Bé, aquest any anava amb ganes de guerra, i la volia córrer tota, o tot el que pogués. Per mi representa el final de temporada i per tant tancament de paradeta en quan a curses-marxes-travesses, o sigui que si s'estripava una mica no passava res, o així almenys li vaig vendre al company Marcel.

Com sempre al pujar a l'autocar fa un fred que pela, i al arribar a Berga no vegis !, no se quan per sota cero devíem estar. Jo avui anava lleugeret, un paravent i un bidonet a la cintura amb algun gel. Amb el Marcel sortim corrents ja del pavelló (nou lloc de sortida que sumava uns 2 kilòmetres de regal). El pobre Marcel no ha dormit quasi en les darreres dues nits, o sigui que lo seu te merit.

Anem agafant ritme i sols deixem de córrer a les pujades mes fortes, l'objectiu està al voltant de les 7 hores i anem bé. Prop després de Avià trobem alguns coneguts 'fieres' amb els qui compartim camí poca estona. A l'obaga dels torrents fa mooolt de fred, tot gelat.

A Casserres ja ens toca el sol i arribem a les botifarres força sencers després dels primers 17 km. Pactem menjar, però no parar, o sigui que agafem l'entrepà al vol i seguim, primer caminant mentre mengem i després Sant Tornem-hi, a sac tota la baixada cap a Viver i després les dues rampes potents fins el poble, uff! la darrera del tot caminant, és llarga i mantinguda.

A partir d'aquí, apart de la pujada a la Torre de Castellnou, tot es baixada amb 'repexons'. Pugem al castell de Viver i des d'aquí tota una tirada seguida corrents fins a Sant Cugat. Fa un dia fantàstic, ben clar i amb una mica de fresqueta i malgrat passar per zona d'incendis, hi ha forces arbres amb color de tardor.

A Sant Cugat ja portem uns 38 km dels que n'hem caminat molt pocs, per tant la maquinaria ja s'en resent una mica. Aquí ens donen un meló boníssim però... més tard li senta fatal al Marcel, havent de fer parades tècniques sense massa èxit. A Vilaredes sols marquem i amunt ! A la pujada caminem bastant, però a l'idea i aviat som a la torre, a partir d'aquí ens separem, ja que el Marcel segueix indisposat i em diu que faci sol l'esprint final, o sigui que surto a saco avall fins a Castellnou, allà m'esperen l'Alba i els nanos, faig un canvi de jersei, una mica d'aigua i avall !. Em trobo molt bé per portar més de la distància de marató i encara amb ganes de córrer, en aquest tram encara avanço amb algú dels que corrien i han punxat.

A l'entrada al casc antic de Santpedor em reben els meus fills que m'acompanyen fins l'arribada corrents, un detall ben maco ! Tanco amb 7:16 que pel meu nivell ja està bé i amb molt bones sensacions, les cames carregades però sense estar petat com d'altres anys. El Marcel arriba tant sols un quart d'hora més tarda, o sigui que ha tingut d'apretar aquest tram final.

Bé, un altre al sac, i quin una ! Era la primera edició i s'hi han lluit, bon ambient, organització impecable i un recorregut 'durillo', 'durillo'.

D'entrada dir que de segur que ha estat el meu pic de temporada, m'ha sortit amb 9:06 hores i he corregut quasi 30 kilòmetres. La pujada al Coll de Sant Vicenç de segur que esdevindrà mítica, 1.400 m positius d'una tacada quan ja portes 32 kilòmetres, quina trinxada !

El tema va començar ben dora, a les cinc del matí amb trobo amb la resta de marxaires que estan al Hotel Mirador de Lles. La gent de www.corredors.cat amablement em pujarà cap al refugi, cal agrair especialment a la Mari Pau que m'ho poses fàcil i així evitar que la meva dona m'hagues d'acompanyar tant dora.

A les sis menys algo fa força fresca a 2.000 metres i tot just el dia despunta. A la hora en punt es dona la sortida y una bona colla sortim corrents avall cap a Viliella, és tot baixada, i sense parar de córrer en mitja hora fem els primers quatre kilòmetres i pico. Al poble encara hi ha les llums enceses i un primer avituallament em permet veure a tope, convé actuar amb previsió, el dia està força tapat i mai se sap, potser surt el sol i.. a patir. Segueixo corrent en lleugera baixada durant alguns kilòmetres i a partir del Molí del Salt, comença ja a pujar, desplego els pals i començo a combinar caminar de presa i córrer en pla, m'animo en algun tram i corro també en pujades lleugeres. De moment vaig en zona 'friki'.

El paisatge s'endinsa per la llarga vall de la Llosa, resseguint un torrent molt maco. En una hora arribo al següent control, que és Pla Xuïxirà, he anat molt bé, 8 kilòmetres i pico i quelcom més de 500 m de desnivell. Paro un segon a veure Aquarios i tiro cap amunt ben de pressa, aquí ja caminem, però també correm algun tram cap a l'entrada de la Vallcivera. El camí omença a pujar més decididament, encara que fa algun tram a on correm amb lleugera pujada. M'enganxo darrera un parell de màquines i no els deixo, em costa seguir-los, però fins ben bé dalt el Port de Vallcibera els tinc controlats. La rampa final del port, molt forta. Sols aplanar-se una mica ja surten corrents, quins tios, no afluixen mai ? I jo al darrera, corrents per entre mig dels bonics estanys cap al refugi de l'Illa ja a Andorra.

El refugi em porta molts records, aquí vaig estar-hi un hivern de fa 22 anys ! amb el meu bon amic Ramon Salvador que al '86 moriria a Núria en accident de muntanya.

Agafo quelcom de menjà i segueixo avall, ara corrents ja tota l'estona, la baixada es de uns 12 kilòmetres per la magnífica Vall del Madriu, declarada patrimoni mundial per la UNESCO. Son quasi 1.500 metres de desnivell negatiu que es fan llarguíssims, alguna estona paro de trotar i miro al voltant, pics de granet, un bosc magnific i aigua a dojo als torrents. La travessa a la dreta cap Engolasters es una mica rotllo, molts caos de blocs i el cos ja comença a estar cansat. Quan veig les Escaldes paro un moment un  truco a la familia per dir-los que no cal que em facin el avituallament  ja que vaig una hora avançat sobre el previst, son les 10 hores i ja estic quasi a l'àrea de pícnic. Arribo bastant tocat, porto quasi 30 kilòmetres en quatre hores i aprofito per menjar un bon entrepà de formatge i veure molta coca-cola.

Faig estiraments i per les converses de la gent que hi ha sembla que estic en el nucli dur de fieras, o sigui que estic decolocat i alguna mesura correctora hi haurà, ui, ui quina por. Vaig mes o menys el 20-25. Sense acabar l'entrepà i el plàtan tiro ja avall caminant, abans que em refredi. El camí es super empinat i de mal fer, l'entrepà m'ha costat molt de baixar, tinc la boca força seca malgrat veure. Al arribar a la carretera de la Comella segueixo baixant caminant i miro de mentalitzar-me pel que ve, ja conec la primera part i ser que és dreta i en l'estat de força cansament cal mentalitzar-se molt, vaix fent la digestió y quan es l'hora de començar la pujada vaig a pas força tranquil i apuradet, això sí, lento pero sin pausa, puja i puja fort pel camí empedrat i em comença a passar algú, jo vaig fent molt concentrat, vaig sol i per tant m'he d'animar jo mateix.

Al trencall de Ràmio aprofito per parar i omplir aigua del riu, tot i estar el cel tapat (gràcies a deu) fa força xafogor i es preveu una pujada duríssima. Ataco la pujada pel bosc a pas molt tranquil però constant, deu n'hi do quina trinxada, suo com un porc i em cauen les gotes a raig. Poc a poc vaig guanyant desnivell, paro molta atenció a les cames perquè no hi hagi cap col·lapse ni pajara.

Tot plegats seran 1.400 metres de pujada de una sola tirada, o sigui que cuidadin, quan porto uns 600 m em començo a animar una mica, em trobo un pel mes lleuger. Poc després es comença a obrir el bosc i intueixo ja el flanqueig cap al refugi, veig alguna 'petada', de gent amb les cames amb rampes... ui quina por. El tram final cap al refugi de Perafita ja és fa millor, em passa la segona noia que encara te ànims de trotar una mica, ufffff. Al refugi molt bon rotllo la gent, força menjar, aigua i em prenc un Power Gel i segueixo ràpidament cap al coll de Sant Vicenç que encar es veu força lluny.

Ara malgrat anar tocadet vaig una mica més lleuger, paro i parlo amb l'Alba i li dic que vaig avançat i que potser en menys de 10 hores ja hi seré a l'arribada. M'atrapa un noi amb qui fem una bona xerrada, es de Torelló i es un dels organitzadors de Pels Camins dels Matxos, em comenta que a la pujada se li cavalcava un quadricep i que ha patit una mica, bé a mi també em passa prop del coll però ho aconsegueixo controlar. Arribem al coll i baixem plegats corrent, sí ! encara puc córrer ! no ho entenc. Al refugi dels Estanys de la Pera més coca-cola i platano, sols falten 9 kilòmetres i miraré de córrer tot el que pogui, encara tinc forces, surto corrents avall pel GR fins tallar la pista a Cap de Rec, aquí m'atrapa la tercera noia, em poso al seu costat i correm plegats alguns kilòmetres per la pista, al final paro i camino una mica i la deixo anar, m'atrapa el nois de Torelló, que resulta ser el Xavier Aranda y el Ramon Comas y una noia, a partir d'aquí anem tots quatre plegats, corrents i caminant, aquest parell han estat al UTMB i son uns cracks pel que se, finalment fem el corriol final fins al refugi entrant jo amb 9:06, sense poguer baixar de les 9 hores però molt satisfet de l'horari.

Bé, que puc dir, doncs que ha estat el que esperàvem i força més. Després de dormir molt poc (comencem ja directament amb les excuses), el Marcel i jo ens plantem a les 6 del matí a Torelló. A la sortida saludem al Fernando, que vàrem conèixer a la Porta del Cel. Poc després tooota la part de davant de gent surt corrents, glups ! quin nivell no ?. Nosaltres caminem a l'idea, però caminem. Passem el Castell i poc després fem la baixada al primer control de les Valls a on trotem ja una mica.
En aquesta simple baixada em noto que el genoll em molesta força. Em posaria a plorar de ràbia, és que estem al quilòmetre 4 o 5 tot just !, que xungo. A la pujada a Bellmunt però es comença a escalfar i sembla que vaig millor, a veure a veure...

En general la gent va a un ritme fort, i d'excursionistes de tota la vida pocs o quasi cap crec jo, tots 'cuerpos danone' i amb pressa, com deia un del davant. A Bellmunt ens refem una mica bevent a tope i fent un pa amb tomàquet amb formatge. De seguida ens llancem avall ràpid, al arribar a la pista trotem i correm avall un bon tros fins prop del Ges. El Salt del Molí està magnífic amb les darreres pluges. Poc després el primer tram cap a Salgueda es pot córrer bé i ho fem tot el que podem malgrat que el Marcel va tocat del genoll. A Salgueda la calor ja es comença a notar i a la pujada al coll el cos s'escalfa aviat, uff que patirem. A partir del coll es pot córrer un llarg tram fins al coll de Bartomeu, però ho fem caminant per 'reservar' el genoll del Marcel. Anem força a l'idea per arribar abans de les 11:30 al següent control, hora de tall psicològica per poder fer la volta completa.

La pujada al Puigsacalm sense problemes però la baixada per l'aresta amb les cordes fixes i terreny dolent és una mica rotllo, encara que les vistes des de el Tossell valen l'esforç. Entrem a la Grevolosa amb forta calor ja i a la pujada després de Sant Nazari ja veiem alguna 'punxada'. El Prat de la Vola sembla que no arriba mai, baixa i baixa i al final la recompensa l'avituallament principal, menjar per un tubo, coca cola fresqueta, o sigui a tope de 'lujo' però.... com que som una mica 'masoques' i malgrat que el Marcel li molesta el genoll, decidim fer Cabrera, estem dintre del temps per mitja hora i per tant no tastem cap delícia, ho farem de baixada, ostres quina dèria lo nostre.

Aquí el caldo ja es potent, dintre el bosc et salves però en l'aresta de roca que puja a Cabrera el tema ja te delicte, pedra fosca a no se quants graus i tu fent el zombie per allà, com en una barbacoa gegant, em fa por tenir una punxada per calor com l'estiu passat a la Cavalls i vaig parant i bevent religiosament, al final recompensa: arribem al magnífic plató i aire fresc a dojo, uff, salvats de moment. A partir d'aquest punt ens trobem amb el Fernando un altre cop i decidim anar plegats la resta de la marxa/cursa/carrera o el que sigui. Som dels darrers que fan la volta completa, però nosaltres contents, agafem força ombra i avall caminant primer i després corrents un bon tros per corriols cap a l'entrepà.

Al tornar al Prat de la Vola ja portem distancia de marató i encara queda !. La veritat es que a aquestes alçades a cap dels tres ens passa ja una botifarra i fem una mica de pa amb tomàquet i formatge i moolta més coca cola fresca. L'avantatge d'anar dels darrers és que la pujada Salgueda estarà a l'ombra. Efectivament després de les obres del tunel puja i puja un altre cop, però més fresquet. Al final de la llarga pujada hi ha el control i aquí ja es nota molt el desnivell acumulat, seguint l'estil Dragon Kan de la cursa, fem una mica d'aresta i tot seguit llarga baixada picada cap al Ges, i llarga de veritat però per uns boscos de faig magnífics, pensava que aquesta llarga baixada seria un rotllo i és ben interessant fins al riu.

Travessem ràpidament el Ges amb la tècnica de la 'bossa de super' i poc després la darrera sorpreseta: de la pujada a Sant Roc. A partir d'aquí ve la part semi urbana fins a Torelló, travessant Sant Pere i Sant Vicenç ja fins a Torelló, a estones correm. En general tot i no ser lleig a mi em 'ratlla' bastant ja que malgrat no fer-me mal res en particular, em noto ja bastant exprimit.

Finalment arribem amb 14.17 hores i quan gairebé ja es fa fosc. En general estic content ja que és una de les més dures del calendari de Marxes, amb un desnivell molt fort i una llargada ja respectable. El sol ens ha castigat de valent, però malgrat tot els peus i cames s'han portat més bé que mai.

Després de dos anys tornem a estar amb el Marcel a la sortida de Berga, però aquest any amb un plà: baixar de les 8 hores, i per tant correr tot el que poguem.

Mai haviem fet una distància llarga com aquesta (53 km) amb l'idea de correr plans i baixades. Volem provar a veure que tal s'ens dona. Com que fa dies que he anat mentalitzant el Marcel a correr i el nano és competitiu, resulta que d'amagat :) s'ha entrenat a correr, i de segur que ho ha fet a conciència ja que acavem corrent ben bé uns 25 km.

Sortim dels darrers, per variar..., i ben aviat fem una avançada descomunal: més de 60 persones de cop. El truco: totes s'han equivocat en un trencall, inclosos nosaltres, que de cop quedem dels primers del grup. A partir d'aquí, trobem la marxa quasi deserta de caminaires. Avans d 'arrivar a Caserres ja portem una estona corrents, esmorcem una bona botifarra i seguim caminant una tram per tal de fer la digestió, i despres: a correr. El temps passa depresa corrent i aviat som a Viver despres de apretar caminant a la forta pujada al poble.

A partir d'aquí ens menjem el llarg tram de pistes quasi tot corrents fins a Sant Cugat a on pràcticament no parem. Poc després la torre de Castellnou ja està visible i sembla super lluny, i pensem que no ho farem en menys de vuit. A Vilaredes ja anem tocadets, però fem el cor fort, un parell de sucs i cap amunt !. En mitja hora som a la torre (caminant i trotant) guau !! te bona pinta. Ara toca correr sense parar fins a Santpedor, passem alguns corredors cap al final i arrivem a la plaça a 7:58, ufff ! per poc però dintre del objectiu. Què masoques.

Estic tou, però menys que fa dos anys fent-ho caminant i sense estar entrenat. Estic content de com ha anat. Crec que hem sabut combinar bé l'esforç, i la coneixença del terreny també hi ha ajudat força.

Conclusions: a seguir entrenant i a buscar una altre marxa llarga per posar les noves tecniques atletic-excursionistes en pràctica. Aquesta ha estat molt gratificant.

Amb el Tolo ens apuntem a la caminada de Viladordis amb la intenció de corre-la tota. Ens presentem amb temps i ens hem d'esperar una bona estona a que el Marcel llenci els petards que indiquen la sortida.

Aquest any han preparat una volta de 26km i una de 16 km aproximadament. Nosaltres tenim intenció de fer la de 16 Km ja que abans del migdia tots dos tenim compromisos familiars. Sortim els primer trotant i ben aviat ens saltem un senyal (que passerells ! si està perfectament marcat) Tornem erera i passem alguns caminadors. Un parell de nanos joves que també corren ens segueixen una bona estona però després del primer control es queden enrera.

Com que som els primers, inaugurem tots els controls (no m'havia passat mai i té la seva gràcia). Al control de l'esmorzar fem parada i fonda ja que trobem un conegut i mentre ens fotem les botes, fem una bona xerrada. El Tolo fins i tot es fot un tanto de Soberano i olé !. Tornem a córrer però amb 'problemes de panxa' fins al darrer control a on s'inicia la dura pujada al cementiri. Arribem quan estan tot just preparant els records de la marxa. Fem una copeta de xampany i cap a casa !

Enllaços

• Viladordis