Tal com vaig dir l'any passat, aquesta cursa, sense desmerèixer cap altre, crec que té poques comparacions en el circuit anual de la FEEC. Per distància, desnivell i recorregut és de lo milloret i la prova està en com s'ha 'venut' aquest any.

A la línia d'arribada (sí, vaig arribar !) varem tenir ocasió de parlar amb una de les 'alma mater' de la prova, el Xevi Aranda, i em comentava que aquest any no havien fet ni tríptics, es van obrir inscripcions un dilluns i el dijous tot 'venut' i a més amb una llista d'espera de 250 persones !

També potser que la meva valoració es vegi influïda en que té lloc en unes muntanyes que m'estimo i a on hi he trescat sempre des de ben petit, però en tot cas de segur que és una prova d'ultrafons que no ha de faltar al calendari de qui li agrada passar moltes hores corrent per paratges increïbles.

Fixeu-se que parlo de cursa i d'ultrafons, ja se que és una marxa no competitiva, però a falta de gaires proves d'ultrafons en muntanya, el calendari de la FEEC és terreny abonat pels corredors, malgrat la possible polèmica.

En aquesta cursa menys de la meitat dels participants (160) fan el recorregut de 63 kilòmetres i 3.075m+. D'aquests més del 70% baixen de les 12 hores, el que vol dir que la majoria corre i alguns a quin nivell !

Aquest any vàrem fer un cotxe amb una bona representació de Manresa, el Carles, company de mil sortides, el Raül amb qui tenia acordat fer equip un cop més després de la bona experiència de la Marató de la Vall del Congost i el Joan, que després de la gran actuació al Congost podia fotre un bon susto als homes-màquina del davant, com així va ser.

Arribem d'hora, el punt de sortida és ben fosc encara, i mentre ens acreditem aprofito per saludar al Jordi Casanovas, al Ramon Rierola (guanyador habitual de la prova i també d'enguany) i també parlem amb l'Albertus que avui ve a fer el tastet i veure com està de forma.

Hi ha molt bon ambient i molta gent amb cara de córrer de valent. A les 6:30 tret de sortida i sortim corrents amb el Raül amb el grup capdavanter, el Joan s'enganxa com una lapa al grup del Ramon Rierola i el Carles surt més tranquil per fer el recorregut de 48 km degut als problemes que arrossega al genoll.

La nostra intenció és fer menys de 10 hores (Sub10), un objectiu força ambiciós però possible, portem els parcials del Luigi que l'any passat va fer 10:03 i son uns parcials molt interessants, fàcils de recordar i que us adjunto aquí amb un Excel a on he afegit info addicional.

La nostra equipació avui és mínima, pantalons curts, màniga curta, paravent, un ibuprofeno i alguns gels o sigui un pèl en boles tenint en compte el que hi ha per davant i que s'anuncien tempestes per el final de la tarda.

Total, que l'eufòria d'haver corregut molt poc en el darrer mes ens porta a tots dos a emocionar-nos una miqueta i fem el primer tram rascant quasi 15 minuts al parcial, i això que hem parat un parell de cops a fruir de la magnífica sortida de sol sobre la plana d'Osona, amb el Santuari de Cabrera ben retallat a l'horitzó i que és el punt més llunyà del llarg recorregut. Per cert es veu a... la quinta forca !

Passem el control de les Valls (km 6) i iniciem la forta pujada a Bellmunt, anem una mica massa eufòrics i jo me'n sento responsable ja que tiro al davant malgrat conèixer les trampes del llarg recorregut.

La pujada és un festival de corriols i muntanya, cap a la meitat atrapem l'Albertus, que avui no te el dia i que ens acompanya fins Bellmunt (km 10,6) per després retirar-se. Dalt a Bellmunt el bo de l'Albertus ens renya una miqueta ja que anem avançats mitja hora i diu que potser ho pagarem, i quina raó tenia !

Amb el temps just de no refredar-nos, mengem i comencem a baixar a bon ritme fins el riu Ges, sense estripar però, ja que he de tenir cura del meu tendre turmell. El Salt del Moli està com mai l'havia vist, magnífic. Poc després s'inicia un dels trams més atractius per mi, corriols immaculats dintre d'un paisatge més aviat centre-europeu.

Ho fem gairebé tot corrents i passem un parell o tres de corredors. Al següent control de Salgueda (km 16), aviso al Raul del tomate que ve just després, sens dubte la pujada més exigent del circuit, curta però potent. Busquem un pas bo i anem guanyant desnivell sense treure la vista de terra, com en penitència.

En aquest tram el Raül comença a patir, sembla que les dues hores de son i el darrer gintònic del vespre se li travessen, puja callat, però sense perdre ritme, està lluitant contra el hombre del mazo, arribem al coll finalment i sense pausa comencem a córrer, amb les cames ben pesades, per la llarga travessia cap al Coll de Sant Bartomeu (Km 21), un gran tram, per mi de lo milloret i que disfruto molt.

El Raül pateix, però com un 'maxote' no es queixa ni afluixa ni un segon i així arribem al km 21,6 (1.650m+) en 3.30, o sigui mantenint un quart d'hora de crèdit i lògicament encara passadets, i això que ens queda encara una marató per davant !

En el proper control abans de la Font Tornadissa ens passen almenys uns 10 corredors, aquí no ha parat ni déu ! Poc a poc ens col·loquen a on ens toca estar. Entre aquests corredors hi ha les dues primeres noies, la Montse Sisteré i la Reyes Valero, les mateixes amb qui vàrem compartir bona part de la Marató del Congost, el seu sistema es demolidor, son super constants, tic-tac-tic-tac i no paren gairebé mai !!

Ataquem les fortes pendents del Puigsacalm per un gespa de camp de futbol, immaculada. El paisatge s'obra i un Pirineu a vessar de neu ens rep prop del cim. El dia es manté molt clar i amb una temperatura ideal. Última empenta i ja som al sostre de la prova (km 24,5). Com sempre, el Puigsacalm no defrauda i ens regala amb els més amplis horitzons.

Comencem a baixar, amb cura el primer tram amb forta pendent i després ja ens deixem anar per ell llarg flanqueig per prats, el Raül sembla ja més recuperat i es veu guanyador de la seva lluita interna. Fem el tram de cordes fixes que sempre considero una mica rotllo i després corriol mol tècnic fins al Coll de Bracons.

Aconsello parar el mínim al Raül perquè el parcial següent és relativament ràpid i còmode i podem menjar bé al Prat de la Vola. Després d'abandonar el primer tram de pista següent, entrem a la Grevolosa, terra de faigs gegantins i lloc únic i espectacular, córrer per aquests paranys és tot un luxe.

Aquest tram està quelcom modificat de l'any passat i em ratllo bastant en una pujada no prevista per una pista sense interès, començo a acusar l'esforç.

Al Prat de la Vola (km 31,5) està ple de gent, ambient del bo i parada i fonda. Ens trobem amb el Joan que ja ha baixat de Cabrera i va tercer !!! Quin tio, hurra ! i és la seva primera ultra, aquest noi promet. Els primers li porten divuit minuts, se'l veu fresc i molt animat i surt corrents cap a Torelló, veure al Joan ens dona moral, no se, ens anima als dos.

El Raul s'atreveix amb la botifarra i jo passo, no em baixaria pas, agafo menudalles, pa amb tomaquet i formatge i tirem amunt cap a Cabrera caminant mentre apurem el que hem agafat. Aquí el Raul porta la batuta, jo vaig més justet i va marcant pas cap al Coll del Vidrier, a on hi ha un altre canvi d'itinerari, molt per pista i em torno a ratllar bastant. Aconseguim trotar a trams més o menys plans i baixades però aviat encarem la marcada pujada al santuari.

Els amplis prats de Sant Julià de Cabrera ofereixen el seu vestit de gala, donant fe del sobrenom de la Suïssa Catalana. Passet, a passet anem fent però comencem a perdre trempera i el crèdit de temps se'ns esmuny.

La secció final de les escales és una autèntica apisonadora, et deixa del tot finillo de cara al control següent. Al santuari ens fotem els dos un ibuprofeno, ja estava previst i així esperem que ens refresqui una mica el dolor muscular que ja comença a apretar.

Travessem al trote l'estreta i aèria carena del pla de Cabrera i iniciem la baixada per un corriol hiper-infernal, de lo més kamikaze que poguis negociar i com tot el recorregut amb fang per donar i per vendre, a mitja baixada ens comencem a notar millor, bien !, ja entra el ibuprofeno !

Al arribar a la pista i connectar amb el següent corriol anem ja quelcom més frescos i agafo passa al davant, anem molt a l'idea i el Raul m'ha de frenar, eeep ! Tanquem el bucle de Cabrera i els primers 42 km amb 7:15 (2.700m+).

Hem perdut el crèdit de temps i anem un quart per darrera o sigui que es fa difícil fer menys de tres hores fins Torelló ja que anem una mica perjudicats (falten 21 km amb una forta pujada encara).

De nou al control del Part de la Vola i segona botifarra pel Raul i jo un altre cop a mínims, no em passa gaire cosa. El tram de 3,5 km de pista següent és el tram menys interessant i se'm fa molt pesat com sempre. No el correm tot, som conscients que ens penalitza l'horari però ja passem una mica, la mitja hora que hem apurat el principi ens resta la mica de frescor que ens faria falta ara, a més es posa a ploure molt fort però per sort dura poquet, just fins arribar a la Vola.

Encarem la darrera pujada, el Raul marca ritme, anem força acompasats però no ens sobra res. Control de la Creu de Salgueda (km 47) i inici de la travessa per la carena, tram que encaro jo de primer i que se'm fa sempre molt dur, és un llarg puja baixa per un corriol 'inventat' que porta després a la darrera i llarga baixada del circuit.

Encarem la baixada amb ganes i fem aquest llarguíssim tram fins al riu Ges a un ritme molt alegre, alternant la primera posició, tornem a fruir corrents per una altre dels trams de cinc estrelles del recorregut. Travessem el riu Ges a gual en un parell de punts, baixa molta aigua i ens refresquem de valent el peus. Darrer tram vora el riu, amb poc desnivell però ja costosos.

Passem pel darrer control, portem 9:30 hores i ens falten quelcom més de 8 kilòmetres, el Raül està eufòric i surt pitant i jo com puc el segueixo, tinc l'estomac regirat, correm un llarg tram vora el riu per corriols genials i arriba un punt a on ja no puc més, tinc fàstics i ganes de vomitar, li dic al Raül que tiri i em diu que no, junts fins al final !.

Em sap greu i em fa ràbia, però no puc fer-hi res, no paro de caminar en cap moment. però sobre la marxa intento provocar-me el vòmit i treure'm el neguit, el Raül al·lucina amb els meus sorolls i ni es gira...

A estones trotem a estones caminem però no faig net, a uns dos quilòmetres del final sembla que m'estabilitzo una mica i acabem corrents com posesos fins la meta, entrant amb 10:45 hores, millorant jo amb més d'una hora el temps de l'any passat.

Tot plegat un altre gran cursa a on m'he buidat de valent i que malgrat els marejos extres posteriors a l'arribada, el dilluns ja estava a tope pensant en baixar de les 10 hores l'any que ve, un repte potser sense sentit per algú però molt motivador per mi. Allà estarem !!

El Joan finalment va fer una al·lucinant 6a posició en 7:55, o sigui dintre de la èlit dels Sub8, llàstima que un petit pajaron prop de la Vola li va fer posar el fre de ma una estona. El Carles va completar la volta al seu estil, tranquil i parlant amb déu i sa mare, com és ell, molt salat. Amb el Raül vàrem fer un altre cop un bon equip i ja estem pensant sobretot amb el UT Andorra, el proper Juliol.

Diumenge s'em presenta l'ocasió de fer el PR del Voltraganés (Osona) i m'hi apunto malgrat els dubtes. Son 25,5 kilòmetres i no se com pot anar la màquina, però tinc ganes de fer tirada llargueta. Al final som tres, el Lluís, el Ramon i jo.

Em fa gràcia retrobar-me amb el Ramon, el conec des de ben petit, però fa molts i molts anys que no hem coincidit i menys en aquests menesters de gastar sola per la muntanya.


Sortim des de Sant Hipòlit, començant ja per pendent per anar enfilant-nos cap a la cinglera. He vist aquests espadats durant anys i anys des de Manlleu i fins avui no he tingut ocasió de visitar-los i a mesura que avancem me'n penedeixo d'haver tardat tant ja que el recorregut que anem descobrint val molt la pena: molt poca pista i corriols ben aeris.

Llàstima de la boira que resta força espectacularitat al recorregut. Els kilòmetres es succeïxen a ritme còmode, el que ens permet fer una bona xerrada sobre el que ens agrada, trescar per muntanya caminant i corrent.


Sense adonar-nos estem ja a Sant Martí Xic, situat sobre una llarga i estreta proa de roca. Aprofitem per pujar fins dalt el castell de Voltregà, llàstima que la vista és nul.la. Seguim per corriol fantàstic per vora el cingle, bon ritme de baixada cap a la riera del Sorreigs.

D'aquí per pista ens enfilem cap a Santa Perpetua, un altre bon mirador que avui no llueix. Baixada forta fins Santa Cecília i a partir d'aquí terreny força pla amb bastant de corriol encara. El sol apareix finalment i ens escalfa el darrer tram, molt tranquil fins tornar a Sant Hipòlit.


En total 24 km (ens hem saltat un petit tram) i uns 700 metres positius de desnivell, tot plegat en tres agradables hores en bona companyia i a on el meu maluc ha respòs millor del que m'esperava, perfecte.

Caldrà tornar-hi aviat, el recorregut en un dia clar ha de ser de cinc estrelles !

El dissabte, malgrat la desfeta del dia anterior tenia ganes de sortir i aprofitant que estava a Manlleu vaig anar a un lloc que feia temps que en tenia ganes, la Riera de les Gorgues. Aquest és un indret fantàstic i força desconegut per a la majoria. Es tracta de un profund congost que desaigua al pantà de Sau des de més amunt de Cantonigròs.

Exactament en 5 minuts de cotxe des de Manlleu estic a l'inici del corriol que recorre el canyó, començant al Salt del Cabrit. Tot plegat un veritable luxe. La intenció es pujar fins la font de l'Escudella (uns 5/6 kilòmetres) i tornar a baixar pel mateix lloc, ja que no tinc temps de fer el circuit circular per Sentfores i que no conec del tot. He fet el recorregut caminant forces cops i des de que era ben petit, les primeres acampades d'un servidor varen ser a la Font de l'Escudella, però ara feia uns anys que no venia per aquí.

Sens dubte és la sortida més gratificant de la setmana, tot el recorregut és a l'obaga, és al capvespre i el sol juga tota l'estona amb les formes de les parets de roca del congost. Fins a la font és gairebé tot el recorregut en lleugera pujada, travessant a gual un parell de rieres que alimenten la riera de les Gorgues. A l'alçada de la segona riera hi ha el salt de la Barra de Ferro, el més espectacular del congost.

Al arribar-hi omplo d'aigua el bidonet a la font i torno pel mateix recorregut, tot plegat uns 12 km genials, sobretot les darreres corbes del corriol per la vora del congost i amb la llum ja ben rogenca. Mentre corria m'he enrecordat de les guies del Ramon Vinyeta que guardo amb bona cura, ja que son petites joies avançades al seu temps i que donen a conèixer magníficament tots aquests indrets de Osona Nord, Vidranès i Cabrerés. Recentment em vaig assabentar que havia mort després d'una vida dedicada a divulgar amb entusiasme aquest bonic racó del nostre país.

Diumenge surto amb l'Alba en plan tranquil des de Manlleu fins al Santuari de Sant Jaume i tornar, uns 4 km que tanquen una setmana prou profitosa de 55 km, que després de Cap de Rec, per mi està prou bé.

A la pelicula Rain Man, Dustin Hoffman fa un petó a una noia i el seu germà li demana, - ¿que te ha parecido? - i ell respon - mojado -. Genial. Bé doncs ahir, a mi també em va semblar mojao el tema, i és més, suuuper enfangao, però ens ho vàrem passar molt bé un cop assumit que quedaríem molls com polls.

Amb el Marcel arribem justets de temps a la sortida, ens acreditem, comença a caure gotes (ui, ui), el Xevi Aranda fa el briefing i pum ! Tots a córrer, uff quin nivell, nosaltres anem al trote per no quedar malament i aviat tenim igual més de dos-cents tios al davant, a sac van per fer 62,8 km i 6.150 m de desnivell.


A la pujada a Bellmunt va plovent i poc a poc ens anem calant d'aigua i de suor. En un parell d'hores som al santuari. Fem un parell de llesques de pa amb tomàquet boníssimes i avall pel camí força tècnic al principi i després ja més per corriol. Tram de bosc fantàstic aquest, fins al Salt del Molí que avui està espectacular ple d'aigua. Ja fa estona que no plou i sembla que potser aguantarà...

Tot el flanqueig fins a Salgueda al trote menys en els repetxons, en aquest tram anem ben sols ja. No se que té la curta pujada després de Salgueda però es de lo potentillo de la cursa, des de dalt seguim al trote tot el tram fins al Coll de Sant Bartomeu per uns boscos genials. En el tram de pujada al Puigsacalm em refredo massa per mandra de treure del Goretex i em ve una mica de baixon, curiosament em recupero poc després en la curta pujada al Tossell, curta però supertiesa, mare meva ! Baixada per les cordes fixes sense complicacions i directes cap a la Vola, avall, avall al trote bisonte.



Com l'any passat no parem casi al control abans de pujar a Cabrera i tirem amunt, primer a bon ritme i després ens estovem tots dos una mica a la part final de les escales, just quan comença a ploure un altre cop. Baixem Cabrera per la opció 'fàcil' que passa pel pàrquing i aviat estem corrents en el corriol llarg i disfruton que torna la Vola. Aquí ja plou a sac, fem una mica de Cola, agafem un entrepà de botifarra i sortim caminant ràpid mentres ens fotem el pa, la botifarra i l'aigua de pluja, tot barrejat.

Fem tota la pista caminant i aprofito per pendrem un ibuprofeno com acostumo a fer en aquesta mena d'excursions al acumular cert dolor a les cames. Portem ja vuit horetes de marxeta i encara falta una mitja marató amb desnivell de propina.

No se si és la droga o què però la pujada a Salgueda la trobo quasi fàcil, de fet vaig al trote en algun tram de la pista final, glups !, potser m'he passat de dosi ! Ens reagrupem amb el Marcel i ataquem la carena de Salgueda sota un boira i pluja impressionants, el corriolet està que fa plorar, el Marcel em vacilla de que porta pals i jo no i poc després es fot tres nates impressionants, ens fem un tip de riure, jo conservo el cul net, encara que costa, això si de córrer aquí res de res.



La masia de Espaulella és sens dubte un lloc especial, esta en un collet ben verd, penjada sobre la vall del Ges, m'encanta aquest lloc, a més és l'inici del tram final de baixada i això es bó. Aquí correm a tope pel llarg camí empedrat fins al primer creuament del riu. Mentres baixàvem anem dient: ens traurem les sabates o no aquest any ? Quina tonteria ! Estem ja xops fins la mèdula, o sigui que travessem el riu Ges quatre o cinc cops sempre pel mig i calçats, i mira que baixa aigua !

En aquest punt li dic al Marcel que em trobo fort i que vull intentar baixar de les 12 hores (una tonteria com un altre), o sigui que ens separem i surto pitant corrents, encara faig l'última creuada del Ges, aquest cop amb aigua fins just sota els genolls. Segueixo per el bonic PR vora riu, vaig a tot lo que dona la màquina i passo força gent, encara però, hi ha dues mini pujades assassines que em dobleguen i que he de fer caminant, tot plegat sota una cortina d'aigua que fa goig de veure, tinc el mòbil mort de fa estona, ofegat, i l'aigua amb la bateria va fent uns espetecs que em fa por que s'incendii la motxilla !.

Finalment entro en esprint a Torelló a on em rep l'Alba sota un paraigües, gràcies maca !. He marcant un temps de 11:52 i el darrer tram sols pensava em menjar-me un pollastre sencer, ha sigut la meva obsessió la darrera hora, quina atac de gana, mare meva. El Marcel entra tant sols deu minuts després, és un picat com sempre i ha acabat corrents bona part del tram final també. Hem millorat en 2:30 hores el temps de l'any passat, es veu que som homes de fred i no de calor.

No he fet gaires Marxes de la CCCR, però segurament no m'equivoco gens si dic que aquesta és de les millors, sino la millor amb diferència, per paisatge, per recorregut, dura dura de desnivell, i organització impecable, l'any que ve repetim de segur. Si els Matxos es fes a França seria dels trails més reputats, sens dubte.

Bé, no es una repetició de la sortida del dissabte, però quasi. Aquest cop m'adormo al matí i al final tinc menys temps del planejat o sigui que en comptes de fer el tram de la Marxa que puja a Cabrera des de la Grevolosa, decideixo tornar a pujar a Bellmunt, però des de Sant Roc.

El camí ja el coneixia i es una bona opció per fotre canya amb desnivell abrupte, sobretot tota la part final. Surto des de les afores de Sant Pere de Torelló caminant ràpid i trotant algun tram, avui vaig amb pals ja que els quilometres dels dos dies anteriors es noten. Pujo força a la idea i en 50 minuts soc al Santuari, un bon temps per a la meva edat (je,je).

Per cert avui resulta que és l'aplec i està ple de gent, em donen un recordatori-hi i tot, de fet sols paro per agafar-lo i segueix-ho ràpidament avall corrents cap al Coll de Hi Era de Massa, des de el coll tiro avall cap als Degollats, tram nou que vull conèixer, baixo tot corrent per pista entre mig de magnífics faigs i després el camí es transforma en un corriol molt maco i molt 'ciclable' que em porta directament al costat de la Tosca. Com que s'ha m'ha fet tard tiro cap a Forat Micó passant pel La Vall, al travessar el riu tres cops hi ha aigua fins als turmells però passo de descalçar-me.

Al final em dona el punt i decideixo tornar a pujar a Sant Roc per estalviar carretera i seguir un altre tram original de la Marxa. La pujada es de les maleïdes de la Marxa perquè està ben bé a la part final suposo, tampoc és que sigui molt forta, però si vas molt tocat... uff, ja veurem.

Tot plegat em surten 14 kilòmetres amb uns +1000 de desnivell i 2:20 de temps. El tram que m'ha agradat més ha estat sens dubte la part final de la baixada a la Tosca, que per cert estava totalment seca, ni una gota malgrat les darreres pluges, i això vol dir que és un any sec, sec de veritat.

Fa temps que teniem planejada una sortida de la colla d'amics i respectives families a la zona de la Vall d'en Bas i així aprofitar per 'tatxar' un parell de circuits que prometien, concretament el Puigsacalm i Falgars.

Ens instalem a Joanetes el divendres vespre, concretament a El Ferres, lloc molt recomenable. Ens llevem ben dora el dissabte i avans de que es faci de dia estem ja escalfant al Coll de Bracons. Esperem una mica que hi hagi un fil de llum i aleshores comencem a pujar, primer caminant perque no veiem quasi a on posem els peus. Pop a poc va clarejant i començan a trotar cap amunt.

El bosc està en un gran moment, grocs, taronjes, vermells i l'unic inconvenient son la gran quantitat de fulles que ens fan parar atenció a les torçades de tormell. Aviat som a font Tornadissa, que aquest cop raja molt poc, cosa que no m'estranya amb la calor que està fent. Entrem a la zona de magnífics prats i tot seguit fem la carena amunt fins la 'mortal' rampa final (caminant, 'of course'). Fa un dia extremadament clar i com sempre en el Puigsacalm la vista no deceb. Estem poca estona al cim, ja que ens refredem ràpid, així que aviat ens llencem avall a tota pastilla, tota la baixada corrents fins al Coll, a on un munt de gent es prepara per pujar al cim.