pas molt tranquil però constant, deu n'hi do quina trinxada, suo com un porc i em cauen les gotes a raig. Poc a poc vaig guanyant desnivell, paro molta atenció a les cames perquè no hi hagi cap col·lapse ni pajara.
Tot plegats seran 1.400 metres de pujada de una sola tirada, o sigui que cuidadin, quan porto uns 600 m em començo a animar una mica, em trobo un pel mes lleuger. Poc després es comença a obrir el bosc i intueixo ja el flanqueig cap al refugi, veig alguna 'petada', de gent amb les cames amb rampes... ui quina por. El tram final cap al refugi de Perafita ja és fa millor, em passa la segona noia que encara te ànims de trotar una mica, ufffff. Al refugi molt bon rotllo la gent, força menjar, aigua i em prenc un Power Gel i segueixo ràpidament cap al coll de Sant Vicenç que encar es veu força lluny.
Ara malgrat anar tocadet vaig una mica més lleuger, paro i parlo amb l'Alba i li dic que vaig avançat i que potser en menys de 10 hores ja hi seré a l'arribada. M'atrapa un noi amb qui fem una bona xerrada, es de Torelló i es un dels organitzadors de Pels Camins dels Matxos, em comenta que a la pujada se li cavalcava un quadricep i que ha patit una mica, bé a mi també em passa prop del coll però ho aconsegueixo controlar. Arribem al coll i baixem plegats corrent, sí ! encara puc córrer ! no ho entenc. Al refugi dels Estanys de la Pera més coca-cola i platano, sols falten 9 kilòmetres i miraré de córrer tot el que pogui, encara tinc forces, surto corrents avall pel GR fins tallar la pista a Cap de Rec, aquí m'atrapa la tercera noia, em poso al seu costat i correm plegats alguns kilòmetres per la pista, al final paro i camino una mica i la deixo anar, m'atrapa el nois de Torelló, que resulta ser el Xavier Aranda y el Ramon Comas y una noia, a partir d'aquí anem tots quatre plegats, corrents i caminant, aquest parell han estat al UTMB i son uns cracks pel que se, finalment fem el corriol final fins al refugi entrant jo amb 9:06, sense poguer baixar de les 9 hores però molt satisfet de l'horari.
Feia temps que teníem pendent amb el meu germà Carles aquesta sortida, ell no havia fet mai la travessa i en tenia ganes, sobretot per 'pescar' alguna de les cabres salvatges de Montserrat (nom científic ni idea, jo els hi dic així).
Ben dora deixem un cotxe a Collbató i després pugem a Can Massana a on ens trobem amb el Marcel. Tots tres sortim a bon ritme... però caminant. Avui anem de 'tranquis' diu el Marcel, però més tard es confirma que te ganes de 'marxa'. El dia està super emboirat i ventós i al arribar a Coll de Port bufa de valent, la boira és tant humida que sembla que hagi plogut, tot està moll. Al coll de les Comes ni rastre de l'agulla que el flanqueja.
El ritme és fortet, encara que seguim caminant fins al Montgrós, a on fem el cim, de fet ben bé per fer-lo ja que no es veu res. Com sempre és un circuit trencamanes, però que a mi m'agrada molt. Prop de Sant Jeroni s'obre una mica el cel i podem començar veure el que ens envolta.
Després del cim el Marcel agafa la iniciativa i a córrer...Baixem molt a la idea fins a Sant Joan, a on estirem una mica i seguim corrents avall fins Sant Miquel. Aquí a diferencia del darrer cop proposo agafar el GR-172, ningú dels tres l'ha fet i volem provar que tal. L'elecció resultada encertada, primer perquè es força interessant per córrer (tècnic i llaaarg) i sobretot perquè veiem les famoses cabres a menys de deu metres, un mascle amb banyes enormes i tres femelles. Ens quedem 'tiesos' com estaquirots mirant-nos uns (nosaltres) als altres (animals) sense moure'ns.
Unes fotos, i seguim corrents fins les coves i poc després arribem al 'merendero' ja una mica toacadillos, sobretot el gos del Marcel que ens ha acompanyat i en el darrer tram ja no seguia pobre, haurà d'anar al gimnàs.
Tot plegat hem tardat 4:40. Em queden ganes de tornar-hi per córrer més trams i ja tinc com a mínim un company: el Carles de Manresa, aviat, aviat.
El diumenge ens tornem a llevar dora, aquest cop ve el Carles i sortimde Joanetes mateix. Just quan es fa de dia comencem a tirar amuntseguint el GR2. Les primeres rampes dintre el bosc son brutals icaminem, més que correm. Aviat arrivem a una zona de prats oberts a onpodem correr, aquesta part conecta amb un altre tram de forta pendent ia continuació comença un llarg flanqueig molt bonic cap a Sant Miquelde Castelló.
Elbosc te molt bona pinta i es un tram molt agradable. No havia estatabans al santuari i la veritat es que és molt, molt recomanable. Totvoltat de gespa i amb un mirador excepcional cap a la plana d'en Bas iPirineu (el Canigó a tocar !). Com que es dora ens animem i decidimtirar fins la Coromina de Falgars, tot per prats, seguint els limitsd'aquest altiplà amb les cingleres que cauen sobre els Hostalets d'enBas.
Avui ens hem compromès a arrivar a les nou en punt aesmorçar, perque les noies també volen anar a correr. Axí donçs amb eltemps just, baixem directes i sense parar per un terreny super tècnic aon els tormells pateixen de valent. Tot plegat ens surten 13 kilometresdisfrutons, en quasi dues horetes.
Fa temps que teniem planejada una sortida de la colla d'amics i respectives families a la zona de la Vall d'en Bas i així aprofitar per 'tatxar' un parell de circuits que prometien, concretament el Puigsacalm i Falgars.
Ens instalem a Joanetes el divendres vespre, concretament a El Ferres, lloc molt recomenable. Ens llevem ben dora el dissabte i avans de que es faci de dia estem ja escalfant al Coll de Bracons. Esperem una mica que hi hagi un fil de llum i aleshores comencem a pujar, primer caminant perque no veiem quasi a on posem els peus. Pop a poc va clarejant i començan a trotar cap amunt.
El bosc està en un gran moment, grocs, taronjes, vermells i l'unic inconvenient son la gran quantitat de fulles que ens fan parar atenció a les torçades de tormell. Aviat som a font Tornadissa, que aquest cop raja molt poc, cosa que no m'estranya amb la calor que està fent. Entrem a la zona de magnífics prats i tot seguit fem la carena amunt fins la 'mortal' rampa final (caminant, 'of course'). Fa un dia extremadament clar i com sempre en el Puigsacalm la vista no deceb. Estem poca estona al cim, ja que ens refredem ràpid, així que aviat ens llencem avall a tota pastilla, tota la baixada corrents fins al Coll, a on un munt de gent es prepara per pujar al cim.
Aquest cap de setmana feia un any de la primera sortida amb el Tolo per correr per Montserrat, així donçs decidim celebrar l'aniversari tornant-hi. Aquest cop però decidim pujar per el refugi d'Agulles. Arrivem al nou parking de Can Massana ben dora (8.00) i... està ple de cotxes ja ! Seran boletaires fanàtics o potser gent del refu ? Les primeres pujades son brutals, com sempre, i et deixen tocadet per la resta, correm forces trams i en alguns caminem (ràpid però...).
No veiem a ningú, tenim tota la muntanya per nosaltres mentres les agulles els hi comença a tocar el sol. Sembla que farà un bon dia, a la plana hi ha un bon mar de boires joganeres. Aviat passem per l'Agulla del Princep i tot seguit arrivem a Coll de Port. Com que anem dora decidim continuar a veure si podem arrivar al Montgrós. Seguim la carena i aviat arrivem a la Cova de les Pruneres, a on una familia completa sembla que hi ha passat la nit, ja que tots junts s'estan rentant les dents. Tot seguit toca la forta canal que mena al Coll de les Comes, no la recordava tant dreta, puja ben 'tiesa' tota de baix a dalt i sols afluixa just avans del collet.
Arrivem al coll anb el temps just i decidim deixar el Montgrós per una altre dia, ja que ens esperen dora a casa i no es qüestió de 'liarla'. Fem tota la baixada corrents, disfrutant com a indis, sobretot en el tram sota els Frares (baixem per la cara Nord) i aviat som al cotxe. Tot plegat un parell d'horetes amb parades turístiques incloses i uns 10 Km segons el GPS del Tolo.
Bé, com us ho diria... he pensat mantenir aquest bloc sobre caminar i córrer per muntanya, curses i quelcom d'alpinisme per tal de distreure'm una mica i donar alguna informació que potser és útil per algú.
Què vols trobar ?
