S’estan veient les entrades etiquetades com a 'correr-per-muntanya-al-bergueda' | Veure totes les entrades
|
|
diumenge, 11 / octubre / 2009 16:28
Sortida 'express' el cap de setmana abans per conèixer el tram nou, Bagà-Rebost de la Salomon Cavalls del Vent, i de passada fer un kilometrillos extres amb bon desnivell. Sortim amunt al migdia el Manolito, el Raül i jo, tot aprofitant una magnífica tarda de bon temps i bona llum. Ens fem 31 km i 2400 m positius que ens porten des de Bagà, a la Tossa d'Alp, al Penyes Altes i baixem per la llarga canal de la Serp, arribant de fosc a Bagà després de 7:30 horestes i amb les potes fines, fines, i rematant la feina amb moooltes cerveses, impossible seguir el ritme d'aquesta parella !! En aquesta sortida m'he ressentit de valent del tibial esquerra a les baixades, sembla que el cos ja es queixa d'aquesta intensa temporada, em quedo bastant ratllat pensant amb la llarga cursa de la setmana que bé, però bueno, com sempre, a reposar i veure que passa, però dissabte fixe a la sortida !
|
|
|
divendres, 8 / maig / 2009 23:35
Entrada endarrerida del dia 26 d'Abril
El diumenge ens varem llevar força d'hora i força frescos després del tute del dia anterior o sigui que amb ganes de marxa, però el dia està força tapat i s'anunciaven pluges.
Fem un bon esmorzar
amenitzat per una agradable xerrada amb el Ramon i la Montse, els guardes del refugi.
El Ramon em comenta entre altres coses un corriol que puja des de La Clusa al Ras de Clarent i que és perfecte per evitar
una pista en aquest tram, o sigui que info interessant i pràctica.
A mig esmorzar ja plou una mica, per tant canvi de plans: decidim baixar en cotxe al Castell de l'Areny i començar el bucle sud des
d'allà i evitar així tenir que 'repescar' el cotxe a la tarda i en alçada, enmig del mal temps.
Comencem a caminar per el GR4 en direcció nord per un dels trams que prometien més, i la veritat és que no va defraudar gens, camí molt aeri que s'enfila ràpidament per davant del poble. Prop de la carena
trobem una gran esllavissada, molt recent, que ens impedeix el pas normal i hem de fer filigranes per saltar arbres caiguts i roques. Finalment assolim Les Pilones, antic descarregador de fusta, a on els
troncs baixaven fa anys via cable en una espectacular 'aeri' fins gairebé el Castell de l'Areny.
Tot seguit ve una baixada molt agradable per un bosc de faigs intacte amb algun exemplar dels que destaquen, a mitja baixada ja es posa a ploure amb ganes i arribem ja força xops a La Clusa.
Tornem
a estar al punt de partida original, una mica estrany tot plegat. Passem dels cants de sirena del refugi i seguim sense parar sota la forta pluja cap al Clot, primer per corriol tierra de nadie i després
per amplis prats.
Al Clot plou de valent i aquí és a on el maten: o abandonem cap al Castell en cinc kilòmetres de pista i perdem el dia (aggg !) o tirem amunt cap al Sobrepuny (obviant algun tro i algun llampec llunyà).
Ens mirem i queda tot dit, cap amunt !: si de cas podem treure sols el cap aquest tram que bona pinta... Anem pujant per un bosc de fades, una fageda força esclarissada però que crea un ambient tot misteriós
amb la boira i la pluja.
La pendent es molt sostinguda. Ja no se sent cap més tro, o sigui que anem tirant... Finalment arribem prop del Coll de Picamill de Baix a on la pluja deixa pas a una lleugera
nevada, quin fred, anem ben calats !
Està clar que no podrem fet tot el bucle o sigui que passat el coll decidim intentar treure una mica més de partit al dia fent quelcom més de volta fins a Vilada. Es tracta d'estudiar
un altre possible baixada del Sobrepuny de la que tenia marcada.
Connectem amb el nou PR C-199 i comencem amb pista de desbrossar horrible i amb un pam de fang. Per sort poc després ja entrem en corriol
i així seguim per dintre el bosc sota una pluja ara molt intensa, els Gorotex estan implorant pietat.
Tram molt maco aquest, passa per l'enderrocada casa de Picamill i finalment desemboca a l'amplia Collada de Pasquals, just en el moment que afluixa la pluja, ufff. Al coll bufa un vent fort i gèlid
que ens deixa del tot tiesos abans d'entrar a un nou corriol 'only for fikis'. El corriol és minúscul i voreja en plan muntanya russa totes les parets de L'Esquena de l'Ase, aquí ja anem un pel
ratllats pel fred, sobretot l'Alba.
Finalment assolim el Coll de la Plana del Castell a on ve lo més difícil, connectar amb la traça que baixa per sota les parets de Tastanós fins al Castell de Roset, lògicament sense marques i a la brava.
Aquest tram ja es per super-frikis, ho intento per varis punts i no hi ha manera, amunt, avall, res.
Aggg, estic apunt de desistir i resignar-me a baixar cap al vessant de La Nou i fer una volta de cal
déu, però.. sembla que aquí es veu quelcom, sembla que... baixo una mica, hi ha una mica de traça i poc a poc es va marcant més fins que finalment sí ! ho tenim.
Baixem a poc a poc perquè el tram és pendent
i força tècnic però ja amb la certesa que tenim més aprop el caliu de Vilada.
Finalment el camí desemboca a la Casa del Castell, que vaig visitar fa poc amb els nanos, un indret cinc estrelles. Passem de pujar al Castell, anem ja encegats de cara al bar de Vilada.
Resseguim el
Cami de l'Aigua pel PR C-147, un dels trams que més ganes tenia de conèixer i que em va semblar molt maco, el camínet ressegueix força de pla l'antic traçat d'abastament d'aigua de Viladrau, passant en
un moment donat per dintre la roca, molt guapo.
Mirem de córrer tot el que podem per entrar en calor tot resseguint els corriols del PR C-147 fins quasi a l'entrada del poble, a on entrem al bar de pet i ens tirem a la maquina asseca-mans del lavabo
discutint pels torns, ara tu, ara jo.
Ens posem roba seca a la part de dalt i mentre fem un bon dinar, decidim abandonar tornant al Castell de l'Areny, anem massa xops i sembla que vol seguir plovent. Amb la panxa plena encarem cap al Castell
amb l'opció més directe, asfalt ! som uns herejes !! Passem el petit nucli de Sant Ramon i després GR4 amb kilos de fang fins al centre del Castell de l'Areny a on tanquem un bucle de 23 km i 1.420m+.
Tot plegat satisfets malgrat el retall. D'entrada ha servit per descartar aquesta baixada del Sobrepùny, interessant, però força complicada , malgrat que estaria bé conservar el tram del Camí de
l'Aigua.
|
|
|
diumenge, 3 / maig / 2009 13:38
Entrada endarrerida, del passat 25 d'Abril.
En principi teníem previst amb l'Alba un cap de setmana a Tarragona fent el circuit del Riu Brugent que té bona pinta, però per temes logístics decidim fer quelcom més proper, i com no, se m'acudeix...ummm...
El Catllaràs-Picancel !, que estrany no ?.
L'idea era fer el dissabte el bucle nord que tenia força controlat i el diumenge el bucle sud, o sigui que era un ambiciós projecte de més de 80 km de muntanya
en dos dies, amb força desnivell i per paratges cinc estrelles.
Dissabte pugem més tard del que voldríem i ens plantem a Sant Romà de la Clusa a les 9:30. Volem dormir al refugi i abans de començar a caminar aparaulem amb el Ramon, el guarda, el sopar per les 21
hores. A les 9:40, horari molt poc muntanyenc, sortim amunt cap als Ras de Clarent, un gran balcó panoràmic que sempre invita a tornar-hi. Des de el Ras fem tram nou cap al Pedró, per la verda carena,
camí sense marques però molt evident i poc emboscat.
El Pedró (1.765 m) és el segon cim més alt del Catllaràs, sols superat pel menys interessant Serrat Negre (1.781 m).
Baixem al trote fins la Roca del Catllaràs per prats ben verds, per sort sols queden quatre clapes de neu, la setmana anterior en un post del Joan encara s'hi veia força neu al mateix lloc. Connectem
amb el PR C-52 que baixa cap a la Pobla de Lillet.
Aquest tram és molt agradable, anem trotant els trams menys tècnics i fem via per dins uns boscos i prats genials. Prop del mirador del Roc de la LLuna
connectem amb pista (aquí he de tornar a fer un retall per corriol que ja tinc mig controlat, fora pista !).
Ens acostem al ampli mirador just per adonar-nos que el dia poc a poc es va tapant cap a ponent. Seguim avall per corriol guapo passant per el costat del Xalet del Catllaràs, una construcció molt peculiar
i atribuïda (no sense certa controvèrsia) a Gaudí.
Poc després abandonem a l'esquerra el PR i fem una variant ben marcada amb doble ratlla groga i que baixa directe al poble per corriol. Avui és mercat
a la Pobla (Km 13) i aprofitem per comprar plàtans i una coca ben bona que dura poquíssim.
Sense perdre gaire temps comencem a pujar al Santuari de Falgars pel GR4. Se surt en corriol des del poble mateix,
perfecte !
Pujada per l'antic camí que conserva algun curt tram empedrat encara. Guanyem alçada ràpidament malgrat un inici molt fort, tot plegat per uns trams molt estètics. Aquí anem per la solana i apreta la
calor.
Els trossos plans correm i la resta tic-tac cap amunt a molt bon ritme. Arribem al santuari (Km 17,5) i fem parada de les bones, un pastís de pa de pessic amb melmelada es posa de cine, omplim aigua
i amunt ! que a Sant Julià hi falta gent.
Seguim pel GR4 per una fageda esclarissada a on la pendent no afluixa, tot seguit connectem amb una pista que ens porta fins el trencall del PR C-129 de la Olla de Sant Julià. Aquest tram he de venir
també una estona a 'adreçar-lo' evitant la pista, crec que te 'solució'. PR avall per corriols un altre cop, des de la Collada Sobirana passem poc desprès a la solana i seguim corrent a estones la llarga
travessa per carena fins a Sant Julià (Km 26). Aquí fem parada i fonda per dinar-berenar.
Encertem el bar ja que el porta en Toni, un escalador-bttero-muntanyenc i fem una xerrada de ca l'ampla, va viure
12 anys a Malanyeu i s'ho coneix molt bé. Mentrestant a començat a ploure una mica. Estem més estona del previst ja que la conversa és agradable.
Ens acomiadem amb recança, però encara ens queda un bon tute, o sigui que tirem amunt cap al Mal Pas sota un dèbil plugim pel PR C-129. Pujada forta o molt forta a estones per fageda intacte. Des de
el Mal Pas veiem que s'està muntant una tempesta a Ensija i ens fa por que ens visiti.
Amb cert neguit baixem cap a Malanyeu (Km 33) i aquí decideixo tallar recte cap al Griell de Cal Pigot en comptes
de seguir el nou PR C-199 i passar per Ca l'Anglada a fer la següent parada de avituallament. El fet d'anar justos de temps i els dos únics euros que ens queden ens hi conviden.
Correm per pista fins el peu del Griell i allà fem un gel i una barreta. Encara ens queda un desnivell fort d'uns 600 metres. El Griell és molt divertit i original, passos de corda, escala, grimpada...
i segueix com sempre, sense marcar, i que duri !.
Des de la sortida del pas tiro a buscar la carena per tierra de nadie i després per pendent forta anem resseguint la cinglera per un dels trams més inhòspits
de tot el recorregut.
Té una mica de delicte estar per aquí dalt a les 7 tocades de la tarda, és el tram més perdedor sens dubte i sols l'he fet un cop. Vaig trobant el pas, menys en un punt a on pateixo una mica per veure-li
el truco al fugisser corriol, vaig amunt, vaig avall i finament l'encerto, visca !
Uff, malgrat portar frontals no ve gaire de gust liarla a aquí dalt i amb aquest temps incert. Després d'aquest punt el
camí ja està força fitat i és més fàcil.
Assolim el ampli coll de Batllia (1.576 m) i baixem a l'idea cap a la casa de la To (Km 38), tot plegat en un ambient molt feréstec, pel lloc, hora i nuvolots.
La baixada sota els imponents cingles
de la To és més tècnica del que em pensava i es fa quelcom feixuga. Finalment arribem als grans plans de la casa deshabitada, gespa immaculada flanquejada per les agulles d'Espades.
L'idea és creuar cap a Espades travessant el grau que supera les esmolades agulles de calcari, però no hi ha forma de trobar-ho, ja hi ha poca llum i abandono després d'alguns intents, caldrà tornar
a buscar el pas per redreçar l'itinerari.
Això ens obliga a baixar més encara i perdre desnivell per connectar amb la pista que puja al Coll del la Plana (Km 40). Uff, a aquestes hores sumar desnivell
ja no toca.
Posem la directa i amunt, pim-pam, l'Alba puja com una moto, de conya. Olorem el sopar ja, son les 8:30 i encara ens queden uns quatre kilòmetres de pista.
Baixem corrents i caminem alguns repetxons.
Just pel mig, sorpresa, passem per Cal Rossinyol, una gran casa pairal amb un paller molt autèntic, tant que és l'imatge que illustra la portada del mapa de l'Alpina del Catllaràs - Picancel.
Darrera apretada en la pujada final a la Clusa i arriben a les 21:10 amb la darrera de les llums del dia. Uiii, per deu minutets quasi quedem com uns senyors amb els guardes. Vinga, dutxa i sopar a
taula !
Tot plegat han estat 43 kilòmetres de muntanya de la bona, en 11:30 hores (parades incloses) i un desnivell molt superior al que pensava, 3.010 metres positius.
L'Alba s'ha sorprès a si mateixa i a
mi, sembla que els entrenaments l'han deixat del tot preparada per aquestes llargues sortidetes, perfecte ! Li ha agradat molt. En tot el trajecte no hem trobat ni un sol caminant, meravelles del Catllaràs
!
A la ruta en podríem dir també la ruta dels bars gairebé (sí, ja se que no queda gairebé...), ho dic perquè connecta els petits nuclis del Catllaràs en distàncies que no superen gairebé mai els 10 km
i per tant quasi, quasi es pot fer sense motxilla i uns quants calerons a la butxaca.
En una següent entrada explicaré l'itinerari del diumenge pel Catllaràs Sud a on vàrem patir de valent la pluja, fred i una mica de neu i tot !
|
|
|
divendres, 10 / abril / 2009 09:34
Degut a l'accident domèstic al dit del peu, a la setmana següent sols vaig poder anar al gimnàs i fer bicicleta, apart del dimecres que vaig fer una prova de 8 kilòmetres corrents a veure com anava el tema. I com és lògic no anava... Dissabte és el dia que tenia per mi i per no desaprofitar-ho em dissenyo una pencada a mida per preservar el ditet, i ho aconsegueixo amb escreix ja que quedo ben petat. A primera hora vaig al gimnàs a fer una horeta, deixant-me les cames ben tovetes. Després agafo la bici i faig uns 22 km castigant-me a tope amb els pinyons, plats i totes aquelles coses que hi ha per allà abaix. Com que no podia faltar muntanya, pujo a la tarda a Berga amb l'intenció de fer un Berga-Rasos i després baixar per la carretera en benefici del dit, que xuta força bé en pujada però no tant en baixada. Malgrat estar ben tapat surto des del Castell amunt amb la moral alta, i certament em cal, ja que comença a ploure. Pujo a l'idea malgrat notar les cames gastadetes. La baixada de la Figuerassa la faig caminant i a la Font del Tagast ja hi ha neu, tot i que es deixa fer bé.
Em planto en dos hores justes fins als Rassets, un bon temps, estic content, però aquí el panorama canvia radicalment, hi ha moltíssima neu i te mala pinta.
Foto aèria de la Figuerassa en primer pla i la resta del recorregut. (Font: http://www.parapentebiplaza.es)
M'ho rumio, no tinc ganes de baixar pel mateix lloc degut al dit i finalment tiro endavant aprofitant una traça, però m'enfonso fins a l'entrecuix, ara sí, ara també, deu haver-hi un metre i pico en alguns punts. El ritme baixa molt, està plovent força i poc després m'envolta la boira, o sigui que ambiente, ambiente ! Sort que m'ho conec bé. Abandono la possibilitat de fer cim i em desvio per el Pla de l'Orri cap l'esquerra a intentar buscar la pista de la solana que porta a la carretera i que espero estigui neta de neu, almenys la part final.... Finalment deixo la traça que sembla que vagi pel lloc amb més neu per putejar, i obro ja traça nova 'sols' fins als genolls. Quan finalment connecto amb la pista em noto força petat ja, estic congelat, però vaig fent per la pista que te neu a tope, uff no hi contava amb això. Finalment arribo a la carretera, em poso quelcom sec a sota i apa, carretera, manta i pluja ! Una palliseta de 14 km d'asfalt caminant que en algun tram en ratlla bastant, però en consideració al meu ditet no em salto ni un trosset malgrat les temptadores dreceres de la Rasos-Manresa. Com era d'esperar se'm fa fosc i arribo al cotxe després de 26 km i 1.200m+ en cinc hores justes de bon pencar.
|
|
|
dimarts, 7 / abril / 2009 00:45
Dissabte al vespre despres de la vista al Catllaràs sota la pluja, tinc un petit accident domèstic, o potser no tant petit... No se com, però clavo una patada a la tauleta baixa del menjador i em foto enlaire el quart dit del peu esquerra. Anava descalç i el dolor es important, tant que em penso que me l'he trencat. Vaig a urgències i per sort em confirmen que no hi ha res trencat, però porto un cop i un hematoma de campionat, aggg ! quina ràbia. Malgrat tot l'endemà estic disposat a fer una mini excursió encara que sigui amb els bastons. 
L'Alba completant la II Cursa de Muntanya de Manresa.
Diumenge el dia millora a mig matí i anem a veure l'arribada de la II Cursa de Muntanya de Manresa. L' Alba hi participa i malgrat el fang arriba molt bé, contenta, contenta, felicitats campiona ! Tinc ocasió de parlar amb varia gent entre ells l' Isma que també hi ha participat, fan entrevistes a l'Agustí Roc..., hi ha ambient guapo. Deixem a la guerrera descansant i pugem amb els nanos a Vilada, aquest cop per fer una curta excursioneta al Castell de Roset acompanyats d'un bon solet. El castell està en un lloc molt maco i de difícil accés. Pensava que serien quatre rocs mal posats, però resulta que devia ser un emplaçament força important ja que te una planta força gran i conserva moltes parets que fan que encara tingui una forta entitat. El lloc es un mirador excepcional cap al sud i a l'est, i amb el nanos passem una bona estona al solet veient com els voltors que habiten el proper cingle de Tastanós ens passen un cop darrera l'altre força aprop. El dit em fa xup-xup però deixa fer... Baixem fins a Vilada a on hi fem un bon entrepà de botifarra. Com que havia promès tocar neu, anem fins La Nou per la bonica carretera que l'uneix directament amb Vilada. Aquesta carretereta la trobo fantàstica, passa per uns indrets molt macos i te trams com els plans de Clarà i Ferrers que estan molt bé. Des de La Nou pugem fins a al Coll del Plana, indret sempre recomanable, i allà trobem la primera neu a on aprofitem per fer una bona batalleta per tancar el cap de setmana.
|
|
|
dilluns, 6 / abril / 2009 12:12
Amb endarreriment penjo crònica de fa dos caps de setmana. El dissabte, degut a les previsions de mal temps (encertades, cal dir-ho) pujo al migdia fins Vilada per aprofitar i reconèixer varis enllaços del recorregut que estic preparant. Després de la marató de la setmana anterior, tinc ganes de caminar per muntanya, tranquillament, tot sol, i aquesta és una bona opció. Sota una pluja persistent, em calo el Goretex i vaig fent... A Vilada resolc l'enllaç amb Picancel, que em costa més del que em pensava. Les marques dels camins de la Portella es difuminen en un punt determinat (és part de l'encant del lloc) i apart quan ho trobo no m'agrada (pista). O sigui que em munto la vida per trobar un corriol que puja fins al Collet de la Serra i després, per evitar 500 mts de carretera (una heretgia), resolc un camí baixant per uns prats molt macos fins al Pont del Climent. Tram tancat. 
Vilada. Cami al Sobrepuny. Estiu'08 Seguidament vaig fins a Borredà en cotxe i allà faig una part de l'enllaç que porta pel GR4 cap al nord, un tram molt ferm que ja surt en bonic corriol des del mateix poble. Quan torno aprofito i faig un excel.lent entrepà a Can Portell, el lloc ja habitual, a on sembla ser que ja em coneixen. Agafo el cotxe i pujo en direcció a Sant Jaume de Frontanyà, per desviar-me cap a l'ermita de Sant Sadurní de Rotgers. Abans d'arribar-hi, paro en uns prats preciosos i faig un tram del GR4 en direcció sud. Segueix plovent fort però el lloc bé s'ho val, estic més sol que un mussol. L'ermita està en un paratge ben solitari i bonic. Cal destacar el campanar, molt treballat amb petites voltes i que dona caràcter a una edifici tant petit. Intento seguir des d'aquí cap a Sant Ramon però la pista te un pam de fang i em fa por quedar enganxat. 
Vilada. Camins de La Portella. Estiu'08 Torno a Vilada i pujo fins Sant Ramon i després per pista fins el mas dels Torrents, pluja i pluja, deu n'hi do. Aquí trobo l'entrada del corriol que ha de permetre evitar un llarg tram de pista i carretera del GR4. La vall te molt bona pinta i és molt feréstega en la seva banda oriental. Com que ja vaig fanàtic torno a Sant Ramon i segueixo una nova pista fins al Soldevila, falta poc per fer-se fosc i el temps està de gossos, però quan hi ha ganes... Em trobo en un lloc ben solitari a un home donant de menjar a les vaques sota la pluja, li demano m'orienti per tal de pujar fins al Castell de l'Areny per corriol ( of course). Em dona algunes indicacions i provo un tram per un torrent que acaba en uns prats verdíssims. Ho deixo aquí perquè no porto frontal, però te bona pinta. 
Vilada. Camins de La Portella. Estiu'08 Torno enrere i ja de fosc m'acosto al Castell de l'Areny, a on paro al bar a fer una cola i menjar un parell de talls de coca boníssima que em serveix el mateix home que donava de menjar a les vaques (!). La família esta vora el foc i soc l'unic client. Al pagar em regalen els dos talls de coca (!?). Bona gent de muntanya.
|
|
|
diumenge, 8 / març / 2009 15:17
Ressenya endarrerida, del diumenge passat, d'una sortida molt ferma. Estic viciat, ho reconec, diumenge torno al Catllaràs, aquest lloc enganxa !. Aquest cop el visitem amb el Carles i sense cap pla molt definit, encara que està clar que volem descobrir nous llocs. El Tolo no ens ha pogut acompanyar al final i sols som dos a decidir. Anem pujant cap a Berga encara de nit i anem desfent la margarida, el Picancel... hi ha molta boira, passem..., a Sant Romà hi haurà massa neu encara, passem.. anem més al nord i ens decidim per l'Olla de Sant Julià de Cerdanyola seguint el PR C-129 de 16 kilòmetres que te molt bona pinta (ja havia fet un tram de la serra del Mill tot sol la tardor passada). Amb les primeres llums comencem a trotar cap a la part alta del bonic poble que resta en silenci a aquesta hora. A les carenes s'hi veu neu nova d'aquest vespre i està tot ben emblanquinat, a veure que hi trobarem. Sols abandonar els carrers estrets comença ja un corriol per les antigues bancades de conreu, poc després entrem al bosc a la baga per un tram que es deixa fer a bon ritme. El camí està molt ben marcat i aviat s'enfila de valent cap al Mal Pas per un bosc de faigs en molt bon estat. La caiguda d'un enorme faig degut a les recents nevades i ventades ens despista una mica, però retrobem la bona petja i en poca estona som al bonic replà del Coll del Replà. Des d'aquí hi ha molt bones vistes sobre la vall de Malanyeu i la vall del Llobregat, tot i que amb el dia trist que fa avui queden quelcom limitades. Seguim per la serra del Mill a on ja aviso al Carles que aquí de córrer res de res, el camí es molt tècnic amb pujades i baixades escarpades i a voltes amb algun tram de carena estret i força aeri, la marxa s'enlenteix i ens permet fruir contínuament de les vistes de les dues vessants. Cap al final de la serra el camí s'humanitza i ja podem trescar de valent per uns trams de bosc dels que es recorden, corriols perfectes a cavall de la carena. Prop del Roc de la Clusa comença a aparèixer neu i ja fa una estona que plou amb ganes, parem un moment i diem: que fem ? però es veu clar que els dos ho diem en consideració amb l'altre, la resposta està clara amunt ! Les clapetes de neu donen pas a neu consistent, al trote..., la neu consistent a un paquetarro de neu que amaga el corriol del tot, al semi-trote... i el paquetarro... bé ens porta a més de mig metre i el camí no para de pujar, mare meva ! Estem ben bé sota l'imponent Roc de la Clusa i fa estona que està nevant amb ganes, però nosaltres ben contents d'estar en aquest lloc tan fantàstic, solitari i en aquest dia, ara que com no afluixi el terreny quedarem morts.... Finalment el camí descriu una corba i conflueix en una pista, inici de la baixada el Collada Subirana, aquí hem de recuperar temps com sigui ja que al migdia tinc un dinar familiar a Manlleu i la cosa està justeta de temps... El Carles agafa el timó i amb el seu bon fer marca un ritme de baixada dels bons, abandonem pista ben aviat, entrem a corriol del bons amb neu, neu i neu, pista de les 'maques' al Camp de l'Ermità, tapissada de gespa i pinassa i finalment corriol amb forta pendent ja sense neu fins al coll.
Al coll truco a la família per aconseguir (implorar ?) una prorroga, i... la tinc ! o sigui que en plan fanàtic podem completar la volta 'oficial'. Pujada curta però intensa fins al Pas de la Tanca i a partir d'aquí un festival de córrer per muntanya fins al poble en un dels trams que recordaré, noto que el cos em torna a acompanyar i em trobo molt a gust de com em sento i de l'estètica del lloc, un ritme constant i agradable ens porta a la solana de Sant Julià.
La solana és una ample vessant plena de centenars d'antigues bancades de vinya actualment abandonades. El corriol mort directament a l'entrada del poble tancant una volta molt recomanable que de segur repetirem aviat amb menys neu. Hi hem estat quatre hores justes que donen bona idea de lo complicat del terreny avui. La major part de la volta d'avui formarà també part de la volteta al Catllaràs que anem preparant com a formiguetes.
|
|
|
dimecres, 4 / març / 2009 12:55
Sortida 'express' amb l'Alba al Catllaràs, concretament al Sobrepuny des de La Nou. El Sobepuny no és el cim més alt del Catllaràs, té uns quants germans més alts, però segons el meu parer cap tant altiu i destacat com ell. Senyoreja amb elegància tota la vall del LLobregat i presenta un bon desnivell des de La Nou. Sens dubte aquesta és una ascensió força clàssica, però en la justa mesura del Catllaràs, o sigui, poca traça i força intuïció. L'any passat ja vaig pujar-hi des de Vilada amb un itinerari molt interessant i igualment no del tot evident. La innaguració del PR C-199 'soluciona' algun tram, però sols prop del cim (o sigui, l'encant és manté) Així doncs a les tres passades encarem els picats 800 metres de desnivell que ens separen del cim. Passem a ran de Cal Patzí, una de les cases més antigues de la vila, a on una dona gran ens dona alguna indicació per descobrir les marques vermelles que indiquen el camí a la soleia. La dona es fa creus que vulguem pujar per allà tant tard, però li diem adéu i sortim amunt trotant. Seguim el GR 241 que passa just per darrera la casa i després de forces dubtes faig servir el mapa i intuïció per trobar una senyal pintada que indica cap amunt ! Aquest primer tram els senyals son escassos i vells, però més amunt el corriol es fa més evident i cal seguir-lo ja fàcilment sempre amb una pendent molt pronunciada que no perdona. Jo diria que apart de tenir quelcom més de desnivell, supera amb escreix la pujada a la Figuerasa (Berga) Almenys allà el camí fa forces llaçades (encara que curtes) però aquí va a pinyó 800 metres seguits sense treva. Passem força via i guanyem alçada ràpidament, l'Alba va a molt bon ritme i fruïm de l'ascensió. El paisatge s'obre a l'alçada de l'Era del Manrell, des de on ja es pot gaudir de bones vistes cap al nord, Tossa d'Alp, Puigllançada, Pedraforca... Poc després arribem a la font del Faig que segons hem llegit no raja quasi mai i que a nosaltres en aquest any de neus, ens brolla amb generositat. Voltem l'enorme faig pel darrera i entrem ja a la Baga de Dalt d'Espades, amb més neu de la que pensàvem. Aquí connectem amb el PR C-199 que ens porta per uns boscs de faig fantàstics fins el coll entre els dos Sobrepunys. El Sobrepuny de Baix, malgrat ser el 'baix', és el que compte amb una vista més espectacular, a tall de cingle. Per tant val molt la pena fer-lo (5' des del coll) ja que el seu germà gran te limitada la visió al nord degut al bosc. Fem el darrer tram fins el Sobrepuny resseguint una molt forta pendent per un tram de carena a voltes força aeri. La vista i el lloc valen molt la pena, el que em confirma que ben aviat i tornarem. Com que anem justos de temps, hi estem poca estona i ens llencem avall pels boscos de la vessant nord, que acumulen força neu, en alguns llocs força gelada. Al collet del Faig ja podem començar a córrer i seguim així gairebé fins el coll de la Plana a on la neu acumulada fa l'avanç feixuc a estones. Com que portem frontal per si les mosques, m'atreveixo a intentar la baixada per el caminet que marca el mapa per darrera les afilades agulles de calcari conegues com les Agudes. L'entrada al camí la intueixo i l'encertem, seguim avall i després abandonem una pista per entrar per intuïció un altre cop a dins del bosc, a on unes difoses marques de l'antic traçat del GR 241 ens ajuden una mica, més vall s'enbosca i estem dubtant durant una bona estona. O ho solucionem en cinc minuts o caldrà desfer enrere el camí i acabar amb frontals per la pista... Finalment trobem una certa traça que millora aviat i ens permet seguir corrents avall fins les primeres agulles. Aquí em despisto i acabo improvisant un enllaç amb la pista de l'altre vessant. La seguim un tros i connectem amb el GR 241. Aquest és tram amb un traçat molt interessant per corriol, a on es pot córrer molt a gust i que ens porta directes de tornada al poble. En total tres horetes llargues d'activitat que ens deixen ben satisfets en uns 11 kilòmetres de recorregut. Ens acostem al bar del poble per veure si tenen la guia del PR C-199 i bingo ! la tenen i a més resulta que està força ben treballada i veient l'escassetat de informació de la zona, és com un petit tresor. Em sap greu no haver encertat del tot de la baixada i no poguer-la fer tota per corriol, per tant caldrà tornar-hi a 'adreçar-la'. La sortida ha servit també per decidir que la llarga volta al Catllaràs-Picancel que estic preparant comenci i acabi a La Nou, començant per l'ascensió directe al Sobrepuny per 'anar escalfant', tram que de segur no pot faltar-hi.
|
|
|
dilluns, 23 / febrer / 2009 13:21
Sortideta amb el Tolo marca de la casa: improvisada, ràpida i encertada. Pugem ben d'hora i abans de les 8 del matí ja estem aparcant a La Clusa. La muntanya te bona pinta malgrat el dia tapadot que s'enceta, hi ha quelcom menys de neu que fa quinze dies, però encara en queda força com comprovarem més tard. Ens abriguem ja que fa força fred i tirem amunt cap al Ras de Clarent, tots dos tenim ganes d'anar ben tranquils.
Agafem els pals per si les mosques i resulta encertat ja que a peu de La Clusa ja comença la neu que està ben gelada. L'idea es fer el Puig LLuent (1.638 m) un modestissim cim en un lloc genial i que els meus dos 'gurus' de Catllaras hi han fet referència recentment, el Joan a Muntanyenc i el Marc a Engarrista
Pugem tranquillament recreant-nos en el paisatge, un simpàtic gos de La Clusa ens acompanya. L'arribada al Ras de Clarent ja quasi ens omple del tot, és un lloc molt recomanable, sense ser un coll ni un cim te una vista de nassos amb una espectacular vessant sud tallada a ganivet. Ens hi estem una bona estona, anem de rotllo místic. Seguim el GR-241 amb força neu malgrat anar per la solana. Les restes de Cal Tibat sota una bauma son força interessants pels seus dipòsits naturals d'aigua.
Pugem directament cap a la carena pels prats del Cortal del Pla de l'Orri a on veig forces femtes recents de cérvol, bé gairebé ho puc assegurar, ja que el meu germà, ben aprop d'aquí, als Rasos de Tubau, es va encarregar d'ensenyar-me bé el que és una 'caca' de cérvol.
A la Collada Fonda, just a la carena decidim que no tenim temps de pujar al Puig LLuent malgrat estar molt aprop, però l'esmorçar a La Clusa no es negociable, cal aprofitar-lo. Les primeres llums sobre el massís del Puigmal ens fan de fons. Tornem per el Coll Pan cap al Pla de l'Orri i en aquest tram trobem trossos amb més de 60 cm de neu encara que ens fa anar feixucs.
El Pla de l'Orri està ben nevat però la neu està més dura i ens permet començar a trotar de baixada. El tram final està sec i baixem més a sac fins a un bon escorçar preparat per el Ramon i la Montse, els guardes del refugi de La Clusa, gent jove i amb empenta que ja fa tres anys que han rehabitat aquest amable racó de món.
|
|
|
dilluns, 1 / desembre / 2008 17:02
Dissabte sortida sense grans pretensions, però que surt rodona. Voliem tastar neu, bé, concretament la nevada que s'anunciava per dissabte i sols teníem unes horetes. O sigui que amb el Tolo ens decidim per Peguera, així també ell coneixerà la zona del poble a on no hi ha estat mai encara. Aparquem a dalt l'estació a on hi han tres dits de neu pols. Jo tinc ganes d'anar tranquil però el Tolo surt a sac corrents pista avall. La veritat és que la neu està en perfectes condicions per córrer i m'animo. Connectem amb el PR i ben aviat som en els grans plans abans del poble. Hem sortit que queien quatre volves, però ara està caient una nevada molt forta amb vent a estones. Decidim pujar per la mítica baga de Peguera (recorregut Marató de Muntanya de Berga). La veritat és que anant fresc és veu molt diferent, però no li perdem el respecte. Guanyem alçada ràpidament i a voltes hem d'anar amb cura a seguir el bon camí ja que en algun lloc ja tenim un bon pamet de mantell blanc. Des de dalt baixem al trote vigilant de no caure i aviat som en una zona de plans a on em desoriento una mica degut a la neu punyent que pica amb força als ulls amb la ventada. Finalment lliguem el camí i tanquem la sortida enmig de la boira. Tot plegat unes dues horetes de bona activitat i a les 12 a casa.
|
|
|
divendres, 21 / novembre / 2008 14:31
Avui, tarda de divendres de luxe. Teníem la feina controlada i amb l'Alba ens hem escapat fins a Borredà per descobrir un altre bocinet del Picancel. La idea era fer el tram del GR4 de Borredà a La Quar, uns 12 kilòmetres anar i tornar, tots molt muntanyencs. Aquest tram coincideix amb una part del Ultra Trail del Catllaràs-Picancel que com una formigueta vaig preparant. A La Quar ja hi vàrem ser-hi el febrer passat amb la family, anant-hi des de Sagàs, i ens va agradar molt. Anem justets de temps i a un quart de quatre sortim al trote de Borredà cap avall a buscar el Riu Margançol. Travessem el riu pel ruinós Pont de Sant Joan i começem tot seguit la pujada. Al inici ens trobem un bonic oratori amb una placa que diu literalment. "En este caminito, el Padre Coll, yendo a predicar a Borreda, sostuvo una dura lucha con el diablo" i punto pelota, glups ! i a sobre no ens diuen el desenllaç... Bé, no trobem el dimoni i sols ens cal lluitar contra la pujada, que no és poc. Tal com preveia el recorregut és molt interessant, essent un típic camí del Picancel, ple de còdols, passos estrets, i graus que ens permeten anar guanyant alçada fins al bonic coll de L'Estisora. Aquí passem a la solana, millorant molt la temperatura. Llarga baixada cap a La Quar per un camí de molt bon fer amb trams genials per córrer i fruir de les dilatades vistes que arriben fins al Cabrerès i el Montseny. El terreny a voltes és força tècnic, però es deixa fer. No tot és baixada i a la part final cal superar la carena del Cingle del Duc. Des del llom baixada agradable fins al mas abandonat de Puigdoli, molt aprop ja de la Quar. La imponent cinglera del Santuari de la Quar presideix el petit agregat del Pla de la Quar que està preciós amb les darreres llums de la tarda. Malgrat que portem frontals decidim no pujar al Santuari ja que hem de ser d'hora a Manresa. Girem cua i desfem el camí. Al passar un altre cop pel Coll de l'Estisora ens desviem per un corriol fins a una penya de conglomerat amb unes vistes immillorables de Borredà, Pirineus nevats i tota la contrada. Baixada per l'obaga amb un fred punyent i aprofitant les darreres llums del dia. En total ens surten 2:15 hores de bona activitat. Com que a la tornada hem anat força depressa tenim temps de fer un magnific entrepà en un rústic bar del poble a on ens aclareixen que al final el Pare Coll va guanyar al dimoni i el va fotre al Margançol riu avall. Uff, quin descans, ara ja podem tornar tranquils. Nota del autor: Com bé observa l'Alba, educada a les Dominiques ;), el Pare Coll és el fundador de la congregació, i curiosament Sant Google ens porta a conèixer que va néixer en el proper Gombrèn, al Catllaràs.
|
|
|
dimarts, 11 / novembre / 2008 17:11
Berga-Santpedor 55 km | 2.670 m acumulats Després d'una setmana molt fluixeta (10 km) per culpa del final del refredat i de les meves cervicals (Sí, soc un pupes, ja ho sé), el cap de setmana es presentava incert. Tot i els dubtes, diumenge a les 6 del matí ja estàvem a Santpedor per pujar amb autocar cap a Berga. Aquest any érem una bona colla, començant per l'Alba, que va fanàtica i volia tastar tirada llarga, també ve el Carles i la seva dona, l'Ana, el Marcel, el Xavier i un company del Marcel, el David. O sigui que a l'autocar ens posem ben bé al final, en zona folloneros, encara que més aviat la gent dormita... Un cop a Berga i per culpa d'uns problemes amb les inscripcions sortim tota la colla tard, però com que és una prova que es cronometra perfectament amb codi de barres, cap problema. De fet encara millor ja que així fem poc tros de fosc. Avui hi ha diferents estratègies, l'Alba vol provar de fer els 17 km fins Casserres corrents, jo l'acompanyaré i després veuré que faig, el Carles i l'Ana aniran combinant correr-caminar, el David surt a sac, és un fiera que ja l'ha fet ja amb 5:30, i el Marcel i el Xavier van corrents just davant nostre en plan de passar força via. Agafem un ritme còmode i sols caminem a les pujades més fortes, la resta a un trote força alegre. El tram de Berga a Caserres és el més maco segons el meu parer i és a on hi ha més quantitat de corriols, sense arribar mai a ser tècnic, molt còmode. En un moment donat l'Alba em demana. - Que portem, 7 kilòmetres ? Jo dic, no !, 11 kilòmetres ja, o sigui que ja has superat la barrera dels 10 km, felicitats ! Aquest tram és molt agradable i passa ràpid, a estones coincidim amb el Marcel i el Xavier, i prop de Casserres ells ja tiren força més endavant. Finalment arribem al poble i l'Alba no s'ho creu, 17 km i 2 hores justes de trail sense problemes, perfecte ! A partir de Casserres tiro sol, em veig bé i amb forces per apretar. L'Alba espera el Carles i l'Ana, aniran plegats caminant fins Viver a on les noies tenen un cotxe per tornar a casa despres de fer 'sols' els primers 30 km de la cursa. Faig un truc al Marcel i em diu que han anat menjant la botifarra tranquil.lament tot caminant i que aviat els atraparé, i un be negre ! És un picat, i ell i el Xavier diguem que han fet una sobretaula curta i estan tirant fort, jo la botifarra ni veure-la. Em costa la friolera de 8 kilòmetres atrapar-los, tot i que vaig a un ritme alt, tot passant forces corredors. El tram de la riera amb el corriol a vora d'aigua és un altre part del recorregut a destacar sens dubte, genial. Vaig a pinyó i m'ho passo pipa. Els atrapo a les fortes pujades abans de Viver, fem un tram plegats, però com que ja venia enbalat, aviat em desmarco en la forta pujada final a Viver tot dient que ens veiem al control. Just quan el terreny s'aplana em trobo al David que va tranquillament caminant. Eeeep que ha passat ? Em diu que esta literalment fos, trencat... Em sap greu, segueixo al meu ritme i arribo a Viver (Km 29). Reposto a conciència i estiro, però sense perdre massa temps, quan arriben els companys jo ja estic sortint i aquí ens separem definitivament. Faig el fort desnivell final fins al cap de la serra i connecto amb la llarguíssima i una mica pesada pista fins Sant Cugat. Com que se el que ve, m'endollo al MP3 i començo amb algunes peces amb força marxa, genial ! La musica em porta a un ritme alt que puc mantenir, sembla que funciona l'invent ! Mai corro amb música. En aquest tram d'uns 9 km vaig molt sol, passo a dos o tres corredors, un dels quals, que ja sols camina, em dona l'anècdota del dia: el passo i al cap de dos o tres km de pujada em passa un jeep i en baixa al tio tot dient: - Ha estat fàcil aquest tros. I es posa a córrer al meu costat just quan comença la baixada !, sort que va força petat i el deixo enrere aviat, quin morro ! A Sant Cugat (Km 38) pràcticament no paro, Vilaredes està aprop i prefereixo tirar després de tastar una mica de meló bonissim. Em trobo molt bé, excepte els isquios que m'estan fent una mica la punyeta, la resta fins al següent control, de pur tràmit, fins al mític Km 42. El dia segueix mig emboirat, proporcionant una temperatura ideal per córrer. A Vilaredes omplo el bidonet i amunt !, l'objectiu de les 6 hores ja el veig difícil, però potser..6:15 ? La llarga pujada a la torre de Castellnou fa pupa a aquestes alçades. Puc córrer bona part i passo a cinc o sis corredors més fins que finalment arriba l'esperada baixada per pista, que curiosament és una de les més tècniques, plena de rocs en la part final just abans de Castellnou. A Castellnou faig estiraments de isquios i menjo uns talls de taronja, i... avall corrents. El tram després de la carretera és criminal, un fals pla molt llarg i tope 'killer' que fa mal a aquestes alçades. Kilòmetre 51, s'ha acabat el calvari, baixada i força pla fins al final, recorro al bonic nucli antic de Santpedor i entro a la plaça amb molta gent animant i tancant el circuit en 6:18. Supercontent i força sencer malgrat els darrers dos kilòmetres que m'he pres molt a pit i a on he patit de valent. Quedo en la posició 17, just al costat de la Marta Roca, el Josep Artiguas, la Xesca Sala..., quelcom que em dona encara més moral i em satisfà especialment despres d'aquests darrers dies de dubtes. El Marcel tanca el circuit en 7:06, i li fem una gran ovació quan arriba, molt bon temps vist el poquissim que entrena, el Xavier el segueix una mitja hora més tard. El Carles fa el tram de Viver-Santpedor corrents en 3:15, molt bon temps també, felicitats a tots ! Ha estat una cursa ben divertida.
|
|
|
dilluns, 13 / octubre / 2008 19:07
Avui aquesta tarda he pujat per motius professionals a Castellar de N'Hug, era el primer cop que hi pujava vestit de senyor. He anat a les afores i he aparcat al mig d'un prat verd ple de tifes de vaca i s'ha fet estrany estar allà palplantat amb la meva americana (però de pana eh, per ambientar...) i el portàtil a la mà. Aquest era el pla A, però evidentment hi havia pla B, ja que portava el vestit de 'treball a muntanya' al cotxe. Malauradament la visita s'ha allargat i fins a les 18:30 no he pogut escapar-me. O sigui que els meus plans de reconeixement al Catllaràs s'han vist dràsticament reduïts. Finalment m'he decidit per fer la carretereta fins al Santuari de Falgars i d'allà fins a Sant Julià de Guardiola. Mai l'havia feta i a aquella hora tardana i amb els arbres encesos de ocres tenia un punt força místic. A Falgars no hi havia ni la meva hombra. He aprofitat per controlar un tros del GR4 que en part segueix el llarg recorregut que estic muntant per l'estimat Catllaràs. El GR4 abandona el santuari per un caminet costa amunt per una fantàstica fageda que m'ha fet la boca aigua, però no donava per més el dia. Despres he seguit la carretereta cap a Sant Julià, parant al Collada de Sobirana per controlar el pas del PR C-129. Aquest PR te molt bona pinta, ressegueix l'olla de Sant Julià i també es part del recorregut que preparo. Em va engrescar a fixar-m'hi un dels magnifics post sobre el Catllaràs del Joan. Finalment he entrat a Sant Julià ja quasi de nit, just per controlar la arribada i sortida del PR al poble. Tot plegat un treball de formigueta que m'ha fet fixar l'objectiu en el PR C-129 pels pròxims caps de setmana, potser el següent si puc i el turmell em respecte, tot plegat te una pinta molt estètica.
|
|
|
diumenge, 21 / setembre / 2008 00:58
Fa tres setmanes, quan al Tolo li explicava des de la Serra d'Ensija les virtuts de la propera i discreta Serra del Verd, sense saber-ho, vaig sembrar la llavor de la nostra pròxima sortida. He fet la Serra del Verd quatre o cinc cops, estiu, tardor amb neu... i mai m'hi he trobat a ningú, potser és sols casualitat però segurament no m'equivoco en dir que el Verd és el germà petit i discret d'una família molt selecte: el grandiós Cadí, l'altiu Pedraforca, la coqueta Ensija i l'humanitzat Port del Compte.
Trucada a última hora per variar. A on anem ? A la Serra del Verd !. Arribem a Gosol quan tot just despunta el dia (1 hora de cotxe just des de Manresa actualment, guau ! un món de possibilitats cada cop més a prop, sí ja se... a costa de l'asfalt...).
Em faig una mica d'embolic en la pista que puja al Coll de Molla, però aviat estem ja trotant pel GR. Fa un dia força fred i ventós i anem ben abrigats, sembla que l'hivern va entrant a batzegades. La pendent inicial és forta però aviat som al coll, decideixo fer el circuit més o menys circular que passa pel Clot de Prat Salvatge, així la primera part és pista i podem entrar amb calor amb trote 'ultra'. Guanyem alçada ràpidament i aviat estem al Planell de la Font, des de on ja s'albira el Cadi i el Pedraforca en un dia extraordinàriament lluminós, com pocs recordo.
Des de el coll es puja per una amplísima zona de prats molt agradable que a la part final entra en bosc i desenvoca al Coll de Belitres. Parem un moment i fem un 'power al bar' com diu el Luigui i seguim amunt per les amplies pendents que porten al aplanat cim. Just al tombar la carena ens reb un vent fred fortissim que contrasta amb el dia absolutament clar. Ens acostem a la cinglera sobre la Coma i la Pedra, amb Sant LLorenç al fons. No restem gaire estona al cim ja que literalment ens estem congelant tot i portar guants. Comencem al descens al trote i uns cinc cents metres per sota el cim, torço el peu dret de forma bestial, sento un crec i caic a terra ple de dolor... em temo lo pitjor, m'aixeco ràpid per veure l'abast del mal i de seguida veig que res trencat però que els lligaments quelcom dolent li ha passat. El Tolo s'espanta però aviat em veu tirant avall, no vull que es refredi perquè encara queda una bona baixada. Vaig amb el mitjons de compressió i observo que també son excel·lents amb un cas així, ja que el turmell que ja està força inflat no te ni molt menys les proporcions de pilota de tennis que tindrà quan me'ls tregui més tard.
Com que està calent i no paro ni un segon, puc baixar be o molt bé i inclús en algun tros m'emociono una mica i... faig mini-trote. Arribem al cotxe amb un temps raonable, el que ens permet fer un bon esmorzar a Gosol, of course. Més tard a l'hospital em diuen que és un esguinç de turmell de segon grau i tres setmanetes o un mes al paro, encara que quan parlo amb el el meu fisio més tard tenim altres plans...
|
|
|
dissabte, 30 / agost / 2008 12:21
Fem el recorregut clàssic pujant per la Gallina Pelada i baixant per la canal de la Marató de Berga. El Tolo
no l'havia fet mai i a mi aquest any se m'havia resistit dos cops: en
la sortida de la preparació de la Marató de Berga i en la pròpia
Marató, en ambdós casos per culpa de la neu i el gel. A les 7 hores ja
estem tirant amunt després de matinar força, un cop més. Avui
a diferència d'altres dies trobem un parell de cordades a peu de paret
que em comenten que van a fer la clàssica Directe Estel. Molts cops
aviam parlat d'escalar aquesta paret i mai vàrem trobar ocasió, segons
com em fan una mica enveja malgrat la roca discreta del lloc i el més
que discret equipament. Avui el tram de roca de la part final fa riure
però l'Abril passat vàrem abandonara aquí mateix amb tot glaçat i
perillós. Arribem al Cap LLizet i tota la serra s'obre davant nostre en un dia super clar. La Serra d'Ensija és per mi un lloc molt especial, m'agrada molt, i el fet de que cap vehicle hi pogui
pujar-hi ajuda molt. Del cim baixem al trote i seguim corrents per tota
la cresta, evitant baixar al refugi, així queda una mica més 'skyrunning'.
Des de el coll recordava que havien modificat el traçat de la marató
per baixar més per la canal i així evitar la pendent brutal per el bosc
de l'esquerra. Efectivament ara va tot per la canal i la veritat és que
es fa bé o molt bé. Avui no porto pals i vaig de conya, en 20 minutets
de baixar a sac som un altre cop al cotxe. Fem parada a Sant Corneli a
tastar la fusta del restaurant Santa Barbara, o sigui que matinal
complerta i a les 12 hores a casa.
|
|
|
divendres, 29 / agost / 2008 10:54
El dilluns passat, després de fer el Sobrepuny el dia anterior, torno a Vilada. Aquest cop amb els meus nanos i amb l'intenció de fer el Serrat del Migdia. Si Vilada és darrerament el nostre petit Chamonix, el Serrat és sens dubte l' Aiguille du Midi de Vilada (salvant distàncies, i per sort sense telefèric, je, je). El Serrat del Migdia s'aixeca altiu i esvelt per sobre el poble, apuntant amb decisió al cel. Deixem
el cotxe al Pont del Climent i comencem a tirar amunt. Fa una tarda
calorosa però el camí és força obac i és deixa fer bé. Poc després del
Portell de l'Ovellar deixem el camí al Coll del Tell i tirem a la dreta
tot travessant el torrent del Tell per una zona amb tolls magnífics. El
camí puja força fort i he d'anar animant al Oriol que poc a poc va
resolent el 'tema'. El lloc és molt feréstec, ple de canals i agulles
de conglomerat. A mig camí fem un entrepà que es posa molt bé i amunt !
El tram final fins al Coll dels Pins és molt 'monserratí' amb una canal molt tiesa per
terreny inestable. Des de el coll es pot continuar cap a Sant Miquel,
lloc que presumeixo molt interessant i que espero visitar ben aviat.
Seguim la carena cap al nord amb poc desnivell ara i fent un parell de
'bonys' de conglomerat abans de donar una volta fins un tram amb cordes
fixes. El tram és fàcil però hi ha una mica de timba i ajudo al Oriol,
el Marc ja ho fa tot sol. Poc a poc s'ha anat tapant força i ara sonen ja alguns trons i fa un vent fort, o sigui que apretem
el darrer tram i fem cim per una aresta rocosa de bon fer. El Serrat
del Migdia és una talaia privilegiada sobre la Baells, Vilada i tot elCatllaràs. Estem poca estona a dalt i tirem ràpid avall. En el torrent del Toll aprofitem el 'jacuzzi
' natural, animats pel Marc, i fem un bany en una aigua immaculada.
Prop del cotxe ens comença a ploure i ens salvem pels pèls. Feia temps
que no feia unasortideta llarga amb els nanos i ens ho hem passat d'allò més bé. Aquest és un altre indret molt recomanable de la serra de Picancel que malgrat la seva modesta alçada (1.007 m) destaca clarament en aquestes muntanyes força oblidades i solitàries.
|
|
|
dijous, 28 / agost / 2008 12:48
Després d'unes vacances de descans absolut (que inclouen 5 setmanes
sense fer res de res d'exercici) torno amb ganes, i així per començar
el diumenge passat decidim amb el Tolo seguir la nostra exploració de l'interessant massís del Catllaràs-Picancel. El següent a la llista era el cim del Sobrepuny (1.656 m), potser el cim més emblemàtic del massís, però no el més alt. Tornem a fer una sortida © Happy Family, o sigui que a les 7 tocades ja estem a Vilada començant a tirar amunt. Hi
ha força boira. El traçat es gairebé cent per cent per corriol i supera
poc més de 1.000 metres de desnivell. Fem poc tros al trote ja que la
pujada és constant i molt pronunciada. Aviat ens situem al ample Coll
de Roset a on la boira es va obrint deixant pas a un dia molt clar. El
camí és molt bonic i es ressegueix bé combinant marques de PR i altres menys evidents de color blanc i groc. El Camp Gran d'Espinagais, a meitat de recorregut, resulta ser un prat gran al mig del bosc, un
lloc molt agradable que es troba a l'alçada del Castell del Roset, que
m'agradaria visitar de tornada, ja que el meu germà me n'ha parlat bé.
A partir d'aquest punt el camí es posa ja en una zona de bosc molt
humida i supera un bon desnivell de forma continuada.
El traçat no dona treva, molts pocs replans i amunt, amunt. La Collada de Baix de Picamill resulta ser un lloc fantàstic però una mica malmès per una recent explotació forestal. Fem un gel i a partir d'aquí seguim un PR
nou de trinca que no surt al mapa. Es passa vorejant la base de la
imponent Roc de les Collades (visible des de molt lluny, especialment
des de la carretera Berga-Tunel del Cadí) per enllaçar el tram final per la fageda fins el cim. El
cim és un molt bon mirador, excepte cap al nord, que roman ocult
darrera els arbres, però això es 'soluciona' fàcil baixant una mica
l'aresta oest cap alSobrepuny d'Abaix, a on no arribem. La baixada no
te gaire història, ens fem els 1.000 metres de baixada tots al trote i
sense treva, i al final no passem pel Castell de Roset perquè anem
justets de temps. En menys d'una hora ja som a Vilada fent un molt bon
esmorzar i amb ganes de explorar un altre dia la zona del Castell de
Roset i Serra deTastanós. El recorregut fa quasi 13 km i la meva manca de previsió ens deixa en quatre fotos mal contades per bateria esgotada. Podeu trobar més info a l'interessant web del Toni Planas i Maria Antonia Antich.
|
|
|
dilluns, 11 / agost / 2008 03:12
Arrel d'un amable comentari del Luigi al meu blog, hem decideixo a buscar una estona y publicar la darrera sortideta que té ja la friolera de
tres setmanes d'antiguitat.
Tres setmanes és just el temps que fa no faig res de res per
motius personals, familiars i profesionals, un estres que m'ha portat a
ressentir-me un cop més de la ditxosa fascia-lata. Bé, ja vindran temps millors. Avui marxo a Tenerife una setmaneta amb la família. Sí Tenerife, és correcte. Jo a la platja, estrany no ? Donçs em venia molt de gust després de quatre anys seguits de vacances als Alps, fer el vago 7 dies seguits al solet i vora l'aigua ! Descansar.
Continuant amb la descoberta del Catllaràs, el 27 de Juliol anem a la zona de Malanyeu. A Malanyeu
hi havia anat molts i molts cops a principis dels 90, sempre de cara a
la paret, sols escalar i escalar i no havia parat mai massa atenció a
altres possibilitats. Al '92 vàrem obrir amb el Joan Arimany la via Stoc de Coc (120 m, 6b) que a traves del darrer Vertex m'assabento que és la més repetida de la pared amb diferencia i que qualifiquen com 'imprescindible', guau !. Un modest èxit que fins al cap de 16 anys no he conegut. Aquest
cop anem armats amb la interessant Guia de l'Alt Berguedà (76 de la collecció
Azimut). Aquesta guia recull entre altres, tres o quatre itineraris pel
Catllaràs força inèdits. Entre ells el d'avui.
Avui anem el Carles, el Tolo i jo amb el nostre horari habitual (© Happy Family) o sigui que quedem a les 6 i a les 7 ja estem a Malanyeu
tirant amunt cap al Graell. Resulta que en aquest indret del Alt
Berguedà el passat vespre ha plogut, i fort, o sigui que tant sols en
els primers minuts de corriol per vora el Rec del Graell ja anem ben
xops. En les tres darreres sortides sembla més aviat que ens estem
preparant per alguna expedició a la selva Birmana, vegetació exagerada,
carregada d'aigua i tot plegat regat per torrents a on cal mullarpeuets sempre. Almenys ens estalviem els 'bitxos' xupa-sang.
El
Graell és un singular pas a la roca que supera l'alta cinglera d'una
manera sorprenent: cordes fixes, escales, forat a la roca, salt d'aigua
potent, i grimpada per la tosca. Evidentment no està indicat enlloc i
ens costa una mica de trobar. Sols conec la referència en aquesta guia
i en el planell de l'Alpina, a internet res de res, 'cero patatero'. Un
cop superat el pas, que és fàcil i divertit comencem a tirar amunt per
unes fites que ens emboliquen, o sigui que tornem erera i amb intuïció
agafem el camí bo que voreja en direcció sud tot el cingle. Ni una
marca, perfecte ! El camí a estones està fresat d'altres més aviat poc
però es força evident i molt estètic a aquesta hora, ja que el bosc
humit a l'ombra contrasta amb el fons del la Vall de Malanyeu a on comença a lluir el sol. La pujada és molt mantinguda però està amenitzada per innombrables balconets
de roca amb bona vista. El camí guanya la carena i aquí improvisem una
mica fins la roca coneguda com La Foradada, que és un gran forat a la
penya de conglomerat i que es pot traspassar fins un bonic balcó sobre la
vall.Paradeta i a menjar una mica. Seguim
en direcció sud amb pendent forta i mantinguda per un bosc molt ben
conservat, aviat veiem la imponent cinglera de la To. Passem al vesant
nord per un magnífic bosc de faigs i al trote arribem al ampli Coll de Batllia. Un coll magnific en un lloc oblidat. Bé, potser no tant oblidat actualment degut a les apertures de vies en els darrer mesos a la cinglera de la To per part del Joan.
Com
que anem justets de temps decidim començar a baixar, i malgrat que el
mapa indica un corriol, no trobem res malgrat una bona estona buscant.
Al final avall com podem per una carena amb bosc obert que es deixa
fer. Finalment connectem una pista i seguim en plan porc senglar cap a
la casa de Cal Pigot. Aquest és un indret realment bonic, la nostra
foto en fa força justícia, però no suficient, ja que la pau que es
respira en aquest raconet de món amb la masia en runes i sols el bestiar és de les de recordar. Continuem
corrents avall i per tal d'evitar un tram de pista decidim desfer el
camí pel grau del Graell. Ara la obsessió ja és el llom de Ca
l'Anglada. Resulta que des de l'inici de la sortida he parlat als
companys del llom de Ca l'Anglada, el millor que he provat mai i per
tant tota l'estona hem anat pensant amb la farra de tornada al rústic restaurant de Malanyeu. O sigui, que som complidors i donem compte d'un esmorzar extra complert de llom i amb postres de mel i mató. Fantàstic !
|
|
|
dimecres, 16 / juliol / 2008 13:32
Després de no fer la Nuria-Berga, vaig decidir descansar tres dies més
per fer net del genoll i sembla que va ser encertat. El dijous passat vaig sortir a fer 10 km i perfecte ! El divendres tard em truca el Tolo
amb ganes de guerra i en un moment el lio a fer una
sortida a la Serra de Picancel. La zona de Catllaràs-Picancel és un
lloc que no conec molt encara però que ja em té el cor robat. Algunes
excel.lents cròniques del Joan a muntanyenc.blogspot.com hi han ajudat.
El passat
febrer vaig anar de descoberta amb la família fins a la Quar i La
Portella i el lloc em va encisar. El cim de Saldaguda (1.168), el més
alt del Picancel, domina imponent la vall de la Ribera de la Portella,
i el seu aspecte puntiagut i esquerp de seguida em varen atraure. El
fet de ser un lloc poc conegut és també un dels grans al.licients de la
zona. Sortim super dora com a bons papis i marits per
ser de tornada a casa a una hora decent. Quedem a les 6 del matí i a
les 7 ja estem apunt de tirar amunt després de deixar al cotxe al
costat del Pont del Climent, poc després de Vilada. Just passat el impressionant
pont sobre la gorga del Merdançol, el camí ja s'enfila fort amunt per una zona ben
feréstega, tot resseguint un bonic torrent. Ahir el vespre va ploure i
baixa aigua per tot arreu. Anem pujant a bon ritme cap al Coll del
Tell, el camí es preciós, amb gran varietat de vegetació típica de
obaga i travessa en diferents indrets el torrent. Aviat guanyem alçada
i malgrat la boira, es comencen a entreveure les agulles i parets de
conglomerat que ens envolten, incloent l'estètic Serrat del Migdia.
En forces indrets cal parar cura amb la
roca molla i plena de verdet que es presenta molt patinosa. Poc abans
del coll ens desviem a l'esquerra cap a la carena oest del Saldaguda.
Un cop guanyada la carena s'obre la vista quelcom, però malauradament
està molt tapat i no es veu gaire més enllà del Monestir de La
Portella. El santuari de La Quar, tant proper, resta amagat dins la
boira. La carena comença per corriol molt maco y a la part final es
converteix gairebé en una aresta de roca, en algun punt una mica àrea
però molt fàcil. Arribem al cim envoltats del tot per la boira, no dona
per fer ni una foto, llàstima. Aviat
comencem a baixar per la carena sud, el mapa indica un corriol, però la
veritat es que gairebé ens l'hem d'inventar tot, anem resseguint una
llarga baixada que combina alguna desgrimpada amb cura, un bosc
fantàstic, i un passet de II grau. Després d'emprar tots els nostres
recursos de navegació i encertar-la tota a la primera, guau ! connectem
amb una pista de desbrossar amb una forta pendent que fem al trote
alegre. Finalment arribem al fons de la vall i seguim corrents fins la
bonica font de l'Abat, situada en una amplia obaga, sota una mica de
balma. Paradeta a repostar i seguim amb forta pujada
al trote fins a La Portella. L'arribada des de l'est és la més bonica
ja que a l'altre cantó estant fent les obres de restauració, que sembla
que ara s'han pres seriosament.
Breu
visita i tirem avall corrents, resseguint ara el PR, fins prop del antic pont de Campdou. La intenció era tornar des d'aquí per Sant Miquel i el Serrat del Migdia que fan cara de ser força interessants, però com que hem perdut força
temps a la baixada decidim seguir al PR i tornar al Coll del Tell,
repetint malauradament una part de l'itinerari. La pujada s'inica amb
pista que fem al trote tot resseguint una valleta al costa d'una cinglera de roca anomenada Cinglera de la Veu. Poc després s'agafa corriol a l'esquerra, molt maco i que
ressegueix forces trams de una carena rocosa. Fa força xafogor i suem
a raig. El matí s'ha anat ennegrint i prop del coll ens agafa un xàfec
molt potent, en dos minuts estem xops de cap a peus, però com que no fa
fred quasi s'agraeix ja que així anem més fresquets. Arribem al coll i
a sac avall, però vigilant els traïdors trams de roca amb verdet. La
forta pluja no ens abandona i en el tram final el camí es converteix en
un animat torrent amb aigua per sobre del tormell, iaa ! anem a sac,
trotant avall sense contemplacions, ens ho passem pipa !
Sort
que som uns nois previsors i portem roba per canviar-nos de dalt a
baix. Tornada express cap a casa i poc abans de les 12 h ja hi som
arribats, ben complidors per poder fer algun altre malifeta el dia
següent.
El recorregut
fa uns 13 km (vaig perdre cobertura a la canal) i vàrem esmerçar-hi
3:45 en plan tranquil. Té uns 750 m de desnivell positiu i està
molt ben indicat excepte la baixada per la carena sud, que deu fer
poquíssima gent. Del tot recomanable. Hi tornarem en un dia clar, queda
dit.
|
|
Què vols trobar ?